dissabte, 31 d’octubre de 2015

EL PORC


Recupero avui un relat que vaig esborrar un dia perquè...què carai!!!  Aqustes coses passen...o no?


EL PORC

Havia quedat a quarts de cinc per anar a pescar amb en Bernat. A les tres de la matinada el whatsapp treia fum:

- Porquet meu, que em menjaràs la patatona, avui? Saps que m'agrada jugar..

- I tant, puteta meva!  Que me la remenaràs amb les tetes? M'encanta quan ho fas d'aquella manera...

- M'obro de cames i t'espero, porc, que ets un porc...

- Si, ho sóc. Sóc el teu porc.

   En Càndid no s'ho podia creure. Aquella amiga de la seva muller l'estava provocant i ell, home al cap i a la fi, es deixava fer. I la veritat és que no es coneixien. Ella li enviava els whatsapps amb les fotos de les classes de ioga de la Mari, la seva dona, que  no tenia l'aplicació ni la volia i, a poc a poc, es va anar embolicant la troca i les converses es van fer, nit a nit, més picants. La Mari treballava fins a la matinada i ell s'esbargia. Fins a arribar a tenir veritables experiències sexuals via mòbil. Si més no, això era el que es deien entre ells, que vés a saber si era o no era veritat:

 -M'has posat molt catxonda i m'has fet córrer fins a quatre vegades. Vull que pensis en mi i no te'en vagis a dormir amb la cigala dura. Pela-te-la a la meva salut..

 -Ho estic fent, mala pècora.

   Les quatre. El xiscle de l'alarma el despertà sobtadament amb el cant d'un gall pres a la pantalla. En Càndid, que s'havia adormit amb el penis a la mà, despertà sobtadament... 

-Pia, trugeta meva... Bernat....  Collons... La pesca...!!!!! 

Es vestí a correcuita. Havia dormit en pilotes pensant en la Pia, que així es deia la juganera amiga de la seva dona.

Ja tenia tots els estris al cotxe així que baixà rodolant fins el garatge, engegà el motor i prement el gas a fons sortí grinyolant entre una polseguera que ho emboirà tot durant uns instants. Havien quedat de trobar-se directament sota el pont de les òlibes, enllà de la presa, on les aigues eren calmades. 

  En Bernat ja hi era, tot i ser encara de nit. Se saludaren i xerraren una mica del temps i de les espectatives de la pesca. Cap a l'hora  i mitja que feia que tenien parades les canyes i sense el més mínim indici de captura imminent escoltaren un crit a través de la boira. 

-Ieepp!! Què penseu pescar, vós aquí? No n'hi ha de peixos. Potser un estaquirot, pescareu. 

Un avi que passava de camí cap a l'hort, amb l'aixada a l'espatlla i un gos pataner rere seu se'n fotia d'aquell parell de pixapins fora d'òrbita.

-Que no ho saben que des del crim dels porcs varen marxar, els peixos?

-Quin crim? I què hi ténen a veure els porcs amb els peixos?

-Au, vès!! De Can Fanga havíeu de venir, collons!! Escoltin-me, que només ho diré una vegada que si no...tot se sap, aquí...

   "Fa molts i molts anys, un home de la ciutat a qui agradava molt la pesca arribà tot guarnit i amb una canya massa cara per als peixos de poble. Anava sol. Es va estar tot lo sant dia amb la canya parada i res.. De vegades s'enfonsava la boia fent dringar els cascavells i la canya es vinclava com si s'hagués de trencar pel mig. L'home recollia i recollia ràpidament i el pes li feia imaginar la grandària del peix. Quan estava a punt de treure'l la canya rebotia cap amunt i l'ham, desaparegut, es perdia riu avall. L'home, més neguitós com més temps passava, sentia envermellir d'ira el seu rostre pigat. Quan ja s'enfosquia el dia i el crepuscle amarava de blau i roig l'horitzó, una gran estrebada sacsejà la canya gran. L'home hagué de plantar fort els peus al terra sorrenc per recollir el fil sense ser arrossegat. Però fos el què fos allò que estirava tan fort i que amenaçava amb trencar la canya, semblava ben agafat a l'ham. L'aigua feia violents solcs allà on se submergia el fil de niló. El pescador donava i donava fil a fi de cansar la bèstia. Aviat s'esgotaria el fil del rodet i allò estirava cada vegada més furiosament. Quan ja era negra nit i després de més de dues hores de lluita, semblava que el peix ja no tenia més força. L'home, amb el rostre vermell i desencaixat, recollia fil a poc a poc. S'assegué en l'humit sòl del capvespre, esgotat. Continuava fent girar la manivela del carret. Aviat podria veure la cara d'aquell peix tan consagrat. Emergí la boia. Un metre més... Abans que se n'adonés i com si hagués estat esperant el moment, una enorme bèstia eixí d'un salt des del fons del riu. Devia fer mès de dos metres. Una carpa gegantina d'escates daurades i cua d'orca, s'enlairà de l'aigua llefiscosa batent l'aire polsegós. Amb els ulls esbatanats de por, l'home només tingué el temps just, en l'últim alè dels seus dies, de veure en un instant infinit l'animal amb cos de carpa, cua d'orca i cap de...porc."

- I vostè, senyor, vol que ens ho creguem, això?

- Jo no vull ni deixo de voler. Només els aviso. Aquí ja no n'hi ha, de peixos.

En Càndid no es va creure res d'aquella llegenda. En Bernat no deia res però els ulls li lluien d'una forma estranya. Eren les onze i en Bernat proposà de plegar. 

    El ronc d'un motor esvaí el silenci del bosc. Al camí, el 4x4 es deturà vora el baixant que duia al riu. Una dona rossa, rodoneta i de pits espectaculars que botaven amunt i avall mentre baixava cap a ells amb un trot lleuger, se'ls atançà. Tot i que en Bernat no semblava sorprès, ambdós homes creuaren els seus esguards, a l'espectativa. La dona enfilà cap en Càndid, decidida. Només li permeté el temps necesari per a que pogués fixar-se en els seus ulls blaus. Tragué una enorme faca de la butxaca del cul dels  pantalons i amb una força descomunal l'obrí pel ventre tot dient: 

   -Hola!! Porquet meu...!!! Com téns la cigala, avui?

   Seguidament, netejà la navalla amb quatre matolls que llançà a l'aigua. S'acostà al Bernat. El besà als llavis, profundament. Entre els dos, esbotzinaren en Càndid fent-ne boletes de la mida de cigrons petits i els llançaren al riu per a encebar els peixos que n'habitaven aquell tros. Aquells peixos mutants fets de cua de balena ( posseïa els gens de l'orca Ulisses, extrets per la noia quan feia pràctiques al zoo), cos de carpa ( els peixos originaris) i cap de porc (tots els porcs que s'havien embolicat al whatsapp de la Pia).

   -Anem?

   -Va!! Que es fa tard. 
   
   -Saps què? Ja me n'he cansat, del ioga. Han obert un gimnàs nou. Faré Zumba!!!


   En David mirava les fotos de la Gisela fent Zumba. Un avís del Whatsapp el distragué:

   - Hola, Porquet meu, què em faràs avui? Saps que pots fer-me el que et sembli. El meu cul és teu. M'agrada la lleteta calenta lliscant-me pels pits. Te'n vas a dormir amb la cigala dura...???


                                                                      FI

*Aquest relat està basat en fets. Alguns reals, altres imaginats. He rebaixat el to d'alguns diàlegs per respecte als lectors i, per respecte als protagonistes,  n'he canviat els noms originals.

**Tot allò que pogueu imaginar pot ser possible. Fins i tot allò que mai gosaríeu imaginar. Però tot, tot, és dins del vostre inconscient. Volgueu o no volgueu.






   




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada