BEST SELLER

El futbolista que corre de bon matí entrenant-se m'arrossega en la caiguda després del xoc i s'estavella de morros al sòl calent acabat d'asfaltar; les proves del meu manuscrit s'escampen al voltant nostre tacant-se de negre quitrà encara fumejant. S'ha trencat la cama esquerra, el pobre; jo, només una esgarrapada al colze i els genolls pelats. Miro d'aixecar-lo però pesa massa pel meu cos esquifit. El mòbil d'un vianant despistat m'ajuda, li prenc de les mans i truco a emergències; arriben tres quarts hora més tard, mentre la tíbia de l'astre mexicà treu el cap a través de la pell i la sang es comença a coagular.

A l'hospital, en reconeixer-lo, l'ensurt del personal és  ple d'incredulitat "En Chàves, el nou fitxatge"; tot són corredisses, nervis i presses, crits i renecs. Comença la desfilada de  directius del club -abans que no pas familiars-, periodistes, les ràdios, els reporters de televisions diverses, programes esportius i de xafarderies...
M'entrevisten; uns, com a afectat, altres com a causa de l'accident, jo,  que anava tan tranquil.

No m'ha calgut fer cap curs de coaching, ni d'escriptura creativa ni d'influencer ni tan sols de lideratge. El meu llibre es ven sol...

REVOLUCIÓ

Ha tancat la botiga perquè ja no hi té res per vendre. Aquest matí el noi del xandall se li n'ha endut l’última tauleta de nit.

Els primers dies trucava a la policia però aquella gent també els feia por. Els robatoris i el campi qui pugui s'estengueren ràpidament per la comarca.

En poc temps deixaren buides les botigues.

Els carnissers deixaren de fer comandes als grangers.

Els horts foren arrasats en pocs dies; els comerços, buidats en setmanes.

Els forasters convertiren l'antiga mina de sal en una presó anul·lant-ne els ascensors.

   A dins, els presoners tenien llibertat absoluta. Els cridaven a l'hora de repartir el menjar i els deixaven anar. Però el tros de pa amb xocolata era tan petit que en poc temps començaren a barallar-se entre ells. Als  ocupadors no els calgué usar les armes. Quan tots els indígenes foren morts, cegaren la mina.

El primer diumenge d'abril una gran festa omplí de colors la "Plaza del General" amb la presència de totes les autoritats i la benedicció del vicari.

El malson ha desvetllat l'Enric. La claredat dels fluorescents il·lumina el sostre de la galeria. D'aquí a tres-cents anys els geòlegs els trobaran i començaran les hipòtesis.

EXTINTS

Esdevé la nit, ja l'oratge crema;
La panxa del bou, incerta, rebull
Acull generosa desgavells profunds
Auscultem absorts bategar la terra

No venen encara els cavalls dels deus
La forca freda roman esmolada
Amaguem argents, ocultem la xarxa
Apressem els vells, amortim les veus

Els lleons neden a la bassa fosca
De les oliveres, dels ruscs vençuts
De les dents els tremors sempre temuts
Responen els xiulets del vent boscà

Les llúdrigues vermelles es barallen
Per un tros de peix que encara cueja
Escates de plom que no deixen petja
En aigües tornasolades barates

De dol, emmetzinades, sabonades
Farcides d'esmorteïdes excuses
Curulles d'engrunes de massa crues
Espellongades, mel.liflues, tarades

Ni tan sols els mosquits restaran vius
Veient les magres exhaurides pinyes
Dels eixuts pins que cecs, orfes s'enfilen
Nus de fulles, gemes, agulles i nius

No sabrem sense aigua rentar la roba
Bruta dels nostres egoïsmes banals
Encarcarada, paper de vidre gras
S'atura la roda, l'enuig s'escola

En llàgrimes mortes xarrups de colors
Grisos, negres, marrons, pàlids,trencats
Les vides s'esborren, vi sense regar
El sol evapora les nostres olors.

FINS QUE LA MORT ENS SEPARI

Sortia el sol i l'arrabassada lluïa els primers colors amb una mica de vergonya mentre l'ombrívola nit els deixava anar amb peresa. La Marta romania dempeus amb una tassa de cafè entre les mans, escalfant-se encara i mirant per la finestra de la cuina. S'havia de casar, a la tarda, i pensava que tal vegada no tornaria a guaitar el bosc de bon matí amb cap somni entre els dits que acollís els seus badalls. De neguit, no havia dormit gens; imaginava el moment de la pregunta del rector i no sabia què respondria. Havia assajat el "sí" milers de vegades davant el mirall de quarto de bany i la imatge s'enterbolia en la seva pronúncia; els quatre vèrtex deixaven anar un líquid ambre i viscós que confluía cap el centre deixant el vidre opac i fosc. Era una mil·lèssima de segon però tan real, s'hi veia jova, tendra i lliure, amb la il·lusió per l'amor i per la vida sense ferir encara.
Passaren hores i la Marta romania en la mateixa posició, el cafè fred, els ulls plorosos, tèrbol l'esguard, assoleiat el bosc.
Arribà la nit i no s'havia mogut...

En Martí sacsejava la ressaca i encara no veia l'hora de fer seva la Marta. Eren de la vella guàrdia i no se sabien sencers els cossos i això li feia esperar amb candeletes la propera nit. Ell ja sabia com anava tot plegat però això no minvava el seu desig i tan sols imaginar-ho li feia salivera.

Arribà la nit i no s'havia mogut.
El mossèn, els pares, les mares, els convidats. Tot ells havien marxat. Maleïnt els uns, lamentant-se els altres.
Ell, davant l'altar, esperava. Ella, davant la finestra, immòvil i congelada, somreia.

L'AGULLA D'OR

L'AGULLA D'OR

No havia d'haver menjat res, dissabte, però no va fer cas de la mare. Al principi la bola era petita. Com una engruna de pa de pessic gratant-li la gargamella. Provà de vomitar i, només, saliva. Tossia lleument, en intervals prou espaiats com per haver-se'n de preocupar. Feu una bola de molla de pa i se l'empassà acompanyada d'un got d'aigua tèbia (remei de l'àvia Carmeta per a fer baixar les rasqueres). A la feina transcorregué el dilluns com qualsevol altre, llarg i pesat. Se sentí millor de les molèsties a la gola i gairebé les oblidà.

   Sopant, però, reaparegué el dolor, com xinxetes foradant-li la faringe.  Les nàusees i les arcades el feien convulsionar de pit en amunt i vomità violentament aquella bola desinflada plena de punxes, talment l'embolcall d'una castanya que no acabava de madurar, la pellofa del neguit i la rancúnia. La visió de la Maria en la closca d'aquell fruit li recordà l'hivern que ella fugí, amb el rostre inflat i els ulls vermells plens de retrets, retornant-li l'agulla d'or dels seus cabells descolorits...
 

RETROBAMENT

Els segons de cada minut queien a plom damunt del parquet del menjador. El sofà, deformat de tant de temps suportant el pes d'en Jou, grinyolava amargament cada cop que ell s'aixecava o canviava de postura i algun sospir s'esmunyia pels seus descosits en cada una de les queixes de la Maria, quan hi era.  Des del dia que perdé la dent d'or de son pare, que guardava com una relíquia, que no li surt res com ell espera. La feina, la parella, els amics...tots s'han anat esvaint, uns rere els altres  i pels més diferents motius, sempre atribuibles, pensa, a la desaparició de la dent.

Aquest matí, però, en aixecar-se, respira profund i exhala l'aire a poc a poc. Com per art d'encanteri tot ho ha de fer avui: la cita per renovar el carnet de conduir; recollir els resultats de la biòpsia i, a la tarda, l'entrevista de feina -no hi creu gaire, a la seva edat- i la trobada final després de tres mesos de xat amb la noia del tínder. Tot li ve rodat i no se'n sap avenir: no ha hagut de fer cua a trànsit; la biòpsia, negativa i, a l'entrevista, ha aconseguit un contracte d'un any, el suficient perquè es pugui jubilar amb la pensió màxima.

Oli en un llum.

Torna a casa, s'empolaina com quan era jove i inexpert, es posa el vestit de festa i surt cap el restaurant on ha quedat amb la Rosa. En veure-la sent el pessigolleig a l'estómac igual que la primera vegada. Es presenten, entren al restaurant, s'asseuen, demanen cervesa per començar i, després d'un cluc d'ulls ella somriu i darrere els seus llavis en Jou descobreix una dent coneguda i que espurneja i  llueix com un peix.

TERRA D'ESCUDELLA

La Carmeta s'aixeca ben d'hora. Els nanos sempre vénen quan hi ha escudella. Mentre renta les verdures deixa lliscar l'esguard per la finestra que mira al turó de les ànimes, aquell on enforcaven els bandolers i cremaven les bruixes, ho deien els morts i ara ella ho explica als néts. Avui no hi ha el gat negre a l'ampit de la finestra de la veïna i ho troba molt estrany.
El gat negre hi és sempre, l'últim de la seva gatinada. Viu perquè el masover no el va veure la nit que s'endugué els seus germans dins d'aquell sac d'arpillera per a tirar-los al riu. La veïna de la Carmeta sentia de nit els miols i el tragué del clot on havia caigut tot vagant pel bosc proper i l'adoptà.
Avui, però, no hi és i la Carmeta hi veu un mal averany. El telèfon crida histèricament en el moment de ficar les verdures dins l'olla. S'atabala perquè no recorda on l'ha deixat i recorre totes les habitacions abans de tornar cap a la cuina i descobrir-lo damunt la lleixa dels pots de llegums.
-Casumdena, em faig gran- remuga. La seva jova, la Marieta: que no podran venir a dinar, que al seu home se li ha girat feina i plegarà tard. -Guardi'ns l'escudella, però, que passarem al vespre i ens l'endurem. La Carmeta fica la botifarra i la pilota al brou junt amb les patates i el gra, sempre al final perquè no es desfacin.
Es posa un got de vermut, unes cloïsses i uns talls de fuet, s'asseu a la taula de la cuina i sospira.
S'aixeca passada una estona, apaga el foc, pren l'escorredor i el posa a l'aigüera. L'olla pesa un munt i l'àvia ja no té la força d'anys enrere. Tot i això l'aixeca i l'aboca al colador. Mira mentrestant per la finestra recordant l'absència del gat de la veïna. Veu, alleujada, que ha tornat i jau rentant-se les seves parts amb deler i dedicació, al lloc habitual. Quan acaba d’escórrer el caldo s'adona, sorpresa, que no ha posat cap altra olla dessota l'escorredor. I es pregunta per què? mentre mira amb estupor com el líquid fumejant s'escola desguàs avall i la pilota riu.