dilluns, 30 de setembre de 2019

ÀCID

ÀCID


" igual que les celles de quan et lleves,
Cada matí l'esmorzar..."
                                                  TCC

El xumet, avui, té gust de llimona. Àcid. Com els colors del son en despertar, tebis, brumosos, picants sota les parpelles. El xumet, és àcid, avui. El deuen haver sucat amb aquell sucre de colors per a enganyar-me. O tal vegada ten sols és la intuició del desastre. La Rosalia va néixer dempeus i se li va fer negre el  pensament. Un forat sense llum, llum sense camí. Avui ens toca hospital. Acompanyo els pares perquè no estiguin sols, així som més a repartir l’angúnia (volia dir compartir perquè cadascú en tenim la nostra). Prenc la cadira, m’agrada conduir-la. “No corris”, diu el pare. “Alerta”, la mare. La Rosalia riu sense soroll, amb aquella ganyota seva que a mi m’agrada, que no em fa por, però que a tothom excepte als pares fa enrera. El metge amb nas de pallasso arriba aviat, se’l treu per parlar amb els pares i se’l posa de nou per donar-me unes llaminadures. Xiuxiueja alguna cosa a l’oïda de la Rosalia i se’n va porta enllà acompanyant els infermers que la duen en camilla i sostenen els pots de sèrum que degoten, a poc a poc per adormir-la. D’esquitllada el veig treure’s el nas vermell i al rostre li veig créixer solcs d’amoïnament. Són trenta-tres operacions i encara no ens en sortim.

La Rosalia riu sense soroll amb aquella ganyota que atemoreix tothom excepte els pares. A mi tampoc no em fa por, us ho he dit, oi? Avui, però, a més de riure, té els ulls verds lluents d’esperança... Els pares s’abracen i jo amb ells...