diumenge, 5 d’octubre de 2014

LA BENA ALS ULLS

 UNA BENA ALS ULLS

  Tenim quan escrivim una bena als ulls que ens guia i no ens deixa tòrcer. Que, tossuda, no veu enllà del que explica i tant és si fa mal. Tant se val si cada mot esdevé pluja de fang, quitrà bullent o gèlida indiferència. És igual, tot, si faig esclatar, del meu deliri, gaudi plaent. Si se t'humitegen els ulls amb un sol poema o se t'esllavissa l'entrecuix amb un relat de llit calent.

   I és quan ploren les meduses que véns, musa difusa, a veure'm barallar amb les lletres. És llavors que les disposes amb ordre esbieixat. Aleshores les miro. En faig un manyoc rodó i les llanço com daus rodolant carrer avall per sota els cotxes aparcats en fila índia colapsant les voreres i les mares recents no poden, amb llurs cotxets de nadó, travessar el carrer perquè el semàfor és ocult pel camió de les escombraries que alça el contenidor groc, envàs on vas, i entre roncs i sorollosos vaivens el buida dins la panxa de ferralla camí de l'ecoparc...

   I s'atura, el manyoc, als peus de l'últim fanal encatifat de fulles de plataner bord. Corro rere seu i el recullo, el desplego. Els mots encara tímids s'amaguen els uns darrere els altres com si els fés vergonya el que deixen entendre. Els llegeixo a poc a poc però encara no expressen allò que vull dir. En faig, ara, un cilindre i a rodolar de nou. Aquest cop per la barana de l'escala de casa dels pares que té 31 graons seguits des del segon pis fins al replà del primer. Quan arriba a baix, surt disparat del tobogàn i espatega a la finestra del celobert que per sort era tancada. Ara sempre les tanquen i hi posen candaus perquè abans era un festival. Sobretot pel veí de la planta baixa, fart de recollir agulles d'estendre roba, peles de taronja i condons plens. Una vegada, un polonès gairebé l'aixafa sota el seu pes en caure des del setè. I el paio no es va fer res... Un braç trencat i a córrer...

  Una mica millor però encara no. Resten matissos per afegir. Però aquests els he de posar jo. Regiro el núvol que em volta pel cap i n'agafo dos adjectius, un adverbi i una frase magistral -pel meu gust- tot ben mesclat i ho afegeixo -calent, calent-.

   Ara sí. Ara ja puc dir: m'agrada. I ho entaforo en el blog i espero que us hi passeu però, sobretot, que hi deixeu algun comentari, encara que sigui per criticar...

   Avui, però, han vingut les Fúries i m'he deixat portar. Eren tres i les tres m'han espremut. Com les tres maries però en plan heavy barroc. Igual, igual que la Bellucci provant d'entabanar en Jonhatan Harker..  I els he dit que en féssin de mi el que vulguéssin, nomès avui, tot cantant-los la cançó de l'encanteri del dia final, que diu així:


Aprofiteu-me avui...

O calleu per sempre
Daurades ombres
Del darrer món.
Doncs si abduir-me
Voleu

Ho fareu de genolls
Xuclant amunt
Esbufegant
Fins ofegar-vos. (X3)

Aprofiteu-me avui...

Car la bestreta
Del dia final
No és encara
Satisfeta.

Ho fareu...(x3)








 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada