diumenge, 31 d’agost del 2014

I SI FOS VERITAT?

  I SI FOS VERITAT?

 I si fos veritat que els núvols de sorra duen en cada granet una esperança que algú hi va desar i que quan un d'ells se'ns fica als ulls s'acompleix el desig que porta dins?

   I s'hi ho fos que la tempesta els escampés aquí i allà i a cada un de nosaltres ens donés els somnis d'un altre i que quan trobéssim qui té el nostre, si coincideix que tenim el seu, l'amor arreplegués tots dos anhels per fer-ne desig? 

   I si de cada granet en sortís una espurna de color de gerd i ens enganxés en una disbauxa que no s'acabès sense el verd dels teus ulls, sense el roig de la teva carn acollint-me?
 
   Si cada desig omplís amb el teu nom un full en blanc.. Si cada gota de tinta destil.lés l'essència dels teus llavis dibuixant-me, resseguint-me plec a plec, revolt a revolt, fins agafar-me les mans i dur-les fins la cova més amagada, més volguda, més desitjada. La meva cova, el meu secret per esbrinar, per descobrir, per endinsar-m'hi a poc a poc entre xiuxiuejos, mirant-te els ulls, i somiar. 

   Somiar que somies el meu somni. 

   I fets els dos un de sol, espigolar els nostres granets d'arena i obrir-los com delicats ous de tortuga, colpejant-los lleument amb les ungles; trobar-hi sengles papers plegats en setze doblecs cadascun i anar-los desplegant a poc a poc, jo el teu i tu el meu, i veure'n les lletres una a una i que el teu nom en les meves pupil.les no fos més que el reflex del meu en els teus ulls.  I els llancéssim enlaire i en caure se soldessin cara a cara i restessin per sempre junts en la immensitat del desert, el teu nom i el meu, capicolats en un etern seixanta-nou de tinta xina...

   I si fos veritat, amor, que quan arriba la calma desitgem sempre que la tempesta ens torni a embogir, ens torni a posar els ulls en blanc esperant, de nou, la sorra...?

dimecres, 27 d’agost del 2014

PAELLA

L'èpica poesia dels escamarlans 
Moribunds entrellaçant les antenes, 
Envoltats d'arròs.
La impune lírica del suc de llimona 
Damunt dels ulls. 
L'estremiment  de les cloïsses, 
Encara vives. 
La impúdica ceguesa dels musclos 
Oberts esperant la xuclada final. 
Retalls de calamar ajaçats 
Desitjant reviscolar 
Com sargantanes sensa cua. 

divendres, 8 d’agost del 2014

TRES SEGONS

   Àpali..!!!

   La victòria no se'ns podia escapar. La vèiem a tocar. Era el darrer minut de la pròrroga i l'èxtasi s'acostava. Guanyaríem perquè érem més bones que aquella colla d'egòlatres de posat estrambòtic i pupil.les dislèxiques.

   De cop i volta la jugadora més esquelètica d'aquella colla d'esplèndides noies de mimètiques formes idèntiques recollí la bimba esfèrica i corregué amenaçadorament i ràpida vers la porteria de l'Àngela, la nostra portera suplent ja que la Càndida, la titular, havía hagut de marxar amb els seus pares a fer la verema, com tots els anys. 

   Restaven tres segons perquè s'acabés el temps. L'Àngela s'arromangà les mànigues, clavà els peus a terra i flexionà les ròtules fixant l'esguard amb aquella mena d'intrèpida calma que la feia mantenir-se tranquila en les situacions més difícils. Amb gèlida mirada cercava els ulls d'aquella pèrfida rival que gosava encarar-la i s'acostava veloçment. L'observà agafar la pilota amb les dues mans i, abans de trepitjar la ratlla, aixecar-se fantàsticament prenent-la amb la mà esquerra; la veié volar damunt la línia tirant enrere el braç... 

   L'Àngela movia els braços amunt i avall frenèticament i descompassadament, com fan els espantaocells els dies de forta ventada, per mirar de despistar l'oponent. Però no es movia encara. Segurament volia aguantar fins l'últim moment.  Quan va decidir fer-ho sentí un fort espetec en el seu genoll dret i abans d'adonar-se'n ja era per terra recargolant-se de dolor...

   Però la noia de l'equip rival ja no era a temps de deturar el seu vol. Tampoc no ho hauria fet pas. Estàven acostumades a guanyar. Ho havien fet sempre, des de primària. Amb la secundària les forces s'havien igualat moltíssim però encara no havíem aconseguit mai de guanyar-les i ara que érem a punt de fer-ho totes les nostres il.lusions s'esvaien cruelment. Eren nou anys. Sis de primària i tres de secundària. Sempre jugant les finals i sempre perdent. I ara que ho teníem, en el desè any...

   A la banqueta, vaig tancar els ulls, me'ls vaig tapar amb les dues mans, vaig comptar mentalment, tres...dos....un... 

Silenci... 

Un...dos...tres.... 

La botzina ressonà eixordadorament...  Mentre jo restava asseguda, les meves companyes s'aixacaren totes alhora en una mateixa revolada. Xisclaven i reien i corrien cap a l'Àngela que, estesa al terra, plorava de dolor... Totes s'abraçaven i jo allà, asseguda al banc de fusta dels perdedors, com una pànfila...!

   La nostra rival, que es deia Antònia, restava també al parquet, plorant de ràbia i de frustració i maleïnt la hipnòtica libèl.ula que s'havia creuat davant els seus ulls en el moment de fer el darrer llançament...

   La pilota rodolava mànsament per la línia de fons abans de sortir fora, a dos centímetres del gol de l'empat..

   

MATÍ DE SANT JOAN

Tornàvem de matinada, sols, pel camí dels espigons. Les pedreres ens ferien els peus. Relliscàvem perillosament cap el mar, ens abraçavem... I la nit se'ns fonia entre les cuixes. Rodolant avall pel terraplè, arrebossats d'arena grisa, dos en un, collíem amb els llavis les onades. La marea s'enretirava mandrosa fent-nos lloc per a ajaçar-nos, captius l'un de l'altre. La son i la pau, l'amor potser, en acotxaven. Quan el sol ens trobava estesos en la humida platja ens llepava les pells, suau primer, sense pietat si veia que no ens aixecàvem. L'aire, fred encara de juny terminal, ens punxava l'esquena i el cul i el sol ixent ens llepava la pell fins despertar-nos. De nou ens besàvem, de nou ens teníem...  

Després, a poc a poc, l'abraçada esdevingué tènue. Encara regalimant, ens diguérem paraules de llana, d'aquelles que només es diuen el primer dia, que lentament es van suposant fins que desapareixen en el cabàs del temps.

L'aigua, tan freda i salada, ens esquitxava les dents. Alçant-nos, ens espolsàrem les gotes de sorra.  De les mans, pujàrem rient el marge. Encara no vèiem la roba. En arribar al capdamunt, la groga lluminositat del sol ens tancava els ulls. Posàvem les mans fent visera, ens miràvem i réiem, amb els ulls clucs i la cara bruta. I pensàvem si el món seguiria sent igual que els altres dies, si els homes i les dones descobririen en veure'ns que ja no érem iguals, que aquells dos nens que ahir tiraven piules vora el foc ja no eren tan nens, ja no tenien piules, ja savien que el més gran petard només era d'ells i no feia soroll que la gent pogués escoltar... Que l'únic so que produïa només era seu. Soroll de gemecs, udols i sospirs plens de suor sense sal, de besos guardats des de temps, de moviments guerxos encara, de ritme descompassat...

I una cançó que no es podien treure del cap:



"No em miris així
Que ja no sóc
Aquell
Que no et veia.
Ara sé que em
Perseguies
Vora les pedres
Rodones
Fent-me ballar
Amb els peus nus."

dijous, 7 d’agost del 2014

FOLLETS

Follets
Esparracant
Papers
De mots oblidats.
Fent-los foc
A poc a poc
Respirant-ne
El fum
De les paraules
Prohibides.
Esvaïnt
En la foguera
Sota trastos,
Mobles,
Matalassos,
Vells cabassos,
La memòria
Dels teus ulls.




dimarts, 5 d’agost del 2014

MATÍ

Venia el sol com sempre,
De la mà d'un núvol
Esqueixat,
A despertar-me.

Adormit al fons
Del matí
Somiava
Amb les teves mans
Foragitant-lo
Mentre cavalcaves
A foc lent
El meu ventre nu.

I en el somni vessava
Dins teu alhora
La força i el goig,
El bes i un somrís.

S'escolava l'hora
Salvatge
En que la nostra lluna
Ens deixava enganxats
I distreia aquest sol
Que sempre ens espia
Per les esquerdes
De les finestres.

Aixecàrem el vol
Farcits de nuesa
Plens de veritat
Amb la il.lusió
Que demà la nit
Tornarà a portar-nos
La lluna...

diumenge, 3 d’agost del 2014

L'OCELLOT BLAU

   Veig l'ocellot blau fugir horitzó enllà mentre pico de mans a les palpentes. Totes les cabòries difuminar-se'm en un tres i no res. Sabia que era difícil foragitar-lo. Que les seves urpes em tenien pres l'enteniment, agafat per les famolenques gònades que creien en un fugaç futur, imaginat plaent. En ànimes bessones aixoplugant-se de mutu acord, al dessota totstemps de translúcides umbrel.les de paper de ceba. El veig anar-se'n acompanyat de totes aquelles imatges acolorides expressament per encegar-me els ulls, encara verges. 
   
    Lluernes de plàstic en fulles cremades de verd somort. Repeticions de repeticions repetides fins la ceguesa final, agradables aromes de figues obertes sofertes fins entapissar de moc els més exigents olfactes, inutil.litzant-los per sobreeiximent. Mans que tan sols van imaginar tocar-te algun dia si apareixies obrint la porta de sobte, sense donar-me temps a pensar-te. Però mai no vas creuar la retorçada línia d'aquelles promeses a cau d'orella, d'aquell fals xiuxiueig provocador en blanc i negre a les hores lentes de les migdiades que mai vàrem compartir, tret dels somnis humits que mai no completàrem, que sempre s'acabaven abans que el pa amb xocolata ens cridés a berenar.

    Obro camins nous entre la boira, senders verges triats de bon grat amb esperances renovades. Sense tu, cert. Però també sense cap dels teus destorbs, dels teus dubtes, de les teves depressions dels dilluns o les teves eufòries dels divendres. Sense els teus estúpids somriures deixats anar i també sense el teu sexe gelosament amagat que mai tinguéres a bé oferir-me. Que sempre insinuaves però mai donaves. 

    I no et trobo a faltar en els meus poemes, ni en les meves històries ni en el meu món ni en el meu llit, ni en el camí ni en el viatge. Prego per tu, estimada. Que tot ho tinguis i tot ho donis, que la teva ànima aixequi el vol sense recança i que el teu cos gaudeixi els gustos més entremaliats, els sucs més saborosos, els plaers mès desitjats....

OMBRA LLUNYANA

LA TEVA OMBRA LLUNYANA

La tristor se'ns menja pels peus,
Emulsiona l'aire que respirem,
-Feixuc, eixordador, ingenu-,
Esdevé pols dins la gola seca
D'anys sense menjar-te,
Segells de goma sense gravat,
Anells de pega en els dits inflats.

Et veig badar la boca en un crit
Que no arribo a copsar. Mai.
Que fuig mar enllà a collibè
De l'escuma negra de la nit,
Cobrint la terra plena de terra
-Rogenca, aspre, calenta-,
Assecant-te els llavis esquerps.

Te'n vas ufana pel camí del vent
Sense mirar si romanc quiet
Amb els ulls clucs perseguint 
La teva ombra, ja llunyana.
Esquarterant aquest nou paisatge
- Buit, glaçat, immens i nu-
Que resta immòbil, ja, sense tu.




dissabte, 2 d’agost del 2014

COMENÇO A ENTENDRE

Començo a entendre l'esborronadora orgia de no saber res.  Les estones perdudes examinant-te l'esquiu entrecuix a la vora del mar. Llepant-te el fluid a cabaços, remullant el nas en l'humida molsa del clítoris endurit, mentre et recorro el cul amb la llengua i els teus espasmes m'omplen els ulls.

Començo a entendre el meu alè ple de tu sense saber-ho. Les olors dels teus colors de matinades sense lluna, de matins sense sol jugant encara dins teu, atrapat, captiu del teu somrís agraït, de la teva suor dolça barrejada amb esperma acabat de fer, nou, calent, espès, deliciós...

Començo a entendre que fugis a corre-cuita de l'onada dels meus braços dibuixant-te, dels meus mots imaginant-te, dels meus llavis esclatant damunt dels mugrons erectes dels teus pits a punt de petar...

Començo a entendre tantes coses que no em fa mal el temps perdut, que no em dol veure't passejar nua sobre les ones del mar. Perquè sé que volies ser meva. Perquè sé que un dia ho seràs...

divendres, 1 d’agost del 2014

PER SEMPRE LLUNY

No em dol l'absència
Ni la fastigosa certesa
De tenir-te perduda,
Per sempre lluny.
Ni la presència hostil
Del teu record etern
Que enllà de les enceses
Parets tacades d'insomni
Ple d'esperma llançat en va
Cuixes avall se t'esmuny
I recull tota la ràbia
Que em vares deixar.
Ara no em dol l'absència
Ni els dubtes que tornis
A queixalar-me l'espera
Ni la teva nova presència
Ni el teu nou i viu encís.