diumenge, 12 d’octubre de 2014

EL BANY

                                                 EL BANY


   Els ulls tancats, es deixava anar dins la banyera rodona. L'aigua tèbia la bressolava lleument. Tenia raó aquell home. No li ho admetria mai però tenia raó: li calia un bany. Obrí els ulls. Es mirava els peus a  través de l'aigua, encara neta. Els veia lluny i deformats, les ungles despintades, els talons endurits. Estava tan cansada i li feia tanta mandra ensabonar-se que deixava passar el temps observant el seu cos submergit. Li semblava que encara no estava del tot malmès, que encara algún home el podia trobar atractiu. I jugava. Sense voler li vingué el pensament d'aquell home de blanc amb la camisa desbotonada. Sacsejà el cap amb violència. Si podia ser el seu fill!!!
   Ja feia una anys que estava sola. Des d'aquell maleït accident que la deixà vídua. No havia volgut saber mai més res dels homes.  De tenir cap més parella estable. No volia tornar a fer-se la il.lusió que era feliç i creure-s'ho de debò... I que quan més desprevinguda estigués... Plaff!! La vida la tornés a colpejar i li tornés a prendre tot. I així ho va fer. Havia tingut algun pretendent enamorat i diverses relacions amb homes però mai la va tornar a assetjar la idea de comprometre's amb cap. Quan necessitava desfogar-se sempre trobava qui estava disposat a satisfer-la però anar més enllà.... Mai més.
   Es mirava els pits, grans, rodons, ja una mica caiguts però encara desitjables. Es passava, a poc a poc, els dits pels rosetons i pels mugrons, que encara s'eriçaven amb força facilitat i s'endurien gairebé com abans. L'estremia el frec suau amb que savia excitar-los. Entreveia, difuminat pel vaivé de l'aigua, el forat del melic, ample, fosc, sempre misteriós. Ara, feia lliscar les puntes dels dits per les cuixes, sense tocar-les, des dels genolls fins a les natges, a milímetres de la pell que se li feia de gallina per moments. Sospirava lentament, pesadament, obscurament, relaxada i intemporal...
   Començava a entrar en la menopausa. La regla li era irregular i ja no arribava tots els mesos però la ginecòloga li havia dit que no es confiés, que si tenia relacions encara era possible un embaràs si no prenia precaucions. Això no l'amoïnava gens. Feia temps que no havia fet res. Un any, potser? Li agradava jugar, és cert. Sobretot en moments com aquest d'ara, sola a la banyera, acaronant-se a poc a poc, suaument, sense pressa, sense pausa...
   "Saps que et busco sempre l'ametlla amarganta, l'espatlla nua, els dits perduts, les mans obertes. Que t'esbrino la gola, els ulls, les ganes..." Havia llegit no savia on i sempre havia guardat la frase  en un remot calaixet de la memòria un dia que regalimava baves espesses de desesper. I ara, sense saber perquè, aquell escrit s'havia tornat a fer conscient. "S'obrí pel mig la taronja i del suc en sortires nova, cruixent, arrebossada de vent calent".
   Seguia investigant aquell tou desig que la posseïa i s'hi enfonsava una mica més amb cada mica de sospir entregirat, amb cada mica de pell esgarrinxada. Només de pensar i de recordar se sentia fluir entre les cames, revifar de sobte aquella figa seca mig oberta ara pels seus dits de cotó fluix. Es diluïa com sucre negre entre maduixes, com dolç anissat en cafè calent, com oli cremant en llums de cristall. I els gemecs omplien de vapor els colors sense pintar, verges encara. Badava la boca i obria els ulls, rodons, com peix fora de l'aigua. Assedegada, respirava feixucs anhels deixats enrere, tèrbols, indecents. I encallada, eixarrancada, amb la mà obrint escletxa en el sexe, foradava amb la mirada el sostre de fusta. Fent de cada crit espurna, encenia els vitralls esquerdats de fogarades de suor bullenta. Els feia dilatar, esclatar amb respirs sense ritme, desfermats...

   Potser aquell noi...
  
  - Vaaa, noia! Que no tenim tot el dia, eh! Ja téns el sopar a taula, espavila't!!-
   
    El crit l'espantà. De relaxada que se sentia no recordava que no estava sola. De fet, fins i tot havia oblidat on era. A casa d'un desconegut, sola, prenent un bany...

   I si aquell home l'havia estat mirant? I si tenia algun foradet a la paret? O càmeres amagades...? Ho va rumiar una mica i es digué -tant se val!!. Pitjor per a ell. Que se la peli, allà on sigui!! Em veurà però no em tastarà!!!- i, en l'últim instant, afegí: -No. No em tastarà...
    




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada