TRES SEGONS

   Àpali..!!!

   La victòria no se'ns podia escapar. La vèiem a tocar. Era el darrer minut de la pròrroga i l'èxtasi s'acostava. Guanyaríem perquè érem més bones que aquella colla d'egòlatres de posat estrambòtic i pupil.les dislèxiques.

   De cop i volta la jugadora més esquelètica d'aquella colla d'esplèndides noies de mimètiques formes idèntiques recollí la bimba esfèrica i corregué amenaçadorament i ràpida vers la porteria de l'Àngela, la nostra portera suplent ja que la Càndida, la titular, havía hagut de marxar amb els seus pares a fer la verema, com tots els anys. 

   Restaven tres segons perquè s'acabés el temps. L'Àngela s'arromangà les mànigues, clavà els peus a terra i flexionà les ròtules fixant l'esguard amb aquella mena d'intrèpida calma que la feia mantenir-se tranquila en les situacions més difícils. Amb gèlida mirada cercava els ulls d'aquella pèrfida rival que gosava encarar-la i s'acostava veloçment. L'observà agafar la pilota amb les dues mans i, abans de trepitjar la ratlla, aixecar-se fantàsticament prenent-la amb la mà esquerra; la veié volar damunt la línia tirant enrere el braç... 

   L'Àngela movia els braços amunt i avall frenèticament i descompassadament, com fan els espantaocells els dies de forta ventada, per mirar de despistar l'oponent. Però no es movia encara. Segurament volia aguantar fins l'últim moment.  Quan va decidir fer-ho sentí un fort espetec en el seu genoll dret i abans d'adonar-se'n ja era per terra recargolant-se de dolor...

   Però la noia de l'equip rival ja no era a temps de deturar el seu vol. Tampoc no ho hauria fet pas. Estàven acostumades a guanyar. Ho havien fet sempre, des de primària. Amb la secundària les forces s'havien igualat moltíssim però encara no havíem aconseguit mai de guanyar-les i ara que érem a punt de fer-ho totes les nostres il.lusions s'esvaien cruelment. Eren nou anys. Sis de primària i tres de secundària. Sempre jugant les finals i sempre perdent. I ara que ho teníem, en el desè any...

   A la banqueta, vaig tancar els ulls, me'ls vaig tapar amb les dues mans, vaig comptar mentalment, tres...dos....un... 

Silenci... 

Un...dos...tres.... 

La botzina ressonà eixordadorament...  Mentre jo restava asseguda, les meves companyes s'aixacaren totes alhora en una mateixa revolada. Xisclaven i reien i corrien cap a l'Àngela que, estesa al terra, plorava de dolor... Totes s'abraçaven i jo allà, asseguda al banc de fusta dels perdedors, com una pànfila...!

   La nostra rival, que es deia Antònia, restava també al parquet, plorant de ràbia i de frustració i maleïnt la hipnòtica libèl.ula que s'havia creuat davant els seus ulls en el moment de fer el darrer llançament...

   La pilota rodolava mànsament per la línia de fons abans de sortir fora, a dos centímetres del gol de l'empat..