L'OCELLOT BLAU

   Veig l'ocellot blau fugir horitzó enllà mentre pico de mans a les palpentes. Totes les cabòries difuminar-se'm en un tres i no res. Sabia que era difícil foragitar-lo. Que les seves urpes em tenien pres l'enteniment, agafat per les famolenques gònades que creien en un fugaç futur, imaginat plaent. En ànimes bessones aixoplugant-se de mutu acord, al dessota totstemps de translúcides umbrel.les de paper de ceba. El veig anar-se'n acompanyat de totes aquelles imatges acolorides expressament per encegar-me els ulls, encara verges. 

   

    Lluernes de plàstic en fulles cremades de verd somort. Repeticions de repeticions repetides fins la ceguesa final, agradables aromes de figues obertes sofertes fins entapissar de moc els més exigents olfactes, inutil.litzant-los per sobreeiximent. Mans que tan sols van imaginar tocar-te algun dia si apareixies obrint la porta de sobte, sense donar-me temps a pensar-te. Però mai no vas creuar la retorçada línia d'aquelles promeses a cau d'orella, d'aquell fals xiuxiueig provocador en blanc i negre a les hores lentes de les migdiades que mai vàrem compartir, tret dels somnis humits que mai no completàrem, que sempre s'acabaven abans que el pa amb xocolata ens cridés a berenar.

    Obro camins nous entre la boira, senders verges triats de bon grat amb esperances renovades. Sense tu, cert. Però també sense cap dels teus destorbs, dels teus dubtes, de les teves depressions dels dilluns o les teves eufòries dels divendres. Sense els teus estúpids somriures deixats anar i també sense el teu sexe gelosament amagat que mai tinguéres a bé oferir-me. Que sempre insinuaves però mai donaves. 

    I no et trobo a faltar en els meus poemes, ni en les meves històries ni en el meu món ni en el meu llit, ni en el camí ni en el viatge. Prego per tu, estimada. Que tot ho tinguis i tot ho donis, que la teva ànima aixequi el vol sense recança i que el teu cos gaudeixi els gustos més entremaliats, els sucs més saborosos, els plaers mès desitjats....