Sortia el sol i l'arrabassada lluïa els primers colors amb una mica de vergonya mentre l'ombrívola nit els deixava anar amb peresa. La Marta romania dempeus amb una tassa de cafè entre les mans, escalfant-se encara i mirant per la finestra de la cuina. S'havia de casar, a la tarda, i pensava que tal vegada no tornaria a guaitar el bosc de bon matí amb cap somni entre els dits que acollís els seus badalls. De neguit, no havia dormit gens; imaginava el moment de la pregunta del rector i no sabia què respondria. Havia assajat el "sí" milers de vegades davant el mirall de quarto de bany i la imatge s'enterbolia en la seva pronúncia; els quatre vèrtex deixaven anar un líquid ambre i viscós que confluía cap el centre deixant el vidre opac i fosc. Era una mil·lèssima de segon però tan real, s'hi veia jova, tendra i lliure, amb la il·lusió per l'amor i per la vida sense ferir encara.
Passaren hores i la Marta romania en la mateixa posició, el cafè fred, els ulls plorosos, tèrbol l'esguard, assoleiat el bosc.
Arribà la nit i no s'havia mogut...
En Martí sacsejava la ressaca i encara no veia l'hora de fer seva la Marta. Eren de la vella guàrdia i no se sabien sencers els cossos i això li feia esperar amb candeletes la propera nit. Ell ja sabia com anava tot plegat però això no minvava el seu desig i tan sols imaginar-ho li feia salivera.
Arribà la nit i no s'havia mogut.
El mossèn, els pares, les mares, els convidats. Tot ells havien marxat. Maleïnt els uns, lamentant-se els altres.
Ell, davant l'altar, esperava. Ella, davant la finestra, immòvil i congelada, somreia.
Em pots seguir a
Entrades
Comentaris
dimarts, 28 de febrer de 2023
dijous, 9 de febrer de 2023
L'AGULLA D'OR
L'AGULLA D'OR
No havia d'haver menjat res, dissabte, però no va fer cas de la mare. Al principi la bola era petita. Com una engruna de pa de pessic gratant-li la gargamella. Provà de vomitar i, només, saliva. Tossia lleument, en intervals prou espaiats com per haver-se'n de preocupar. Feu una bola de molla de pa i se l'empassà acompanyada d'un got d'aigua tèbia (remei de l'àvia Carmeta per a fer baixar les rasqueres). A la feina transcorregué el dilluns com qualsevol altre, llarg i pesat. Se sentí millor de les molèsties a la gola i gairebé les oblidà.
Sopant, però, reaparegué el dolor, com xinxetes foradant-li la faringe. Les nàusees i les arcades el feien convulsionar de pit en amunt i vomità violentament aquella bola desinflada plena de punxes, talment l'embolcall d'una castanya que no acabava de madurar, la pellofa del neguit i la rancúnia. La visió de la Maria en la closca d'aquell fruit li recordà l'hivern que ella fugí, amb el rostre inflat i els ulls vermells plens de retrets, retornant-li l'agulla d'or dels seus cabells descolorits...
No havia d'haver menjat res, dissabte, però no va fer cas de la mare. Al principi la bola era petita. Com una engruna de pa de pessic gratant-li la gargamella. Provà de vomitar i, només, saliva. Tossia lleument, en intervals prou espaiats com per haver-se'n de preocupar. Feu una bola de molla de pa i se l'empassà acompanyada d'un got d'aigua tèbia (remei de l'àvia Carmeta per a fer baixar les rasqueres). A la feina transcorregué el dilluns com qualsevol altre, llarg i pesat. Se sentí millor de les molèsties a la gola i gairebé les oblidà.
Sopant, però, reaparegué el dolor, com xinxetes foradant-li la faringe. Les nàusees i les arcades el feien convulsionar de pit en amunt i vomità violentament aquella bola desinflada plena de punxes, talment l'embolcall d'una castanya que no acabava de madurar, la pellofa del neguit i la rancúnia. La visió de la Maria en la closca d'aquell fruit li recordà l'hivern que ella fugí, amb el rostre inflat i els ulls vermells plens de retrets, retornant-li l'agulla d'or dels seus cabells descolorits...
dimecres, 1 de febrer de 2023
RETROBAMENT
Els segons de cada minut queien a plom damunt del parquet del menjador. El sofà, deformat de tant de temps suportant el pes d'en Jou, grinyolava amargament cada cop que ell s'aixecava o canviava de postura i algun sospir s'esmunyia pels seus descosits en cada una de les queixes de la Maria, quan hi era. Des del dia que perdé la dent d'or de son pare, que guardava com una relíquia, que no li surt res com ell espera. La feina, la parella, els amics...tots s'han anat esvaint, uns rere els altres i pels més diferents motius, sempre atribuibles, pensa, a la desaparició de la dent.
Aquest matí, però, en aixecar-se, respira profund i exhala l'aire a poc a poc. Com per art d'encanteri tot ho ha de fer avui: la cita per renovar el carnet de conduir; recollir els resultats de la biòpsia i, a la tarda, l'entrevista de feina -no hi creu gaire, a la seva edat- i la trobada final després de tres mesos de xat amb la noia del tínder. Tot li ve rodat i no se'n sap avenir: no ha hagut de fer cua a trànsit; la biòpsia, negativa i, a l'entrevista, ha aconseguit un contracte d'un any, el suficient perquè es pugui jubilar amb la pensió màxima.
Oli en un llum.
Torna a casa, s'empolaina com quan era jove i inexpert, es posa el vestit de festa i surt cap el restaurant on ha quedat amb la Rosa. En veure-la sent el pessigolleig a l'estómac igual que la primera vegada. Es presenten, entren al restaurant, s'asseuen, demanen cervesa per començar i, després d'un cluc d'ulls ella somriu i darrere els seus llavis en Jou descobreix una dent coneguda i que espurneja i llueix com un peix.
Aquest matí, però, en aixecar-se, respira profund i exhala l'aire a poc a poc. Com per art d'encanteri tot ho ha de fer avui: la cita per renovar el carnet de conduir; recollir els resultats de la biòpsia i, a la tarda, l'entrevista de feina -no hi creu gaire, a la seva edat- i la trobada final després de tres mesos de xat amb la noia del tínder. Tot li ve rodat i no se'n sap avenir: no ha hagut de fer cua a trànsit; la biòpsia, negativa i, a l'entrevista, ha aconseguit un contracte d'un any, el suficient perquè es pugui jubilar amb la pensió màxima.
Oli en un llum.
Torna a casa, s'empolaina com quan era jove i inexpert, es posa el vestit de festa i surt cap el restaurant on ha quedat amb la Rosa. En veure-la sent el pessigolleig a l'estómac igual que la primera vegada. Es presenten, entren al restaurant, s'asseuen, demanen cervesa per començar i, després d'un cluc d'ulls ella somriu i darrere els seus llavis en Jou descobreix una dent coneguda i que espurneja i llueix com un peix.
dijous, 8 de desembre de 2022
TERRA D'ESCUDELLA
La Carmeta s'aixeca ben d'hora. Els nanos sempre vénen quan hi ha escudella. Mentre renta les verdures deixa lliscar l'esguard per la finestra que mira al turó de les ànimes, aquell on enforcaven els bandolers i cremaven les bruixes, ho deien els morts i ara ella ho explica als néts. Avui no hi ha el gat negre a l'ampit de la finestra de la veïna i ho troba molt estrany.
El gat negre hi és sempre, l'últim de la seva gatinada. Viu perquè el masover no el va veure la nit que s'endugué els seus germans dins d'aquell sac d'arpillera per a tirar-los al riu. La veïna de la Carmeta sentia de nit els miols i el tragué del clot on havia caigut tot vagant pel bosc proper i l'adoptà.
Avui, però, no hi és i la Carmeta hi veu un mal averany. El telèfon crida histèricament en el moment de ficar les verdures dins l'olla. S'atabala perquè no recorda on l'ha deixat i recorre totes les habitacions abans de tornar cap a la cuina i descobrir-lo damunt la lleixa dels pots de llegums.
-Casumdena, em faig gran- remuga. La seva jova, la Marieta: que no podran venir a dinar, que al seu home se li ha girat feina i plegarà tard. -Guardi'ns l'escudella, però, que passarem al vespre i ens l'endurem. La Carmeta fica la botifarra i la pilota al brou junt amb les patates i el gra, sempre al final perquè no es desfacin.
Es posa un got de vermut, unes cloïsses i uns talls de fuet, s'asseu a la taula de la cuina i sospira.
S'aixeca passada una estona, apaga el foc, pren l'escorredor i el posa a l'aigüera. L'olla pesa un munt i l'àvia ja no té la força d'anys enrere. Tot i això l'aixeca i l'aboca al colador. Mira mentrestant per la finestra recordant l'absència del gat de la veïna. Veu, alleujada, que ha tornat i jau rentant-se les seves parts amb deler i dedicació, al lloc habitual. Quan acaba d’escórrer el caldo s'adona, sorpresa, que no ha posat cap altra olla dessota l'escorredor. I es pregunta per què? mentre mira amb estupor com el líquid fumejant s'escola desguàs avall i la pilota riu.
El gat negre hi és sempre, l'últim de la seva gatinada. Viu perquè el masover no el va veure la nit que s'endugué els seus germans dins d'aquell sac d'arpillera per a tirar-los al riu. La veïna de la Carmeta sentia de nit els miols i el tragué del clot on havia caigut tot vagant pel bosc proper i l'adoptà.
Avui, però, no hi és i la Carmeta hi veu un mal averany. El telèfon crida histèricament en el moment de ficar les verdures dins l'olla. S'atabala perquè no recorda on l'ha deixat i recorre totes les habitacions abans de tornar cap a la cuina i descobrir-lo damunt la lleixa dels pots de llegums.
-Casumdena, em faig gran- remuga. La seva jova, la Marieta: que no podran venir a dinar, que al seu home se li ha girat feina i plegarà tard. -Guardi'ns l'escudella, però, que passarem al vespre i ens l'endurem. La Carmeta fica la botifarra i la pilota al brou junt amb les patates i el gra, sempre al final perquè no es desfacin.
Es posa un got de vermut, unes cloïsses i uns talls de fuet, s'asseu a la taula de la cuina i sospira.
S'aixeca passada una estona, apaga el foc, pren l'escorredor i el posa a l'aigüera. L'olla pesa un munt i l'àvia ja no té la força d'anys enrere. Tot i això l'aixeca i l'aboca al colador. Mira mentrestant per la finestra recordant l'absència del gat de la veïna. Veu, alleujada, que ha tornat i jau rentant-se les seves parts amb deler i dedicació, al lloc habitual. Quan acaba d’escórrer el caldo s'adona, sorpresa, que no ha posat cap altra olla dessota l'escorredor. I es pregunta per què? mentre mira amb estupor com el líquid fumejant s'escola desguàs avall i la pilota riu.
dilluns, 24 d’octubre de 2022
CAROLINA FIGATOVA (V.O.)
La Caterina Figatova i l'Ernst Schafeck s'amistançaren definitivament damunt la ubiqua i perenne neu del pati del corral mentre la pluja de plom feia tremolar els porxos de la plaça de la vila.
L'Ernst era llavors un comandament intermedi de la "Blaue Division" destinat al front de Leningrad i ella una humil pagesa de la província que el proveïa de verdures, llegums i de tota mena de bestiar de granja per les tropes que ell dirigia.
S'havien conegut el dia que ell esbotzà la porta de la petita masia fusell en mà i li requisà amenaçadorament tot allò de la granja que es pogués menjar. Des de llavors tots els primers de mes un comboi alemany arribava i, mentre ells feien l'amor -per dir-ho d'alguna manera- al paller, els soldats li buidaven el rebost.
La Figatova -pensava ara ella que mai li havia escaigut tant el malnom- s'havia embolicat amb el major nazi més per por que no per gust. Els soldats d'en Schafeck eren vinguts de molt lluny, de la Espanya franquista i autàrquica de l'aligot i el braç enlaire que havia guanyat la guerra i imposava la "una grande y libre". Eren aquests homenets baixets i rústics, a més d'ignorants i fatxendes, però duien a sobre una mala llet esfereïdora fruit de la seva incultura i de l'abstinència sexual que de vell antuvi i sota el jou immisericordiós de l'església catòlica, apostòlica i romana havien de preservar. Però quan sortien fora es deixaven anar i llavors... Molts d'ells venien rebotats de la guerra del '36 i n'havien fet un modus vivendi i això els feia aterradorament imprevisibles.
La noia se sentia raonablement segura sota el paraigües de l'alemany i n'apreciava la seva protecció.
En Klaus, marit de la Caterina, lluitava pels sòviets al front d'Stalingrad i feia mesos que no en sabia res, d'ell. Les últimes notícies deien que l' exèrcit soviètic començava a guanyar terreny i ja feien retrocedir les tropes del Reich. Probablement la guerra s'acabaria aviat.
Ella sabia, malgrat no voler pensar-hi, que si algun dia els seus homes es trobaven hauria de decidir amb quin dels dos es volia estar. I no veia gens clar a hores d'ara quin preferia que sobrevivís. Si en Klaus, innocentot i matusser, però que coneixia bé les feines del camp i les feia de gust i encara se l'estimava o n'Ernst, alt i ben plantat i que li xiuxiuejava mots mel·líflus a cau d'orella i a qui segur que algú -alguna, mai no li havia esmentat- esperava a Munic o a Frankfurt o vés a saber on, encara no li havia tret d'on venia.
De vegades, oh paradoxa, ella desitjava d'amagat que la guerra no s'acabés mai per no haver de decidir. Aixecava els punys al cel i cridava "Ai, mare, què farem quan tot això s'acabi? Però mai ningú no li responia.
Tan bon punt hagué decidit amb qui volia passar la resta de la vida va treure del forn el pa de pessic i prenent els motlles amb les lletres del seu nom es disposà a decorar-lo. En Shafeck, malgrat la canosa tofa que bullia sota la gorra de plat sempre li havia semblat molt atractiu però en Klauss...
En Klauss era perfecte..!
A la fi els alemanys van haver de plegar veles i marxar i l'Ernst la visità per acomiadar-se i la va voler compensar amb un sobre ple de bitllets de marcs els quals ella refusà.
En Klaus morí en plena celebració en caure del carro de combat mentre ballava, inflat de vodka, damunt la torreta del tanc.
L'Ernst fou mort en la retirada a mans d'un dels homes baixets, gelós del seu embolic amb la Figatova...
I ara, mare, digueu-me -deia la vídua- què faré jo, si vós tampoc no hi sou..?
L'Ernst era llavors un comandament intermedi de la "Blaue Division" destinat al front de Leningrad i ella una humil pagesa de la província que el proveïa de verdures, llegums i de tota mena de bestiar de granja per les tropes que ell dirigia.
S'havien conegut el dia que ell esbotzà la porta de la petita masia fusell en mà i li requisà amenaçadorament tot allò de la granja que es pogués menjar. Des de llavors tots els primers de mes un comboi alemany arribava i, mentre ells feien l'amor -per dir-ho d'alguna manera- al paller, els soldats li buidaven el rebost.
La Figatova -pensava ara ella que mai li havia escaigut tant el malnom- s'havia embolicat amb el major nazi més per por que no per gust. Els soldats d'en Schafeck eren vinguts de molt lluny, de la Espanya franquista i autàrquica de l'aligot i el braç enlaire que havia guanyat la guerra i imposava la "una grande y libre". Eren aquests homenets baixets i rústics, a més d'ignorants i fatxendes, però duien a sobre una mala llet esfereïdora fruit de la seva incultura i de l'abstinència sexual que de vell antuvi i sota el jou immisericordiós de l'església catòlica, apostòlica i romana havien de preservar. Però quan sortien fora es deixaven anar i llavors... Molts d'ells venien rebotats de la guerra del '36 i n'havien fet un modus vivendi i això els feia aterradorament imprevisibles.
La noia se sentia raonablement segura sota el paraigües de l'alemany i n'apreciava la seva protecció.
En Klaus, marit de la Caterina, lluitava pels sòviets al front d'Stalingrad i feia mesos que no en sabia res, d'ell. Les últimes notícies deien que l' exèrcit soviètic començava a guanyar terreny i ja feien retrocedir les tropes del Reich. Probablement la guerra s'acabaria aviat.
Ella sabia, malgrat no voler pensar-hi, que si algun dia els seus homes es trobaven hauria de decidir amb quin dels dos es volia estar. I no veia gens clar a hores d'ara quin preferia que sobrevivís. Si en Klaus, innocentot i matusser, però que coneixia bé les feines del camp i les feia de gust i encara se l'estimava o n'Ernst, alt i ben plantat i que li xiuxiuejava mots mel·líflus a cau d'orella i a qui segur que algú -alguna, mai no li havia esmentat- esperava a Munic o a Frankfurt o vés a saber on, encara no li havia tret d'on venia.
De vegades, oh paradoxa, ella desitjava d'amagat que la guerra no s'acabés mai per no haver de decidir. Aixecava els punys al cel i cridava "Ai, mare, què farem quan tot això s'acabi? Però mai ningú no li responia.
Tan bon punt hagué decidit amb qui volia passar la resta de la vida va treure del forn el pa de pessic i prenent els motlles amb les lletres del seu nom es disposà a decorar-lo. En Shafeck, malgrat la canosa tofa que bullia sota la gorra de plat sempre li havia semblat molt atractiu però en Klauss...
En Klauss era perfecte..!
A la fi els alemanys van haver de plegar veles i marxar i l'Ernst la visità per acomiadar-se i la va voler compensar amb un sobre ple de bitllets de marcs els quals ella refusà.
En Klaus morí en plena celebració en caure del carro de combat mentre ballava, inflat de vodka, damunt la torreta del tanc.
L'Ernst fou mort en la retirada a mans d'un dels homes baixets, gelós del seu embolic amb la Figatova...
I ara, mare, digueu-me -deia la vídua- què faré jo, si vós tampoc no hi sou..?
AQUAREL·LA
AQUAREL.LA
Et difumines
Rere el turquesa de la pintura
Que et lleva el somriure
T'evapores
Com neu fent-se fum
Rere uns llavis de mentida
Ves
Troba un rastre nou
Que et desveli
Sense fi els prejudicis
Et prometran
El més brillant
Tros de lluna
Abans de passejar-te
Per la més fonda mar
Rumia,
Torna després, si vols,
Lliure
De tots el secrets.
Et difumines
Rere el turquesa de la pintura
Que et lleva el somriure
T'evapores
Com neu fent-se fum
Rere uns llavis de mentida
Ves
Troba un rastre nou
Que et desveli
Sense fi els prejudicis
Et prometran
El més brillant
Tros de lluna
Abans de passejar-te
Per la més fonda mar
Rumia,
Torna després, si vols,
Lliure
De tots el secrets.
PERFORMANCE
PERFORMANCE
Aquell dia no vaig poder seure. La línia 2 anava plena de gom a gom. A la tele havien anunciat que al vestíbul de l'estació del Clot hi hauria una performance especial de no se savia què a no se savia tampoc quina hora. El metro habia obert aquell dimarts a les cinc. Des de la sortida del primer convoi la capacitat dels trens havia estat ultrapassada. Les autoritats de TMB havien hagut de posat vigilància especial en totes les estacions de la línia 2 ja que tot eren empentes, crits, caos i confusió.
Com que començo a treballar molt d'hora vaig tenir la sort de poder entrar en el primer tren. La desgràcia era que, tal com anava la cosa potser no en podria sortir.
A Sant Antoni, la segona parada, ja anavem com sardines. La gent feia esforços titànics per treure els mòbils de les butxaques, cosa imprudentíssima ja que es corria el risc de que et caigués a terra i fos trepitjat per la multitud. Bé, en el fons això era un avantatge. Avui no hi hauria tuits. Ni d'amor, ni de política, ni futbol, res...qui volgués dir alguna cosa ho hauria de fer parlant...
Vam arribar al Clot i, com era previsible, no ens van deixar sortir fin passada una bona estona. L'andana es mantenia buida pels efectius de vigilància a fi de que la gent que sortia pogues fer-ho abans de deixar passar la que havia d'agafar el metro. Aquests esperaven a l'escala, deixant lliures les escales mecàniques les quals estranyament funcionaven, per la gent que sortia.
Un cop al vestíbul un cordó policial mantenia obert un estret passadís entre la massa de persones que s'hi amuntegaven. Vaig passar entre elles i vaig sortir al carrer. A la Meridiana el trànsit estava col.lapsat per la extraordinària quentitat de gent. Vaig arribar a la feina, caminant. El dia va passar amb una relativa tranquil.litat, nomès alterada de tant en tant pels comentaris dels companys que anaven arribant, tots a deshora.
Van arribar les dotze de la nit. Tots els carrers al voltant del Clot seguien, ara,tancats al trànsit completament. Semblava ser que l'acte, el misteriós acte, havia estat traslladat a una plaça propera on s'hi havia montat a correcuita una tarima, com les que fan servir els músics de festa major. També, i degut al ressò que havia provocat tot allò, s'havien iinstal.lat pantalles gegants de televisió a diversos indrets de la ciutat. La més gran de totes al Camp Nou, però també a l'estadi Lluís Companys i a Pl. Cataluny i Espanya.
El metro ja era a punt de tancar i encara no havia passat res...La gent, alguna de la qual feia 14 o 15 hores que esperaven estava famolenca i assedegada. L’agressivitat es podia tallar com mantega amb ganivet ardent.
De sobte, el passadís entre la gent es comença a eixamplar. Quatre Mossos a banda i banda apartaven la gent i feien espai. Darrere d'ells l'alcaldessa, amb un somrís d'orella a orella, saludava la gent. La majoria, degut a la llarga espera, l'insultava. Alguns, pocs, la saludaven, contents.
A continuació venia un home. D'uns 65 anys. Vestia un uniforme de color blau, amb gorra de plat a joc. Lentament avançaven entre la munió de persones amuntegades al carrer. Finalment arrivaren a la tarima i saludaren la multitud.
Digué l'alcalde: "Avui és una data històrica pel transport de la nostra estimada ciutat. Aquest home, mite vivent del ferrocarril metropolità al qual s'ha dedicat en cos i ànima els darrers 50 anys, avui us vol dedicar unes paraules".
Mig geperut, l'home agafà el micro i digué:" Us pregunteu qui sóc? Sóc, tan sols , l'ultim maquinista”
Aquell dia no vaig poder seure. La línia 2 anava plena de gom a gom. A la tele havien anunciat que al vestíbul de l'estació del Clot hi hauria una performance especial de no se savia què a no se savia tampoc quina hora. El metro habia obert aquell dimarts a les cinc. Des de la sortida del primer convoi la capacitat dels trens havia estat ultrapassada. Les autoritats de TMB havien hagut de posat vigilància especial en totes les estacions de la línia 2 ja que tot eren empentes, crits, caos i confusió.
Com que començo a treballar molt d'hora vaig tenir la sort de poder entrar en el primer tren. La desgràcia era que, tal com anava la cosa potser no en podria sortir.
A Sant Antoni, la segona parada, ja anavem com sardines. La gent feia esforços titànics per treure els mòbils de les butxaques, cosa imprudentíssima ja que es corria el risc de que et caigués a terra i fos trepitjat per la multitud. Bé, en el fons això era un avantatge. Avui no hi hauria tuits. Ni d'amor, ni de política, ni futbol, res...qui volgués dir alguna cosa ho hauria de fer parlant...
Vam arribar al Clot i, com era previsible, no ens van deixar sortir fin passada una bona estona. L'andana es mantenia buida pels efectius de vigilància a fi de que la gent que sortia pogues fer-ho abans de deixar passar la que havia d'agafar el metro. Aquests esperaven a l'escala, deixant lliures les escales mecàniques les quals estranyament funcionaven, per la gent que sortia.
Un cop al vestíbul un cordó policial mantenia obert un estret passadís entre la massa de persones que s'hi amuntegaven. Vaig passar entre elles i vaig sortir al carrer. A la Meridiana el trànsit estava col.lapsat per la extraordinària quentitat de gent. Vaig arribar a la feina, caminant. El dia va passar amb una relativa tranquil.litat, nomès alterada de tant en tant pels comentaris dels companys que anaven arribant, tots a deshora.
Van arribar les dotze de la nit. Tots els carrers al voltant del Clot seguien, ara,tancats al trànsit completament. Semblava ser que l'acte, el misteriós acte, havia estat traslladat a una plaça propera on s'hi havia montat a correcuita una tarima, com les que fan servir els músics de festa major. També, i degut al ressò que havia provocat tot allò, s'havien iinstal.lat pantalles gegants de televisió a diversos indrets de la ciutat. La més gran de totes al Camp Nou, però també a l'estadi Lluís Companys i a Pl. Cataluny i Espanya.
El metro ja era a punt de tancar i encara no havia passat res...La gent, alguna de la qual feia 14 o 15 hores que esperaven estava famolenca i assedegada. L’agressivitat es podia tallar com mantega amb ganivet ardent.
De sobte, el passadís entre la gent es comença a eixamplar. Quatre Mossos a banda i banda apartaven la gent i feien espai. Darrere d'ells l'alcaldessa, amb un somrís d'orella a orella, saludava la gent. La majoria, degut a la llarga espera, l'insultava. Alguns, pocs, la saludaven, contents.
A continuació venia un home. D'uns 65 anys. Vestia un uniforme de color blau, amb gorra de plat a joc. Lentament avançaven entre la munió de persones amuntegades al carrer. Finalment arrivaren a la tarima i saludaren la multitud.
Digué l'alcalde: "Avui és una data històrica pel transport de la nostra estimada ciutat. Aquest home, mite vivent del ferrocarril metropolità al qual s'ha dedicat en cos i ànima els darrers 50 anys, avui us vol dedicar unes paraules".
Mig geperut, l'home agafà el micro i digué:" Us pregunteu qui sóc? Sóc, tan sols , l'ultim maquinista”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)