dijous, 9 de desembre de 2021

EL BUFET

EL BUFET

A la sala que recordava com a menjador, allà al poble, no hi ha gaire res: quatre parets clivellades d'engrunes de passió i un bufet oblidat. En regiro els calaixos i l'alè de les rates ofega l'estança. Rosegons de pa florit n'encatifen els prestatges. Confús, continuo remirant el moble. La foto cau pel darrere d'un calaix encallat en el temps i la recullo encuriosit. M'aixeco amb un gemec dels genolls i m'observo en l'espill picat de verola amb els vèrtex  esquerdats. Les orelles del pare semblen fer vent al somrís de la mare, vestit blanc i vel de núvia. Sota el bigoti d'ell, els dubtes. En els ulls d'ella, les il·lusions. Després, els nens els menjàrem les hores fins que un dia, arribat sense pensar-lo, ens n'anàrem. Un matí de tardor - sols com abans- en obrir els ulls el mirall de l'albada els pares no es reconegueren i la nit immensa els enxampà enllaçats amb les mans garratibades i el fred que venia d'esquitllentes entaforant-se sota les flassades. 

M’ho vendré tot, tret de la imatge de color de sípia que em tremola en els dits, tret dels temps en que el futur era lluny i el ronc de la dinamo em feia pedalejar més fort quan tornava de nit pels camins.