PARAIGÜES

Dins del laberint tot li paregué neblinós. Avançava d’esma resseguint amb les ungles els dibuixos de les parets pintades de verd: els cors imperfectes amb inicials de noms guixats en negre, com il·lusions abocades a finals precipitats. Tots els camins la portaven a la placeta central a la qual tothom anava a parar indefugiblement. Enmig, la font circular ara buida coronada pel dofí argentat que escopia aquell raig d’aigua i que, enguany, romania eixut degut als decrets de sequera.  Hi havia peixets que nedaven en l’aire nebulós de l’interior de la font. L’evolució havia fet la seva feina d’adaptació al medi. Per alguna raó però, no pensaven a sortir-ne i provar d’anar més enllà, com si el tel d’un brou impenetrable els impedís de fer-ho. L’Anna els parlà, convençuda
–Com és que no marxeu d’aquí?
–I per què hauríem de fer-ho. Som feliços aquí. Un dia l’aigua tornarà. Podem marxar o quedar-nos però aquí sabem què ens espera. Fora, el món és massa brut.
–Però, tanmateix, no preferiu veure altres indrets i descobrir com podria ser de diferent, fora d’aquesta peixera, la vida?– preguntà l’Anna.
 –No nena, no– refutà la carpa vermella– aquí estem ben tranquils. A més, tots aquests paraigües de tots aquests colors que cobreixen tots els móns ens diuen que l’aigua, un dia, vindrà. L’Anna aixecà l’esguard, recordà l’Alícia del conte, serrà les dents i dansà dessota els paraigües. Pensà un moment que potser sí, tal vegada demà, el cel esclataria en trons i llamps i s’omplirien les fonts i els rius. Només temia, però, la ira de Zeus i  la magnitud de la tragèdia. Quan s’adonà d’on era no sabia per on continuar; el laberint és tancà entorn d’ella amagant totes les sortides. Se li acudí, de repent, que potser aquells paraigües, si t’hi penjaves…

DESIG

Aquest desig no és casual. És, potser, una aposta per allò que ens defineix. Per aquella cançó que parla sense embuts de la nostra coneixença, del desenvolupament cec i constant del destí que ens afalaga. No és tampoc, tan sols, la ferma constatació que l'un sense l'altre no podem acabar d'existir si no podem esser complerts, complementaris en l'execució d'una fi que ens atrau i ens remou, complexa i atabalada.

   Aquest desig, si així se'n pot dir, no és tampoc una cambra buida, ni una tauleta de nit sense llum, ni un llit sense capçal, ni una vànova estampada, acrílica i desfilada. No espero, no esperis tampoc, que sigui el regust del galop d'un glop de cervesa freda ni l'olor del vi que vam demanar i que no volíem.

   Aquest desig, digues-ne com vulguis, només pot ser l'espatarrant supervivència d'una generació que se'n va, desorientada i confosa; el final d'una nit esgarrapada al temps i a l'espai; el renec del temps perdut mentre ens pensàvem que érem infeliços; els daus amb contrapès, les cartes marcades, l'inhòspit futur que mai no esdevindrà.
No s'hi val de pensar que no ho sabíem si sempre ho hem endevinat. Si sempre, molt endins de la consciència, hem viscut esperant-nos, mastegant el sabor d'una abraçada que poc a poc ens confonguí, els cossos i el cor bategant alhora.
   Perquè el futur cada dia és més petit i l'enyor més gran. Perquè el que ens resta per fer cada instant costa més i la feixugesa de l'indeterminat s'arrossega veloç com un escurçó enmig del bosc, com les tenebres de la lluna nova de la vella quaresma, com l'ensurt  d'una espelma que hem d'encendre de repent, quan les persones se'n van.
Perquè hi ha desitjos que es van coent a foc lent com l'escudella de l'àvia i es consumeixen depressa com el tortell del diumenge i ens deixen el nas ennatat i el cos feixuc i deixat anar, al teu costat,  amb el voraviu de les meves cuixes un pèl descosit i tots dos esbufegant la plenitud del temps i l'espai en un instant inabastable i gairebé fet per sempre.

Tots aquests pensaments em venen quan no sé on pares, quan el misteri de la roba sota el llit roman en els teus ulls quasi blaus i les teves ungles despintades. Quan, sabent-ho, esdevinc vampir i desitjo la teva sang i els teus gemecs...

FOC I BRASA

Ho eres tot
La vida, la mort;
El foc i la brasa;
l'estiu i la boira esborronadora
El dia que vas arribar, feixuga
Somorta
Ulls grossos i llavis negres
Cadàver.
Revifares
El color del teu rostre
Envermellí, calent
El teu cos lax florí
En nova primavera
Els teus mots mutaren
De mort a esperança
Exhuberància
M'estrenyies amb força
Abraçades humides
I un ble dels teus cabells
Ballava entre esbufecs
Suaves, suàvem
Lliscàvem en fondes
Plegàries
Demanàvem que l'eternitat
Ens acollís
Benèvola.
Surem encara, pregant
Que la boira s'esvaeixi
I el dia ens enfonsi
En les nostres misèries.

BLAUS DARRERE ELS TEUS ULLS

Blaus darrere el vermell dels teus ulls
Colibrís de becs escapçats dansant
En les nostres tombes, pregones,
Marcs daurats empolvorats de blanc
Desencís, escrupulosa mentida roent
Covant el primer escarafall..

No sé perquè et dic això si sé que no
M'escoltes, que no em vols voler
Que el fibló del teu desig t'empeny
A recordar-me, cabut, la primera nit,
No sé perquè.
Fores la meva vida com seràs
La meva mort, absent melodia
De l'urna dels nostres pecats.

ESCORÇA

Quan l'escorça es desprèn 

Tot és carn vermella

Tota la sang que vessa

Travessa depressa la nit

Sense aturar el temps mort

Calaixos d'esperma humit

Que es tanquen al sol, veloç,

D'una nit a les clavegueres

M'AGRADA LLEGIR

La poesia ens espera
Entre la carn i les ungles
Entre les calces molles
I els ulls oberts” J. B.

Vaig trobar aquesta cita en un llibret de poemes que la mare guardava en un calaix tancat amb clau a la seva tauleta de nit. Jo devia tenir set anys, vuit a tot estirar, encara no tenia la regla que em va venir amb nou. De primeres no ho vaig entendre però uns anys més tard, no masses, esdevingué una mena de guía vital i sempre la llegia quan les circumstàncies m’eren contràries.
Des de llavors m’agrada llegir.
Sobretot m’agrada llegir després de fer l’amor. Només una pàgina. I comprovar si allò que els mots em transmeten s’adiu amb el que sento. Et semblarà rar i per això t’ho dic. Perquè no et vingui de nou el dia que pugis a casa. Faré sopar. Tu portaràs el vi (t’agrada el vi, oi?), sorprèn-me. En acabar, maduixes amb nata. Et trauré la camisa i xuclant-te els mugrons et faré cridar. T’estremiràs i no podràs retenir un gemec. Amb la ma oberta copsaré l’abast dels teus genitals. No et facis il.lusions, no em sorprendràs. Un cop nu et ruixaré de nata i et lleparé, atrafegada. M’encaixaré damunt teu i cavalcaré fins a perdre’t de vista. No cridis quan arribis al zenit, no ho suporto. Després ajau-te al meu costat. Dorm. O fuma, no em molesta. Però calla, necessito no pensar en res després dels orgasmes, tan sols visualitzar allò que ha de venir després.

Em posaré l’antifaç, caminaré a les palpentes fins a la prestatgeria. No dependrà de com hagi estat el clau, de si m’has fet bramar o se t’ha encongit. Serà pur atzar. Potser tindràs sort i et tocarà “Les mil i una nits “. L’últim home que va pujar és al jardí, sota el presseguer. Li va tocar ‘Crim i càstig”.

NO POT SER

S'han acabat els petons
S'han acabat les rampoines
Els bons dies i les nits
Infinites
La deixadesa devora insofribles
Paranys que els anys farceixen
No pot ser que res no facis
No pot ser que parem bojos
Que l'esma ens empaiti negra
Escorreguent la vida pels embornals
De les peixeres buides.

Mentrestant
Defora la vida penja
Del coll de les orenetes
Garlandes de Festa Major
El centinelles endrapen
Maragdes de fum lluentes
Faldilles al vol s'aixequen
A contrapàs de la lluna negra
Que enfosqueix els nostres delits

Però no pot ser tanta desídia
Pessigant-nos les cames
No pot ser que tot estigui tancat
Per sempre més
Que tot sigui només això
Minuts atrapats en un segon
Hores sense mesada
Dècades d'inconscient autolesió
Mirant de no fer-te mal.
No pot ser que tot s'acabi
Sens ni tan sols començar.