dissabte, 3 d’octubre de 2015

A FOC LENT

Forem sempre els tristos 
Els que perdíem les flors. 
Ens cobrien les fulles 
Mortes
Mentre jugavem a no saber res 
Enmig de finestres 
Tancades al sol del migdia.
Tancades les portes, 
Ningú no ens bressolava. 
Esperàvem els matins 
Amb els ulls esfilagarsats 
Com taronges a punt de vessar 
Damunt el llit,
Vents i joncs vinclant-se 
Vençuts en cada glopada.
Un atzar continu que sura 
Flueix i mai no es detura 
Acobla  les coses en un xiuxiueig 
Que espanta i atrau 
Posant disbauxa 
Allà on hi ha cel i mar.
I esclafa les fosques nits 
Dels comiats, 
Albades toves esperant 
Un sol distret i apagat 
Que somriu malgrat tot
Diferent.
Voltes i voltes. 
Com aquella cançó 
Que mai no s'acaba
Que mai no se'n va.
Com aquell foc 
Que dissol encara d'amagat
El record d'un oblit 
Arrencant el bull
A foc lent..

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada