MONA

   Fa sol i l’espurna d’un somrís es dibuixa en el rostre del mestre. La piga del pòmul sembla més roja que de costum. Ve pel camí dels horts amb la seva crossa de sempre per recolzar-se. La duu embenada, la crossa. Fugint  de la guàrdia civil se li enganxà en un  clot del  terra i  es trencà. Ell li anà al darrere, caient de morros i picant de cap al mur del canal. Despertà a la clínica després de tres dies.

   L’home del vestit gris entrà passant-se un mocador de fil pel front enlluernat de suor.  Darrere seu una noia amb un vestit de quadres escocessos i un bloc a les mans. Volien fer-li preguntes. No sabia què li demanaven, no recordava haver passat per la síquia tres dies enrere, no recordava haver enganyat la noia, no creia que l’hagués agafada pel coll i enfonsat en l’aigua, tan freda -això és el que els va dir-.  Se’n van anar. El metge els va dir que no l’atabalessin amb massa preguntes.

   Fa sol i l’home s’asseu al banc de pedra guarnit amb les flors que recorden la Mona, una corona pagada per tots els veïns. A ell no li’n van dir res  i no sap per què. S’asseu i copsa l’escalfor de la noia, la seva força, les bombolles de l’aigua en desaparèixer..