dissabte, 21 de setembre de 2013

CAVALLS

CAVALLS

   Sé que cerco en và cavalls pèl-rojos fugint porucs de l'herba seca.T'hi veig nua cavalcant finestres enllà dels mots que et vaig escriure... Sé que ja no em mires les vergonyes ni m'esprems els records escampats en aigua bruta, salada de sofre que bull entranyes endins. Sé que t'ofega respirar el meu nom en les llargues matinades que no acaben...
 
  Sé que la calitja dels teus ulls tan sols precedeix l'últim miratge d'aquells dies dins la cova, quan no volíem sortir-ne, quan ens hi escalfàvem els freds i ens érem ígnis estels fonent-nos en un únic forat negre... El nostre forat negre... I que la fi del món no esdevindrà sense nosaltres...

   I sé, com tu saps, com tots dos sabem, que no ens estendrem més la roba bruta en sortir mandrosos del llit cada matí després de l'amor; cada migdia de ressaca, moixa de mil actes furtius, amb les sabates a les mans; cada tarda de migdiada humida d'afalacs i massatges hiperbàrics en abraçades estretes; cada nit, en fi, que repetíem les nits passades, les nits urgents, les nits insomnes, les nits terrosses de brous compartits, de fluïds barrejats i sabors esmicolats en polsims d'esfereïdores gotes de suor esbandit...

   No vull saber, però, que mai no tornaràs a passejar el ventre per la meva esquena quan em creus dormir; ni jugaràs amb la molsa del meu pit mentre mires per la finestra els estels que vetllen la lluna plena; ni m'oferiràs les pigues dels pits quan em vegis amb gana; ni els teus llavis buscaràn en la foscor dels llençols la humitat del batec retingut, esperant-te per omplir de joia desfermada els teus racons fins ara meus...

   No vull saber, no, que el record del sol amagat sense voler sortir,  avergonyit de trobar-nos encara amb l'amor posat, ja tan sols serà oblit. Ja no somiarem junts que el matí ens trobarà abraçats ni obrirem el balcó perquè tothom ens vegi amants i ens envegi amb destorb...

   Ja no vull saber res, no res...

   Tan sols sé, segur, que m'acompanyarà arreu el teu record; que siguis on siguis, estimis qui estimis, et donis a qui et donis...sempre un somrís de melangia mastegada t'omplirà el rostre quan em pensis... I potser, qui sap! 

FI

   
  
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada