dijous, 27 de febrer del 2014

ONEGES



ONEGES DORMIDA

Mai no t'havia sentit
Onejar dormida
Navegant junts per cels
Sense núvols
Cavalcant les suaus onades
En platges perdudes
Al ritme dels teus sospirs



AVIONS DE PAPER

Avions de paper curulls
De mots per desxifrar
D'històries per contar
De precs per imaginar.
Escrits lletra a lletra,
Llençats al  vol,
Plany a plany 
Rebregats.




GESTOS

Gestos, inèrcies,
Costums, creences,
Pits, ventres, melics,
Petons, carícies, 
Gemecs i riures.
Sempre flonjos surem
Estebornint les ànsies



dimecres, 26 de febrer del 2014

AVARS

AVAR

Avar,  guardo encara
El teu teu somrís
En un calaix on l'imagino
Dient-me no surtis d'aquí
Que estem calents
No marxis fora que el fred
T'espera rient, rient..



PLORS ESBOJARRATS

Tot plors esbojarrats
Cintures descobertes
Oblides de creure
Que sempre hi és, el camí.
Deixa'm eixugar-te, doncs,
Perquè hi puguis veure clar.



GIRO EL COLL

Giro el coll entre tes cames 
Desconegudes
Que degoten infinites
Enormes rius transparents
De fluïda mel expremuda
En una gruta salvatge.

Desfeta, regalimes sobre meu.
Te m'escorres de les mans
Lliscant-me pel nas,
Pels llavis, pels ulls,
Pel ventre...
Xopant-me les mantes
Per sempre aigualida,
Per sempre difusa...












diumenge, 16 de febrer del 2014

ANÈCDOTES D'ESTIU

De vegades encara et somio tornant pel camí dels joncs vora el riu, seient en aquell gronxador que ens duia directament als nostres cels pintats a trossets amb pinzells de pèl sintètic, artificials com el futur que se'ns menjava els dies. Negres com l'horitzó d'aquells temps inconscients, de tot o res, d'espesses boires guaitant-nos d'amagat rere les muntanyes pelades de l'estiu dels incendis.

   Un dia, baixant dels boscos que envolten encara el poble, amb aquella bicicleta rovellada, vaig caure i vaig arribar a la font amb els genolls pelats i no t'hi vaig trobar. Em vaig rentar sol les ferides i ningú no ho va saber. Ningú no es va fixar mai en aquells genolls fins que no s'hi va fer crosta. Ja no em feien mal per fora. Però per dins em coïa l'ànima i sagnava llàgrimes de betum cada cop que pensava que ja no hi eres, que no vindries mès. Que t'esbatussaves, lluny,  amb les noves companyes i, ara, eren els teus els genolls pelats de tanta baralla. 

   Recordo que sempre feia molta calor. Sortíem al matí i a la piscina apreniem de nedar per la nostra pròpia inèrcia. Perquè si no ho feiem quedàvem enrere i cap de nosaltres volia ser assenyalat. Ningú no ens n'ensenyava i més o menys depressa i amb diferent facilitat tots n'apreníem. Tornàvem a casa per dinar, sota un sol que ens perforava el  crani i ens velava l'esguard. No teníem gorres. Ningú no en tenia. No se n'havia encara descobert el negoci... Tan sols els avis duien boina...alguns. 

   A les tardes, aquelles inacabables tardes dels nostres estius, de vegades feiem la migdiada, la majoria de les vegades obligats pels pares o pels avis que no ens deixaven sortir amb aquell sol que queia a plom i escaldava els carrers sense pietat. (Algun dia, sobretot si els pares treballaven i els avis dormien, ens escapàvem. Però no era el més habitual). Podíem sortir més tard, després de berenar el nostre pa amb oli i sal o amb xocolata. Ho feiem a corre-cuita, amb la impaciència de la llibertat. I sortíem a trobar-nos amb els amics al parc, sempre al mateix banc. 

I se'ns feia de nit...

   De vegades, els pares m'enviaven a passar temporades amb l'àvia, a l'estiu. Em donava formatgets o galetes a mig matí per a entretenir la gana abans del dinar.

    Una nena em va ensenyar a fer vaixells amb les fulles de les canyes que creixien arreu vora el riu. Encara en faig quan trobo una fulla que em serveixi. També vaig aprendre a xiular amb brins d'herba, posant-los ben rectes i estirats entre els dos polzes i bufant fort. Això també servia amb trossos de bosses de plàstic. La Mònica també em va ensenyar a arrencar els pètals de les margarides per esbrinar si algú que m'agradava també sentia el mateix per mi. Sí, no, sí, no... Un dia quan vaig tenir la margarida desfullada -no recordo si havia sortit sí o no-, vaig acostar-me'n el cor al nas per a saber quina olor feia i, en inspirar, ho vaig fer tan fort que se m'hi va ficar dintre. Quina sensació més estanya! Més que de dolor era de por. No el podia empènyer ni endins ni enfora. Enfora no sortia, per molta força que fés. I, endins, el temor que tenia era que no em pugés amunt i m'acabés sortint pels ulls. Vet aquí quines pensades se m'acudien! A la fí va acabar sortint, no recordo si pel nas o per la boca...


   Recordo especialment un dia en que havien arribat tots els meus tiets. Jo devia tenir 6 o 7 anys. La majoria d'ells treballaven a Alemanya, formaven part dels milers i milers d'emigrants que no podien treballar en aquest pais de blanc i negre. Devia ser un dissabte o un diumenge i, a la tarda, després de la migdiada, vam baixar al riu a pescar. Duiem embotits, pa, xocolata... Però el que més em va cridar l'atenció va ser una bóta de moscatell a la que anaven fotent-li tantos regularment. Es van despistar amb la pesca i jo, de tant en tant, agafava aquella pell que tanta gràcia em feia i li fotia un xarrup. Més tard un altre, i un altre... Al final amb cada raig de moscatell anava a parar de cul a terra. No sé què va passar... Bé, sí, la meva primera llufa em dugué directe al llit entre al.lucinacions i crits i una febrada de cal quinze. Recordo les meves tietes dient-me que no podien tancar la finestra de l'habitació, que feia molta calor, i jo estava molt calent... Somicava i plorava com posseït dient que tanquessin totes les finestres o entrarien els llops. "Si us plau, tanqueu que vénen. Que se'm  volen menjar!!!"
La pau vingué l'endemà. Les gases humides foragitaren els llops. Ja no cridava. Em recordava rient, caient de cul una vegada i una altra... I no sentia vergonya, solament una pau infinita i l'alleujament de saber que els llops no havien vingut.

FI

dissabte, 15 de febrer del 2014

ES PER AIXÒ QUE INVENTO VERBS

ÉS PER AIXÒ QUE INVENTO VERBS 

   Sempre sentim  passar les góndoles sota els peus quan plou; les orenetes escridassar-nos veient el retard d'un bes que, devent-nos, oblidem. De nit, els rat-penats ens passen fregant les galtes i xisclant que arriba l'hora, que no badem. Mirant-nos als ulls les nines se'ns difuminen i no en distingim, de sobte, els colors. Com si el dolor dels altres dies ens magranegés l'esperit i ens el fés fosc, opac... La paràl.lisi ens fa esclaus del moment i el desig s'allunya sense escrúpols.
   És com si les espardenyes de l'oblit s'aturessin uns instants per a estrènyer-ne ben fort els cordons i, així, evitar de tornar a caure. El mateix camí, la mateixa pedra. 

   I no sabem què dir-nos malgrat saber el que ens voldríem dir. Però ja no gosem. Ja aquell instant ens fugí sense recança. Espurnes d'una estrofa de la cançó que plegats escrivíem cremen l'enuig  de no saber composar la música que l'havia de fer entremaliada... De no saber-la cantar plegats. Les pells encara joves acumulen plecs nous que ens descobrim cada vegada que ens retrobem i en cada un d'ells s'hi guarda una carícia, s'hi amaga un regust de melangia, hi creix un fong de retrets d'altres vides, d'altres mans, d'altres llavis, d'altres mots xiuxiuejats a la vora de mars on l'aigua ja no és la mateixa que llavors ens bressolava, en aquelles nits en que la lluna tan sols era nostra.

   És per això que invento verbs. Perquè per tu no serveixen els mots comuns, els adjectius que coneixem.

    Pot ser que la nit m'embafi. Pot ser que aquest aire de plom m'ompli els pulmons de terrissa mentre t'espero. I quan et veig arribar despenjo la boira de les lentilles mentre escarbo les butxaques cercant centimets per comprar el metro, el bitllet vull dir, no el tren.

   I aquell somrís teu em desmunta la parada. Com si fós el primer dia, les paraules se m'embussen a la gola, com perseguint els pensaments. El que penso i el que dic no van a l'hora. Se m'entrebanquen els mots entre les dents i tu sembles divertida... 
     
   Desperto sorprès pel teu cos que se m'enganxa i em deix sagnar el desig de cruspir-lo a batzagades esborrant-me la tristesa. La finestra ben oberta deixa passar els raigs de sol que avui, senyor com és, entra sense permís, t'escalfa les cuixes mentre em crema la retina i no et puc veure. Em poso la mà com visera sota el serrell i t'admiro el cos, encara ferm, encara acollidor, encara calent i atordidor...

   I mentre ens fem l'amor penso que no recordo res d'aquesta nit... Semblaves divertida...
I estic segur que saps omplir els meus records oblidats, la meva darrera nit inconscient perdut en tu...

FI









VINE, SON

VINE 

Vine ara, disbauxa.
Pren-me la gola
Freda.
Un dibuix
Omple de color
La trista, òrfena
Ofrena sense pecat.
En el pegat d'un respir
Broda'm de mel el melic
Amb aquell fil 
De teranyina
D'aquests teus dits.



SON

Son que em fa escriure
Paraules dormides,
Mots badallats,
Esclaus, onírics.
Entremig, el teu
Pregon sospir
Crida el meu nom
I humit m'esvera



PRINCESA

Princesa embetumada
Sens consciència ni perdó,
Rostre enfangat de plors,
Llàgrimes de pa amb oli
Esbravat d'escuma fluixa, 
De falsa neu...

De falsa neu...

De falsa neu 
Que encara neva
Sota els llençols
Que encara solda
De manyaguesa
Les nues gònades.
Que encara omple
De desesper
L'eterna nit
Que encara mata
Sense ferir...

FRUEIXO REALITAT

FRUEIXO TON ABANDÓ

Saps que frueixo
Ton abandó
Quan els meus
Dits fan drecera
Quan em deixes
Fer entre sospirs
I galtes roges.
Però avui, desig,
Et vull salvatge

Salvatge 
Per dissoldre'm,
A miques,
Poquet a poc
Entre els teus llavis
Oliosos, calents,
Ansiosos i amables.
Resto emmudit
Quan explotes
I em desfaig,
Gelatinós,
En la nina 
Dels teus ulls
I avui, desig,
Et tinc salvatge



REALITAT

Realitat.
Et veig diferent
Ennuegant-me,
Tan ampla, tan gran.
Penso el teu nom 
I et faig present
Tan flonja i rebel,
Equivocada.

dilluns, 10 de febrer del 2014

MONSTRES

MONSTRES

Els monstres s'afanyen
Sota el llit, barallant-se
Egoístes d'endur-se
El teu darrer somni.
De robar-me per sempre
L'encís infinit de la nit.

Dormida encara, respires.
Respires imperceptible
La inèrcia vital
Que no et deix ofegar
En el somni.
Que te m'estalvia
Fresca.
Els llavis descolorits
Tremolen amb mon alè
Esbufegat



D'AMAGAT 

Acaronant-nos 
D'amagat en la fosca
Tendresa 
Dels temps perduts,
En la pell barrejada
De plecs, de pigues.
Antigues, noves pigues
Resseques, toves 
Panses seques.

Abraçats, estrets
Sota les destrosses,
Coberts de pedres
De lava roent
Com vòmit de drac
Pudent,
Persistim en el frec
Estremidor
De l'esglai final.



dimarts, 4 de febrer del 2014

CALAIXOS

PODRIA

Podria fer-te joves
Les migdiades
Podria ser-te etern
Sota el llençol
Però les pedres
De fang encara
Clouen immòvils
Les feréstegues
Riuades



HE VIST

He vist en un plec
De l'ombra
Dels teus ulls,
Amagat,
L'efímer llambrec
De l'espurna
D'un desig.
L'he vist fugir,
Genet d'un retret
Sense fi.



SEMPRE

Sempre veig venir
Llums de colors 
Vora els marges 
Estrets de l'oblit 
Enlluernant les esferes 
Transparents 
De la memòria.



CALAIXOS

Calaixos plens,
Estances buides,
Brutes, fredes.
Núvols del teu alè
Com esponges
Absorbeixen
En la boira
El plor matiner
De sobreviure't.












diumenge, 2 de febrer del 2014

LLUMS NEGRES

PLOU ENDINS

No puc en l'ombra
D'aquest teu buit
Amagar avui la nostàlgia
Que em plou endins
I degota en silenci
Sabent-te atemorida
Endevinant-te lluny



SOM ON ÉREM

Sento que som on érem
Llambordes enlluernades
Travessant els ulls
Amb roent filferro
Les parpelles tancant-se
Al sol lliscant que trepitges.



LLUMS NEGRES

Veus llums negres
Atançar-se 
Tanques els ulls
Fort
Perquè fugin
L'onada blanca
Colpeja 
Fort
Et fa enrere 
Aixeques 
Els braços
I dorms



ARA

Ara téns les mans plenes
De cecs escorpins
Que ballen maldestres
Entre aquests dits
Corsecats i morts
Que amagues, tossuda,
A les butxaques