dissabte, 9 de novembre de 2013

LA VIDA GOLAFRE


   La vida se'ns menja, golafre, en cada pas endavant, en cada pas enrere; en cada persona que ens presenta i en cadascuna de les que se'n van, de les que se'ns endú. I és quan ja no ens caben més records que comencem a recordar els més vells. Quan d'una revolada tornem a ser joves, a fer-nos petits altre cop. Ara per sempre.

   És llavors quan ens comencem a fondre en negre, a través d'un núvol flonjo que prova d'envoltar-nos, a poc a poc, amb traidoria i sense avís, el dia que tornem a entrar a casa pensant que ens hem oblidat les claus i veiem que les duem a les mans, que fins i tot les havíem fet servir per tancar la porta en sortir, minuts abans, i tornar a entrar per a trobar-les, fa un moment. "Cabòries", pensem aleshores. Tenim tantes coses al cap! 
   
   I passa el temps. I no ens n'adonem ni tornem a pensar-hi. Fins que un dia sortim de casa, agafem l'ascensor, baixem, obrim la porta del carrer, sortim i, "ostres, el gas!". I tornem a obrir la porta del carrer,ntornem a entrar, correm fins a l'ascensor amb l'ànsia als peus i en aquell moment el veiem tancar-se sense haver-hi arribat. Com no podia ser d'una altra manera, algú l'ha cridat des de l'àtic... Tremolem d'angoixa llavors i maleïm la mala sort. Quan finalment arriba l'ascensor ens hi entaforem amb presses desfermades. El trajecte es fa llarg i piquem de peus, nerviosos. Arrivem al quart, no sabem on tenim les claus, ah sí a la butxaca, calla, no, a l'altra, aix no, a la cartera. Obrim, ens esllavissem fins a la cuina i comprovem, alleujats, que el gas està apagat i amb la clau de pas tancada. Amb tot això hem perdut deu minuts...Ara perdrem el  bus, no arribarem a temps d'agafar el tren, haurem d'agafar el següent mitja hora després, arribarem tard a la feina, el cap ens esbroncarà, si això es repeteix em faran fora, no tindré feina, hauré de deixar el pis, moriré al carrer...

   Continuem passant els dies, mesos tal vegada, i la rutina s'esdevé sense més ensurts. De tant en tant pensem en aquelles llacunes que tant ens havien preocupat i ja no els donem importància.

   De vegades penso que portem de fàbrica, empeltada en el crani (uns en el frontal, altres en un parietal o fins i tot en l'occipital), a manera dels xips que duen, o han de dur, els animals de companyia, una microxeringa, que ens va inoculant a poc a poc petites dosis del virus de l'oblit. Que amb cada mal de cap, físic o mental, que patim s'activen una sèrie de mecanismes que prémen una mica més endins l'èmbol d'aquesta xeringa, injectant petites quantitats d'aquests microorganismes amb cada problema, ansietat, por, trasbals, etc. 
   
    Arriba el dia en que de debò t'has deixat el gas obert, o l'aigua, o fins i tot els fogons...sort que eres a casa i la cosa no ha passat d'una olla cremada. Te n'has adonat per l'olor de socarrim però imagines què hauria pogut passar si haguéssis sortit... No vols anar al metge. Penses que això que et passa és de gent gran i tu et sents massa jove per ser vell. Et fa vergonya explicar-ho.

   Però el núvol es va fent dia a dia més espès i més fosc. Tens amics dels quals sovint oblides els noms. Fins i tot  no recordes els noms d'alguns familiars, llunyans o no tant. Gent que t'envolta et gira la cara i els veus dur l'index a la templa, "se li'n va l'olla", els sents remugar alguna vegada...

      Ahir et va caure la forquilla mentre dinaves i no vas saber agafar-la. Et mirava i et veia prendre-la de manera diferent a com t'he vist fer-ho tots aquests anys. Ja no l'agafes com si fos un llapis. Ara ho fas de la mateixa manera com agafaves, anys enrere, l'espolsador de les catifes, dels matalassos. ( Ara m'ha vingut al cap l'expressió que feies servir per a renyar-nos quan cometiem alguna malifeta: "Vine aquí que t'espolsaré" o "Veniu ara mateix si no voleu que us estovi"). Crec que ja sempré més agafaràs així els coberts, com tement que et tornin a caure, com sense voler deixar-los anar mai més, no fos que la propera vegada no els sàpigues mantenir entre els dits tremolosos. Sé que tens por. Que no vols pensar que un dia potser t'haurem de péixer.

     Sé que tard o d'hora, si arribo a fer-me vell, no podré controlar els esfínters i ho embrutaré tot; que tal vegada no em respondran els membres i no sabré caminar; que em serà impossible menjar i beure sol... Sé també que no voldré ser una càrrega per a ningú...

      Sé que el meu cos rovellat romandrà estès en un llit i no em tornaré a aixecar, tampoc, pels meus mitjans. Sé que el meu pensament ja serà lluny. Que em parlaràs als ulls apagats, sense les nines lluents que coneixies. Sé també, per fi, que se'm perdrà la mirada més enllà dels teus mots i no em caldrà res més que esperar passar la boira i fondre-m'hi gota a gota...


                                                    FI

    

   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada