MARIA

LA IAIA
Ha recollit els nens al migdia. És divendres, no tenen escola a
la tarda i s'encarrega de tenir-los a casa.
Els bessons l'estiren i la fan córrer pels carrers enllambordats.
"Nens, a poc a poc”. S’aturen i respiren sense deixar-se anar de
les mans. "Va, iaia, no siguis poruga". El terra es va fent llis i
ample. Els xics no s’estan de demanar-li llaminadures.
Enfilen l'avinguda i ella s'adona que tal vegada avui han anat
massa lluny en la passejada. Però no diu res i continua
caminant. Els petits s'ensumen alguna cosa i no riuen tant.
S'aturen en un xamfrà i el brogit del trànsit els aclapara.
Prement-li amb força les mans els bessons somiquen. "Iaia, on
anem?" "I el carreró, iaia?" “Ja arribem" respon la Maria
mentre s'adona que no recorda on és casa seva.