dissabte, 16 de juny de 2018

CARGOLS

CARGOLS

“Cargol , treubanya, puja lamuntanya🎵...” 

Amb els ulls tancats, l’Agnès recorda el dia que el tiet Anton la salvà. Era a la banyera, com ara. Però no estava sola. No era prou gran i la mare tenia por que si no la vigilava un dia tindrien un ensurt. Una trucada repentina esvalotà la mare. L’àvia Cristina havia caigut en sortir de cal sabater i s’havia trencat la clavícula. La trucaven de l’hospital perqué anés a recollir-la. “No pateixis, Nès, el pare et banyarà, avui. “Bééé...” Li agradava que el pare la banyés perquè sempre la feia riure i jugaven amb els aneguets grocs i aquell tauró amb el qual feia veure que se la menjava. Feia uns dies que li havia comprat un cargol de plàstic i avui l’estrenarien. L’Agnès cantava mentre el pare l’ensabonava. Quan la tingué plena d’escuma prengué el cargol i li feu lliscar per l’espatlla, l’esquena, la panxa. El pare feia una cara estranya. Sentí el cargol burxant per obrir-li les cames i engegà a ploriquejar. No tenia por, era son pare! “Hola, Estava obert. Heu d’anar amb compte, no se sap mai qui podria entrar.” El tiet Anton, en la penombra de la porta del bany, mirava son germà deixant anar el cargol dins l’aigua escumosa i negra...