dijous, 31 de desembre de 2020

LLUM A LA FOSCOR

La noia jau en un balancí de vímet que fa oscil.lar lentament, endavant-enrere, mentre em mira opacament amb aquells ulls mig tancats, com si fos lluny, com mira la gent que no és de fiar. M’ho explica tot:
   Eren sis i la nau cruix sota el vent. La navalla  estripa la pell. Estirada i lligada de mans i peus, tota oberta, sent les mans esquinçant la samarreta, fent baixar els pantalons; sent el llefiscós alè en el pubis obert. L'enorme estri metàlic penetrant-la. Amb les nafres cremant-li les entranyes se sent buidar i se li'n va la consciència, sense esma per percebre la fredor de l'aigua i el salobre gust de les tenebres. En tocar fons, els ulls rodons de l'escórpora l'observen sense cap parpelleig, confosos mentre una estrella de mar fuig arrossegant els braços i el pop l'esquitxa de negre. L'últim respir és ple d'enyorança dels vius. 

Per posar llum a la foscor he llogat un vestit de neoprè a la botigueta de la platja; he contractat un petit veler que m'acosti a la zona de la desaparició. El patró és com el de les pel.lícules, home sec i malcarat, no li agraden els forasters. Mar endins ens aturem. Tira l'àncora i em diu -és aquí-. Em submergeixo. No em costa gaire arribar als coralls. En un cantó vora les roques hi ha el cos, esbudellat. Les morenes n'agafen pessics i se'n van remenant la cua. Ara tinc fred. Miro i trobo un estrip al neoprè, merda de corall. Mentre provo d'apedaçar-lo el fred s'escampa cames avall i ventre amunt i em sento els batecs accelerats. L'enrenou m'ha fet perdre molt de temps i em costa agafar aire. L'oxigen no m'arriba als pulmons i perdo el món de vista. Veig els nostres cossos ajaguts al fons marí, agafats de les mans. Em sento lleuger, transparent i incorpori pujant a la superfície estirant la noia. Però no ens aturem en arribar-hi. Els núvols de cotó amaren l'estratosfera. L'Elsa seu en un balancí de vímet -endavant, enrere- mentre m'assec en una butaca sense potes suspesa en un núvol de sucre i faig la primera pregunta...

dilluns, 14 de desembre de 2020

MARES

Queleeet! -el crit de gralla de la mama m’eixorda- no te deixes res? -No, mama, no. -Vés amb compte amb aquella donota i, si aneu a ca seu, vigila. Que allà tot cruix i xucla. -Sí, mama, sí.
La mama, sempre amb aquelles pors. La Nina m'espera al cafè i fem unes cerveses. Xerrem, riem i també ens petonegem. "Va, anem a casa, que hi ha sopar- fa la Nina amb uns ulls com picarols i aquells foradets a les galtones- els pares seran fora tot el pont a collir fredolics, il.lusos". De sopar, no n'hi havia gaire. Tot era vi, cafè i rom. Mentre menjàvem la truita vaig començar a sentir fluixes les cames. La Nina, després del cinquè rom, va al lavabo. Torna gairebé nua, amb aquelles calcetes blanques i els mugrons fent banya. Miquel, que no véns? M'aixeco del sofà fent veure que no passa res. M’hi atanso i els besos i les carícies pugen d'intensitat però allò no va amunt. I no és només allò, el braços també.  De sobte, el telèfon. "Nina, me l'acostes?" Despenjo i la veu de la mama: "Queel, que t'has deixat la bateria externa, coi de noi!" I és que ho vaig deixant estar i mai no me poso una pila prou potent i és clar després sempre faig figa...  

dimarts, 1 de desembre de 2020

DOLORS

DOLORS

   Surto uns instants a respirar l’aire net del capvespre. Aquest estiu les marietes no han vingut, tot són tàbacs i mosquits tigre però ja em va bé, n’estic força immunitzat. Els pescadors arriben de matinada, quan clareja. Hom diria que s’avorreixen, asseguts a les pedres amb aquell posat seriós. Fa uns dies la noia vingué amb un d’ells, un home prim que l’agafava de la mà perquè no rellisqués i caigués a l’aigua. La vaig sorprendre mirant-me de fit a fit, envermellit el rostre. No en deu tenir més de catorze. La vaig mirar fixament. Quina bellesa: cabellera morena a mitja esquena, ulls grossos i verds, cara de poma i nas i boca de perdiu. Pits naixents sota la brusa i cametes de carquinyoli. “Ai -penso- si sabessis com t’estimaria..!” 
No ho entenc encara, no ho puc entendre pas, per què vé, ara, cada dia. Tota sola. Per què m'acarona dolça l'esquena, me fa dos petons a les galtes i un als llavis i tot plegat se'n va. Per què gairebé mai no parla i quan ho fa sempre sanglota entre sospirs. "Ai, si sabessis -xiuxiueja- com t'estimaria..." La veig allunyar-se entre la broma del capvespre, em capfico dins l'aigua i nedo sense aturar-me. M'haig de mantenir àgil si no la vull perdre, les carpes no avisen i de vegades s'atansen sense soroll amb aquells morros inflats i les espinoses aletes esteses -són molt grans, aquí, eixes bestioles-. 
Han passat l’hivern i la primavera, glaçat ell, ella ventosa. L’estiu mandreja cofoi entre muntanyes i corriols. La Dolors no ha tornat, ni sola ni acompanyada. Qui ha aparegut ha estat un xicot que fa saltar  pedretes a l’aigua i xiula i canta el nom de la meva estimada, cofoi. Algun dia vindran plegats i, si em trobaven, ella li explicaria com m’hauria estimat si amb aquells petons -galtes i llavis- m’hagués fet tornar blau. El seu príncep blau...