CULPABLE...O NO

CULPABLE .... O NO

   No sabia si aquell noi d'aspecte esquifit i serrell desigual havia estat capaç d'obrir en canal la seva pròpia mare. No sabia si les empremtes dactilars del matxet eren ante o post mortem. No sabia res. L'absoluta mudesa del noi no l'ajudaven gaire a esbrinar si realment era culpable o innocent. Si pogués guiar-se només per la seva intuïció demanaria la seva llibertat immediata, però ...     Quantes vegades no s'havia equivocat?    Recordava encara el seu darrer cas. Totes les proves acusaven el seu defensat: la propietat del revòlver, les empremtes, l'hora del crim, l'absència de coartada, fins i tot un testimoni irrefutable. Però l'aspecte angelical de la noia el va trasbalsar i va confiar en ella cegament.   Va saber trobar l'escletxa legal per aconseguir la llibertat sense càrrecs per a la seva clienta. Aquesta malparida aconseguí gràcies a ell sortir indemne del seu crim i ara la culpa esmicilava les entranyes del lletrat i les omplia de dubtes al respecte del seu nou client, tan aparentment inofensiu ...

SENTIR

Sentir
Que el temps no s'atura
Comprendre
Que un dia és un dia
Conquerir
De sobte els teus ulls
Somrient-me.

Sentir
Que se'ns esmuny
Entre els dits
Suau
La matinada encesa
Comprendre
Que amb els llavis oberts
Conquerim
Sense cap por,
Tots els desitjos pendents.

Sentir
El teu primer bes
Acaronant-me el rostre,
Els llavis.
Comprendre
El frec acollidor
De la teva pell calenta
Fent-me miques.
Conquerir
La inquieta disbauxa
D'un mot a cau d'orella,
Xiuxiuejat
Sense pressa.

TOT RESTARÀ QUIET

“Tot romandrà quiet allà on ho deixi
El darrer instant:
Els papers, els llapis, els gargots.
M'enduré algun bes, un somrís,
El teu enyor tal vegada.”

    Emmalaltí de sobte. Sense adonar-se'n, els ulls se li feren vermell perpetu. Una coïssor persistent els hi humitejava gairebé a tothora. Feia alguns mesos que havia esdevingut un home amb un únic pensament. Ella se li havia instal.lat al front i somreia. El matí de l’adéu no s’ho podia creure. Ambdós havien despullat les seves ànimes a distància, entortolligant-se amb la xarxa que tot ho confón. Fins que ella, un dia, li digué prou. Que estaven massa lligats com per deixar anar les amarres que els mantenien lluny. Que potser fóra millor deixar-ho estar ara, que hi eren a temps. En Carles rumiava què havia fet malament i no hi estava disposat. El vincle se li havia fet massa fort i no sabria estar-se’n. “Caram! Tanta confiança, tantes confidències. I ara...” Es deia amb les mans mortes i el cor eixut. Semblava que una altra ànima dibuixava ara aquell somrís que abans li pertanyia.

   Un dia li tremolaren els genolls en  aixecar-se després d’apagar l’ordinador i no trobar-la. L’havia cercat de totes les maneres. Res. Tecnologia assassina. Amb quanta facilitat l’havia trobada i amb quina facilitat desapareixia ara enllà del núvol.

   Les parets li giravoltaven. A poc a poc, primer. Vertiginosament després. Caigué rodó a terra i no se n’aixecà. Tot fou negre durant un temps que no sapigué mesurar.

   Obrí els ulls. Aquella cambra tan blava no era la seva. No sentia cap mena de dolor. Només una veu que li deia “Sóc aquí”

   De primeres, no reconegué aquella veu que li semblà tan dolça. No era la seva muller. Provà de respirar fort i sentí enterbolir-se l’aire en els seus pulmons secs.

    Percebé una mà agafant la seva. Era calenta, ho suposava. Només podia ser ella. Gairebé sense esma, copsà l’enyor dels seus pensaments. Provà de parlar però res eixí de sa gola. Amb els ulls, segur que ella l’entendria, diguè: “Massa tard.”
 

AEROPORT

   En Carles ha anat a espetegar a l'aeroport. S'entreté mirant els avions que arriben i els que se'n van. És aquí perquè la Mireia l'ha refusat. Un cop més. I ha sortit a vagar, errant sense objectiu predeterminat. Juntament amb el mar, l'aeroport és el seu lloc preferit per a deixar anar les cabòries. Ha vingut aquí i, mirant els avions, li ha escrit a la Mireia una carta que en realitat potser és només per a ell mateix. No sap si mai la hi ensenyarà. No sap si l'estriparà tot seguit. Bé, estripar-la no perque la tauleta no és de paper però sap que tan sols ha de prémer una tecla virtual per a fer-la desaparèixer. Ara somriu amargament. Pateix el desencís i l'abandó. La incertesa i la por.

   Imagina que un dia ella desapareixerà per sempre i no sap si ho podrà suportar. De vegades se sent gelós quan és rebutjat. Pensa que potser no ha sabut fer prou per que no el deixi. Que potser hi ha algú altre. No sent, en absolut, gelos del passat. Tan sols succeeix que imagina que tal vegada no és l'únic i no ho entén. O potser sí però es nega a creure-ho.

   Quan es cansa dels avions se'n torna. Agafa el tren i mentre veu passar el paisatge la seva ment se sent lluny. Tot és fum i no-res. Fugisseres llàgrimes es barallen per sortir i es fa fort. "No ploraré. Ja no vull plorar més." Se sent envermellir el rostre i els ulls a punt de vessar però no plora. Fa el cor fort i, traient un mocador de paper, es moca en silenci. Un romanès, o búlgar, o albano-kosovar, demana caritat pels vagons del tren. Fa veure que no pot caminar i quan el tren s'atura baixa a correcuita i s'enfila al vagó del davant.

   I en Carles pensa, amb amargor i desencís, que tampoc mai més no tornarà a demanar almoina. Perquè és orgullós i pensa que no cal demanar res a qui res vol oferir.

I, ara mateix, mentre el tren encara esbufega, pensa que ni tan sols pregarà que la Mireia li deixi l'engruna d'un bes com a penyora.

ENTRE PINYOLS

ENTRE PINYOLS 

  En Jai menjava prunes sense parar. La Gina se li oferia contínuament i les prunes li donaven el vigor necessari per a acomplir allò que aquella bestiola assedegada li suplicava amb els llavis entreoberts. Ho havia llegit en una revista per a dones, allò de les prunes, a la consulta del nutricionista. Malgrat no creure-s'ho, va decidir de provar-ho. Personalment no notava gaire reviscolamenta però sembla que la Gina en tenia prou. 

   Un dia la Gina no va tornar. Tampoc l'endemà. Ni el divendres. 

    En Jai no era persona d'amoïnar-se gaire. Seguia endrapant prunes per si de cas ella decidia treure el nas. El dilluns després del diumenge sant comprengué que ella ja no vindria més. Segurament va agafar aquell vol cap a Bankog que tanta il.lusió li havia fet sempre. "És el somni de la meva vida. T'imagines? Thailàndia!!!" Li deia quan acabaven de jugar, mentre li feia rínxols al pit amb aquells dits tan petits. Ell deixava vagar els pensaments per la làmpada del sostre, de tres llums; pel quadre de paper que era un mar amb dues corrents entremesclant-se formant el yin i el yang. Exactament igual que ells dos quan s'acoblaven en les difuses nits d'aquella cruel primavera. 

   Un dia, també, s'esgotaren les prunes. El noi s'estava assegut al llit, envoltat de pinyols, amb la roba escampada per la cambra. No n'havia sortit des del diumenge de Rams. Les formigues començaven a treure el cap i, si no feia neteja, potser acabarien cruspint-se'l. 

   De sobte, "hoy no me puedo levantar" féu vibrar el mòbil el qual caigué de la tauleta anat a espetegar sota el llit. "Es la resaca del champaaaan.." Continuava aquell aparell del dimoni. Li calgué estirar el braç per a agafar-lo. En treure'l es veié aquell braç completament negre de la polseguera acumulada alla dessota. Buff. Una altra trucada de la companyia telefònica.

   I prengué la decisió. Adéu Gina... Adéu prunes...adéu Jotaphone... Estimbà el mòbil enmig del quadre, fent-lo caure damunt del llit mentre els llums tremolaven abans d'apagar-se per sempre més. Feia mesos que no en pagava les factures i havia arribat el dia del tall.

  Sense feina, sense diners, sense Gina, sense mòbil. Tornà a casa dels pares. La mare se'l va haver de mirar dues vegades. Res a veure amb el noi optimista i ben plantat que havia decidit marxar amb aquella noia, la Gina. Tan dolça, tan seductora...tan mentidera. Se l'havia anat cruspint, a poc a poc. I ara el deixava a les fosques.

   El psicòleg feia que no amb el cap. "L'haurem d'ingressar" va escoltar que deia als pares. "Començarem amb un tractamet suau. Anirem augmentant, a poc a poc, l'amperatge de les descàrregues. En dos anys, com nou." 

   El recolliren un dilluns de segona pasqua de dos anys més tard. En arribar el pujaren a l'habitació. Un llit de cinc pams, una bombeta pelada, un sant crist de porexpan, una tauleta sense cantos.

   "Mare, que tenim prunes..?"

   

    La Gina, mentrestant, venia el seu cos per pocs dòlars pels suburbis d'una Bankog que se l'havia menjada escalivada, amanida a cops d'heroïna barata,  farcida de prunes seques.

   

   

     

AVUI

Avui, que te'n vas, no espero res que no vulguis. Avui, que no et veig, no vull encara que els ull se'm tanquin sense besar-te. Avui, que l'ombra de la fantasia es desdibuixa, no vull haver de cridar-te de matinada. Avui, que no dormo, només escric per somiar-te, només somio dormir per somiar-te mentre t'escric a les fosques. Avui, que és fosc, la lluna que minva s'endú un trosset d'esperança esvaïnt-se en una llàgrima fugissera. Avui, que sóc feble, em sento més fort. Avui, que potser defalleixo, no vull haver d'oblidar-te. Avui, que tinc son, només puc deixar-te volar perquè tornis a desvelar-me i te m'enduguis l'ànima. Avui, que tan sols és avui, espero un demà i et beso de lluny. Avui no dic res, avui només sento, només espero, només desitjo, només moro sense tu.

LA NEU

"La neu qualla sempre

Damunt la fredor

Del teu ventre,

Pòsit de sorollós silenci

Ple d'ombres de cendra.

El cos glaçat alimenta

La gelor de l'infern etern

En les acaballes del somni".

   Així, pensant que tot era fred, en Xavier imaginava el cos de la musa. Feia temps que no venia a visitar-lo i en mitificava les formes. Les corbes, les rectes, les valls i els sots, els turons i les arestes. 

   Un dia, inesperadament, mentre ell dormia per no menjar, aparegué nua encenent totes les espelmes del minúscul gabinet on s'amagava per a escriure.  Lligant-lo de peus i mans prengué el ciri més gros, el tombà molt lentament cap per avall i li abocà la cera damunt el pit, el ventre, el melic, el centre... Submergit en l'udol més dolorós renegà de la inspiració, escapçà les plomes i els plecs i maleí profundament aquell somni. Aixecà els braços al cel i cridà:

   "Maleïda bruixa! Del teu poder abomino. Si m'has de petar la carn, ni un sol gemec et dedico. Tant de temps t'he buscat entre les cendres de la memòria; tant d'esforç de matinada pintant escletxes de sol on retrobar-te i, ara, véns a fer-me mal a glops de sofre. No et vaig vendre el cos ni els anys sino tan sols els encenalls de la meva ànima moribunda a canvi, tot plegat, dels més bells mots fent cadena, poesia de llum en farcells de colors." La bruixa, antiga musa sempre rabiüda, era ara descolorida. Es desintegrà en bocins de goma minúsculs que cremaren depressa en contacte amb el ciri maleït. La ferum del cautxú recremat s'escampà per tota la casa omplint d'un fum negre i viscós les estances i els passadissos, les bombetes i el fals sostre de plàstic.

   En Xavier buscava encara el somni perfecte, el somni sencer, el somni definitiu i la musa que entreveia de matinada i que perseguia a les palpentes pel corredor, pel bany i la cuina, pel traster i el celobert no es deixava atrapar. Es desfeia en boira baixa quan la tenia a tocar i tornava, dolça, la matinada següent. Les matinades següents. Així dies i dies. Nits i nits. Veient-la aparèixer i esvair-se. Difuminar-se i tornar entremaliada després. Retrobà la inspiració altre cop. Ara diferent. Més clara i precisa. Més tendra i lleugera. Més plena dels mots que la fessin seva, que l'atraguessin per fi al capdavall del somni. I amb la inspiració de nou present tot li fou més fàcil; tot, una mica, més a prop....