TALLEU!

Profunditat
La Marisa es difumina en el meu escrot fent-se mel a cabassos. El cap vibrant llisca dins seu com el peix que escorcolla les escates del tauró. Ensumant les escletxes del lasciu sisme marí.

Contracció
Exerceixo tracció en melòdics espasmes (això és el que té la nostra cançó, in crescendo fins al cel).
Em controlo, o ho intento, perquè encara no m’hi he d’escampar. L’escena es mereix un esforç; el premi, en metàl·lic, no és el que importa. Sóc molt bo en la meva feina i la reputació val més que qualsevol sou, en aquestes alçades.

Dilatació
Si fóssim a casa, tot seria diferent. El llit ben fet, la nit ideal, una cambra amb llum tènue i sense cap mena de pressió afegida, temps sense final i una ampolla de cava a la tauleta amb què fabricar nous sucs amb les nostres secrecions, en delirant barreja.
Fins i tot podríem cridar o, simplement, romandre en silenci fins a l’alba.

Perdició
Però no ho hem de fer. La concentració ha de ser compartida i les orelles obertes, la ment alerta, l’actuació perfecta. Sabem suar de mentida; no és la nostra primera vegada, en moltes altres sessions esgotadores hem dansat aquest joc plegats.

Talleu!
El director se’ns acosta amb el megàfon a la mà.
—Més vigor, Estanis, que ets el relleu del Nacho, collons! Sembles fet d’orxata, hòsties. Vinga, pren-te això i espabila't, diu mentre m'atansa el got de tequila i la píndola blava.
Repetim!!

LA BERTA

La Berta era extraordinàriament obedient. Va aprendre a distingir els colors i també a anomenar-los: blanc i negre, primer; després, vermell, verd i blau. El groc sempre se li va resistir, igual que els colors complexos, llevat de l’indi.
Mai no va fer servir les mans per pintar. Tan bon punt la mare es despistava —també va aprendre a dir «mare»— li robava els pinzells, se’ls acomodava a la boca i, mullant-los en la paleta que aquella deixava oblidada a qualsevol lloc, els barrejava i pintava les parets. Maldestrament a les primeries però cada dia ho feia millor.
Una nit, la mare va veure llum a les golfes, hi pujà sigil·losament i entrellucà per l'escletxa de la porta mig oberta. Allà hi havia la Berta, pintant la tela que, blanca, pareixia que l'havia estat esperant.

La mare no va dir res.
A trenc d’alba, mentre la Berta dormia, tornà a les golfes i descobrí la tela: "Van Gogh, autoretrat", l'oli encara era fresc.
Vingueren després, succesivament, "Els gira-sols", "Arlequí", Les dues "majas"(la nua i la vestida), els "Rellotges tous" i una infinitat de còpies perfectes.
Els museus, a poc a poc, van anar perdent els originals de les seves obres més cotitzades. No se’n van adonar mai.
A casa, ens vam acostumar als luxes.
La Berta va morir als tretze anys, amb un lladruc planyívol en acomiadar-se...

BOIRA

Després de la nit va arribar la boira, la que confón voluntats i destria complicitats. Llavors, en Fermí es va quedar cec de sobte.
Tots els colors esdevingueren blancs més enllà dels seus ulls i aquell blanc ho omplia tot, fins al darrer racó del seu coneixement.
Va aprendre a imaginar punts negres a l’horitzó que guiessin els seus passos, ara vacil·lants, maldestres i insegurs.
Conegué cada plec de les meves mans mentre ompliem de silencis els nostres passejos matinals pel bosc. Entrelligava els seus dits nervuts amb els meus, suaus, adolorits i inflats per l’artritis.
No parlava gaire. Només deia de tant en tant:
—Ja són aquí.
—Sí, Fermí, els puc olorar. Ensumo els seus esgarips rere els esbarzers, enllà de les falgueres.
Ell deia que els veia, que els punts negres dibuixaven rostres a la seva retina: banyes, ullals  foc pels queixals.
I devia de ser cert, perquè els seus ulls es tornaven blaus o verds segons el dia, negres sempre en fer-se de nit.
Un matí, després de rentar-lo, mentre li pentinava els abundants cabells blancs, va assenyalar darrere meu.
Vaig poder veure el reflex de la dalla resplendir en el seu esguard absent.
—Ho veus, Pilar? Ja han arribat.
—Sí, Fermí, en sento el tuf de mesc en l’aire.
Les calaveres, rialleres sota les negres caputxes, ens van oferir les mans.
S'ens van endur a poc a poc, pas a pas.
I els colors van tornar.

LES VEÏNES

Relat guanyador de la 10ena i última edició del concurs de microrelats que organitza l'hotel spa Sa Voga d'Arenys de mar.

Les noves veïnes semblen agradables, tan educades. Avui pujava la més jove.  Ahir la més gran va arribar de matinada tota contenta. Vaig guaitar-la per l'espiell en sentir la fressa dels seus  passos al replà. Somreia. Vaig fer els ulls grossos.
M'he ficat al llit aviat, avui, perquè anit no vaig dormir, tant de nyec-nyec a l'altre cantó de la paret. Els hauré de dir alguna cosa. Aniré a demanar sucre. El grall del timbre fereix l’oïda. La veïna triga molt a obrir i ho fa tota escabellada coberta amb una tovallola. Començo a parlar estirant el cap per mirar què hi ha rebedor enllà. "Que té sucre, veïna? Que se m'ha acabat i és tant tard..." "Sí, i tant". Quan torna amb el sucrer ple li comento allò de l'altre nit amb la seva filla i els gemecs. "La meva filla? No ho és pas, és la meva parella". La jove surt i se li ha arrapa a les espatlles preguntant  “què passa, que no tornes?”. "La veïna, que és una bona escorniflaire”.
Tanquen la porta de cop i resto dreta defora pensant què deu voler dir això d’escorniflaire. Agafo el Diec i diu que significa tafaner. Ja m'ho deia en Robert, pobret meu, que no n'he de fer res dels altres. Però ja és tard, Déu nos en guard, d'un ja està fet.

PARAIGÜES

Dins del laberint tot li paregué neblinós. Avançava d’esma resseguint amb les ungles els dibuixos de les parets pintades de verd: els cors imperfectes amb inicials de noms guixats en negre, com il·lusions abocades a finals precipitats. Tots els camins la portaven a la placeta central a la qual tothom anava a parar indefugiblement. Enmig, la font circular ara buida coronada pel dofí argentat que escopia aquell raig d’aigua i que, enguany, romania eixut degut als decrets de sequera.  Hi havia peixets que nedaven en l’aire nebulós de l’interior de la font. L’evolució havia fet la seva feina d’adaptació al medi. Per alguna raó però, no pensaven a sortir-ne i provar d’anar més enllà, com si el tel d’un brou impenetrable els impedís de fer-ho. L’Anna els parlà, convençuda
–Com és que no marxeu d’aquí?
–I per què hauríem de fer-ho. Som feliços aquí. Un dia l’aigua tornarà. Podem marxar o quedar-nos però aquí sabem què ens espera. Fora, el món és massa brut.
–Però, tanmateix, no preferiu veure altres indrets i descobrir com podria ser de diferent, fora d’aquesta peixera, la vida?– preguntà l’Anna.
 –No nena, no– refutà la carpa vermella– aquí estem ben tranquils. A més, tots aquests paraigües de tots aquests colors que cobreixen tots els móns ens diuen que l’aigua, un dia, vindrà. L’Anna aixecà l’esguard, recordà l’Alícia del conte, serrà les dents i dansà dessota els paraigües. Pensà un moment que potser sí, tal vegada demà, el cel esclataria en trons i llamps i s’omplirien les fonts i els rius. Només temia, però, la ira de Zeus i  la magnitud de la tragèdia. Quan s’adonà d’on era no sabia per on continuar; el laberint és tancà entorn d’ella amagant totes les sortides. Se li acudí, de repent, que potser aquells paraigües, si t’hi penjaves…

DESIG

Aquest desig no és casual. És, potser, una aposta per allò que ens defineix. Per aquella cançó que parla sense embuts de la nostra coneixença, del desenvolupament cec i constant del destí que ens afalaga. No és tampoc, tan sols, la ferma constatació que l'un sense l'altre no podem acabar d'existir si no podem esser complerts, complementaris en l'execució d'una fi que ens atrau i ens remou, complexa i atabalada.

   Aquest desig, si així se'n pot dir, no és tampoc una cambra buida, ni una tauleta de nit sense llum, ni un llit sense capçal, ni una vànova estampada, acrílica i desfilada. No espero, no esperis tampoc, que sigui el regust del galop d'un glop de cervesa freda ni l'olor del vi que vam demanar i que no volíem.

   Aquest desig, digues-ne com vulguis, només pot ser l'espatarrant supervivència d'una generació que se'n va, desorientada i confosa; el final d'una nit esgarrapada al temps i a l'espai; el renec del temps perdut mentre ens pensàvem que érem infeliços; els daus amb contrapès, les cartes marcades, l'inhòspit futur que mai no esdevindrà.
No s'hi val de pensar que no ho sabíem si sempre ho hem endevinat. Si sempre, molt endins de la consciència, hem viscut esperant-nos, mastegant el sabor d'una abraçada que poc a poc ens confonguí, els cossos i el cor bategant alhora.
   Perquè el futur cada dia és més petit i l'enyor més gran. Perquè el que ens resta per fer cada instant costa més i la feixugesa de l'indeterminat s'arrossega veloç com un escurçó enmig del bosc, com les tenebres de la lluna nova de la vella quaresma, com l'ensurt  d'una espelma que hem d'encendre de repent, quan les persones se'n van.
Perquè hi ha desitjos que es van coent a foc lent com l'escudella de l'àvia i es consumeixen depressa com el tortell del diumenge i ens deixen el nas ennatat i el cos feixuc i deixat anar, al teu costat,  amb el voraviu de les meves cuixes un pèl descosit i tots dos esbufegant la plenitud del temps i l'espai en un instant inabastable i gairebé fet per sempre.

Tots aquests pensaments em venen quan no sé on pares, quan el misteri de la roba sota el llit roman en els teus ulls quasi blaus i les teves ungles despintades. Quan, sabent-ho, esdevinc vampir i desitjo la teva sang i els teus gemecs...

FOC I BRASA

Ho eres tot
La vida, la mort;
El foc i la brasa;
l'estiu i la boira esborronadora
El dia que vas arribar, feixuga
Somorta
Ulls grossos i llavis negres
Cadàver.
Revifares
El color del teu rostre
Envermellí, calent
El teu cos lax florí
En nova primavera
Els teus mots mutaren
De mort a esperança
Exhuberància
M'estrenyies amb força
Abraçades humides
I un ble dels teus cabells
Ballava entre esbufecs
Suaves, suàvem
Lliscàvem en fondes
Plegàries
Demanàvem que l'eternitat
Ens acollís
Benèvola.
Surem encara, pregant
Que la boira s'esvaeixi
I el dia ens enfonsi
En les nostres misèries.