dissabte, 1 de gener de 2022

TRES SEGONS (Versió curta)


   La victòria no se'ns pot escapar. Ho tenim a tocar. És el darrer minut de la pròrroga i l'èxtasi s'acosta. Som més bones que aquesta colla de cregudes superbes.
  La jugadora més ferma de l'equip rival recull la bimba i  corre amenaçadorament i ràpida vers la porteria de l'Àngela, la nostra portera suplent.  Resten tres segons perquè s'acabi. L'Àngela s'arromanga, clava els peus a terra i flexiona els genolls fixant l'esguard amb aquella intrèpida calma que la fa mantenir-se tranquil·la en les situacions més difícils. Amb gèlida mirada cerca els ulls d'aquella rival que gosa encarar-la. L'observa agafar la pilota amb les dues mans i com abans de trepitjar la ratlla vola damunt la línia tirant enrere el braç.  L'Àngela mou els braços amunt i avall frenèticament per mirar de despistar-la. Però no es belluga encara, aguantarà fins l'últim moment.  Quan ho fa sent espetegar el genoll dret i abans d'adonar-se'n rodola per terra cargolant-se de dolor.

   Però l’altra noia  ja no és a temps de deturar el seu vol. Tampoc no ho faria. Estan acostumades a guanyar. Ho han fet sempre, des de primària. A la secundària les forces s'han igualat força però encara mai no hem aconseguit guanyar-les i ara érem a punt de fer-ho. Nou anys. Sis de primària i tres de secundària. Sempre jugant les finals i sempre perdent. I ara que ho teníem...

   A la banqueta, tanco els ulls, els cobreixo amb les dues mans i compto mentalment, tres, dos, un... La botzina ressona eixordadorament, les meves companyes s'aixequen totes alhora en una mateixa revolada. Xisclen i riuen i corren cap a l'Àngela que, estesa al terra, plora de dolor. Totes se li abracen i jo allà, asseguda al banc de fusta dels perdedors, com una bleda.   La nostra rival  resta també al parquet, plorant de ràbia i de frustració i maleint la  pròpia relliscada en el moment de fer el llançament.  La pilota rodola mansament per la línia de fons abans de sortir fora, a dos centímetres de l'empat..


1Ó151849

L'individu 1Ó151849 és el més ràpid de tots. La cursa ha anat tota l'estona molt ajustada però en el darrer moment ha sabut desempallegar-se  dels seus oponents, dignes adversaris tots ells, sacsejant enèrgicament i vibràtil l'única extremitat inferior. L'individu, del qual no repetiré el nom però que ara es fa dir Jordi, sempre ha estat capdavanter en totes les proves en les quals ha pres part.
Aquest matí s'ha aixecat molt aviat, s'ha calçat els mitjons tèrmics (ara té dues cames)i ha enfilat la muntanya pel camí de glaç. Ha après a controlar la respiració i exhala ritmics núvols de fred en cada alenar. Trepitja fort i segur amb les vambes de claus noves. En tornar somriu satisfet de l'entrenament. Demà és la marató i sap que segurament tornarà a guanyar. Un soparet lleuger, un petó a la Maria -tan pacient i compresiva ella- i a descansar. Com sempre els dies previs a una cursa avui dormirà a l'habitació dels convidats, hi descansa millor i no es distreu.
Els amics l'esperem a la línia 'arribada. Ja hi som tots, fins i tot alguna antiga novieta. Qui no ha arribat encara és la Maria.
El monitor emet una línia verda contínua acompanyada d'un xiulet persistent. És el tret de sortida.La Maria s'acomiada d'en Jordi mentre el veiem arribar. Duu una etiqueta al turmell penjada d'una brida. Avui torna a ser l'individu 1Ó151849, en Jordi...