diumenge, 19 d’agost de 2018

DESTROSSES

DESTROSSES

Destrosses les ungles
Contra la paret
Difusa
L'extravagant mur
De condols i negació
Preclara
Que infón flames
Grogues, roges, blaves
En els budells
De la deixadesa.

Desmuntes
Els puzzles enravenants
Confusos
Espurnes de llum
En un àtom gastat
Neutre
Apagant-se en la foscor
De les mantes quadriculades
En l'estómac
De la ignorància.

Descarats
Els brètols pensaments
Xiuxiuegen enganys
Paranys
De roba estesa
Abans de la tempesta
T'amoïnes com sempre
Amb un desig enyorant
L'esperança







dissabte, 18 d’agost de 2018

EL FILL DEL TAXIDERMISTA



TXAC!! 

L'espetec del guant de làtex en acomodar-lo al canell sempre li produïa un calfred de satisfacció, com l'instant previ a un orgasme. Havia de fer-ho millor, aquest cop. Era molt perfeccionista i la darrera feina no l'havia acabat de convèncer. Aquesta vegada va allargar uns minuts el temps de congelació. Una vegada espellat el cos, amb una mola petita i molt precisa va anar allissant la pell fins a deixar-la lluent. El temps d'immersió del cos espellongat també va ser augmentat un pèl. L'agulla del temporitzador oscil.lava ràpidament i convulsa en una tremolor epil.lèptica. -Ja està, es digué l'Abel-. El tragué de la piscina de guix i el col.locà dempeus damunt el graó més alt del pòdium de fusta massissa que presidia l'estança, en posició bípede i les mans enlaire amb les ungles mirant el sostre, els ullals traient la punta a través d'un somrís de triomf. Encengué els ventiladors. Una vegada eixut el guix el vestí amb la pell prèviament encerada, enganxant-la-li amb cura i afegint-hi pèl amb un pinzell untat amb pega allà on calia. Aquell especimen era el guanyador. Per això l'havia posat al graó més alt. En el dos hi havia la mare. En el tres, empatades, les bessones. El número ú només tenia un ull. Havia perdut l'altre jugant amb els “nunxacos” quan era un nen. Ara, des del primer lloc del pòdium li picava l'ullet. No hi havia cap dubte, el fill del taxidermista, amb el seu ull verd, era el guanyador.

dissabte, 4 d’agost de 2018

BISTECS



   Potinejo amb la carn. Només tenim un ganivet i el fa servir el pare. No m'agrada el greix i el desgarro amb les dents i em faig mal. A més, és cru, el bistec. Mitja hora ja i encara estic a mitges. Cinc minuts més i estaré salvat, serà l'hora d'anar a escola i el pare això no ho perdona. Son les set. Fa quatre hores que barallo amb el dinar. M'ha dit el pare que avui no me'n sortiria i quan la mestra ha vingut a casa en acabar les classes li ho ha explicat: "no s'aixecarà fins que s'acabi el bistec. Encara que no torni mai més al col.legi. El pare és també així, o blanc o negre, no li agraden les coses a mitges.

   La Sussana ha demanat un entrecot meunier de dos dits de gruix. Jo, per no quedar-me enrere, també. El ganivet no talla be. Mastego i mastego i tot se'm fa bola. La meva xicota, esposa hores d'ara, ha acabat fa estona i el meu sopar ja és fred. Em rendeixo. En paguem el gust i les ganes. Sortim i enfilem cap a l'hotel. Mmmm, que bo que està el cava. Gentilesa de l'hotel per passar-hi la nit de noces. Han trucat quan érem a mitja feina i em disposava al primer cunnilingus de casat. De fet, el primer de mai. "Cava de noces, senyor, convida la casa". L'obrim i ens disposem a continuar la feina. Fico la ma per dintre les calces i la trobo xopa i bategant. Li beso el melic i baixo, a poc a poc, mentre faig lliscar avall la tela. Un jardi ben cuidat i acabat de regar amb cava m'hi espera. És suau i sedós. Acosto els llavis al sexe humit i en xuclo tot el cava. Després tot fa olor de petxina. Xuclo fort i de cop em ve a la memòria el bistec del pare i l'entrecot del sopar i el greix i el no tenir ganivet. La penetrant dolça flaire del seu entrecuix m'embogeix i col.lapsa el meu pensament. M'aixeco com estirat per un tifó inesperat i corro, tot pengim-penjam. No tinc ganivet, altre vegada. Només n'hi havia un per tallar el pastís i se l'ha endut el servei d'habitacions. Agafo les calces de la Sussana que eren a terra, n'esquinço la part de la figa i les hi passo pel cap com un collaret de seda i estrenyo fort i aguanto. Espeternega i fa mans a la tela però és massa cenyida al coll i no la pot agafar. Suo i em cauen les llàgrimes i l'empento el seu cap sobre el llit. Remato la feina amb el coixí mentre la penetro per primer i últim cop com a marit. A la fi resta immòvil, amb les calces al coll i l'esperma eixint del cony com la capa blanca de saliva que li surt de la boca. Vomito i m'assec al terra, vora la porta amb l'esquena recolzada a la paret. He passat vuit hores de casat i he tret el mig entrecot del sopar. Truco al servei...

   Avui, en ser la darrera nit, toca menú especial. Amanida Cèsar i llom de porc amb salsa de roquefort. Fa sis anys que estic aquí i encara no saben que no puc amb la carn. Estava bona l'amanida i m'he permès, avui que puc, una coca-cola i un winston després de quinze anys sense fumar. El sucre ja no em fara mal, la nicotina tempoc. Amb la cullera de plàstic vaig prenent la salsa de formatge fins a deixar el llom eixut. No ens donen ganivets, tampoc forquilles punxegudes. Separo el greix amb la mateixa cullera en un procés meticulós i lent. Agafo el tros de carn amb les mans i començo a menjar per una punta. Sense la salsa sembla un tros de suro. Mastego lentament. No puc empassar-me'n res, i l'escupo als peus del guàrdia. "És l'hora, René". Deu hores sopant i ja quasi és de dia. Els carcellers m'esperen. Em posen en un entarimat de fusta damunt d'una trampella. Quatre d'ells se situen de cara a uns interruptors vermells amb un pilot també vermell encés dessota de cada un d'ells. Han de premer cadascú el seu botó. Tots a l'hora perquè no se pugui saber qui m'ha mort. Falten deu segons diu el rellotge de la paret, posat expressament perquè pugui veure quan de temps tinc encara  i cada avenç de les busques m'eixorda. "Ara", diu el funcionari que mana. S'obre la trampella i sento el crec de les meves cervicals i altre cop tot pengim-penjam.

Després només penso que necessitava un ganivet, com sempre. L'oficial en cap en duu un de ben gros a les mans per tallar la corda però, per a mi, és massa tard.