dijous, 31 de desembre del 2015

EL CASTELL

   Sortia amb la Mirna perquè era romanesa. Pensava  que així podria acomplir el vell somni de visitar el Castell del comte Dràcula. Al començament tot era perfecte. No eren, cap dels dos, de gastar gaire diners en passatemps.  No anaven al cine, ni al  teatre ni al futbol. Sopaven a casa i dinaven a la feina, tirant de tàper. Els caps de setmana cuinaven per la setmana següent i es feien l’amor. Cuinar i fer l’amor. De vegades, fer l’amor mentre cuinaven, damunt la pàl.lida i bullent  fredor del marbre. No els calia res més.

   Passat un temps, tenien prou calers estalviats i es podien permetre anar a veure la família de la Mirna i, de passada, el famós Castell. Aquell agost, per primer cop després de cinc anys, tenien un mes sencer per a ells dos. Vacances. 

   Feia dies que al Pep li semblava que la noia amagava alguna cosa referent a la seva salut.  La trobava més pàl.lida i havia perdut pes. No se n’havia adonat fins llavors. En abraçar-la mentre dormien fent la cullera li agafà un pit i percebé una sensació nova i estranya. Li semblava esllanguit i tou, com si l’haguessin munyit. Li recorregué el cos cap avall i pogué comprovar que  l’os del maluc sobresortia rotund, com a punt de traspassar la pell.  La Mirna dormia tot el dia i a les nits, després que en Pep arribava de la feina, feia sopar només per a ell. No tenia ganes de fer l’amor i s’havia tornat aspra i malcarada. Feia molts dies també, i ara en prenia compte, que no la veia menjar...

   La darrera nit abans del viatge el noi despertà sobtadament enmig d’un somni humit i  trobà la Mirna damunt seu cavalcant-lo, els ulls en blanc i els llavis inflats. Els cabells esbalotats i les natges buides, pell i os. Mentre es vessava dintre seu amb una ejaculació abundant com mai , sentí els seus ullals perforant-li la jugular. Volgué cridar i, de la gola, res no en sortí. Amb un badall d’ultratomba, tancà els ulls i dormí...

   -Pep, Pep, desperta. Besa’m. L’avió ens espera, no podem fer tard. Aviat, aviat...viurem per sempre junts al Castell del pare...sempre, junts...


dijous, 17 de desembre del 2015

VELLUT


El vellut es fon
A poc a poc 
Més enllà de les frontisses 
De la lògica, 
Dissolent-se 
En gotes d'enyor que bullen, 
Pugen i esclaten 

Obrir-te per primer cop
Avui i sempre de nou
Escridassar un desig
Que no esvaeix mai
L'empremta d'uns ulls
Ni esborra del tot
Cap ànsia

I mentre espero destrio
Desfullo, despullo
I et veig una dent
Escapant del somrís
Del darrer instant
Que ens tinguérem
Abans d'extingir-nos

Desesper
En un pèsol blau
A punt d'escapar-se
Per la finestra 
Dels teus ulls.
Un somrís apaivagat
A punt de trencar
Les pinces d'estendre..

Angunieja sospitar
Que el tren descarrila
Que no téns cames
Per oferir-me
Que el plom es fon
I de seguida esllangueix
El tacte de les teves mans

Començar
De nou però mai
De zero
Configurar
L'existència d'un mot
En el silenci
De l'únic somni
Posseïdor
De tots els besos
Trencats.

diumenge, 6 de desembre del 2015

PREFIXOS

Sento com cruixen
Les roges fulles
En un passeig urgent
Cercant-te.
Aixafo tots els dies
Que no hi ets
Arraulit 
Sota una manta
Que crema.

Prefixos intercambiables
Sufixos que ténen por sempre
De no caber-hi.
Tòpics de penetraciò atòpica
Refranys malalts de repetició

I tu...

Dominant l'ensurt
Amb les mans plegades
Sortint sense mànigues
Descordant-te la brusa
Obro els ulls veient-te
Com ets l'escalfor
Dels meus dits 
Ultrasensibles

Amb la boca oberta
Emmudeixo 
Sota el teu cos
Al galop
Foradant de cop
El sostre amb un crit
Sostingut
I ara em téns encara
Estès, inànime.

I tu...

Sentint com cruixen
Les roges fulles
En un passeig urgent
Cercant-me.
Aixafant tots els dies
Que no hi sóc
Arraulida
Sota una flassada
Que crema.

diumenge, 29 de novembre del 2015

ALENS

"Sempre hi ha la música. 
Sempre, les nostres cançons, 
Els nostres moments, 
Els nostres petons, 
Els nostres adéus." T.C.

Amb tu vaig vorejar
El cantó fosc
I no m'hi vaig 
Perdre sense voler.
No em va xuclar
Tampoc l'abisme
Ni el sol 
De la lluna plena
No em va confondre.

La meva pell és teva
Les meves hores,
Castigades i mortes
En acabar el nostre temps.
Llavors i ara
Només indecisos 
Passos enrere i avall...
Acotxant-nos sencers
Amb tots els estels
Encobrint gelosos
Els nostres pecats
Invocant la llum del sol
Indiferent dels matíns

S'ha esgotat la cançó
Entre profunds
Xiuxiuejos vermells.
Gira el disc 
I el teu respir ofega
El grinyol d'un esbufec
De pell i d'aigua ..

Somnis
Mai sense tu 
Mai
Sense els teus peus
Plens d'hivern
La teva llengua
Estalviant-me
Paraules 
Els teus alens
Estremint-me

dissabte, 21 de novembre del 2015

FANTASIA

Nu 
Dins del llac de la fantasia 
Camino pels fons enfangats 
De la indecisió. 
Forats negres atraient-me
Arrencant-me els cabells
I fent-ne manyocs plens
De rosada.
Encenc els fanals 
Sento lluir la nit 
Enmig de la lleugera boira

Un cor que vessa
Un fil de nuesa
Escorcollant-me
Mesclant la son
I les frassades
Esfilagarsades
Amb dues pells
Que s'estavellen
A contrallum

Sento
Munyir les hores
Amb les mans
A les butxaques
Només xuclant fort
Les mamelles
Que em duen
A les palpentes
Al món dels somnis
Humits

Arribarà l'hora 
Que ja no serem
Entendrem potser llavors
Que havíem d'haver estat
Quan n'era l'hora

Perquè
Aviat la nit esdevé
Hivern
Infern
De mots congelats
Quaranta graus de disbauxa
A l'ombra d'uns ulls
D'avellana i escuma
Sense repelar

Malaguanyada la neu
Que es fon abans
D'arribar a terra
Malempleats els petons
Sense resposta
Les carícies perdudes
En el garbuix dels somnis
I menjar-me les teves nits

LA LLUERNA


Mai no li havia agradat el conte d’en Patufet tal com son pare li explicava així que abans d’arribar a la panxa del bou en Peret ja feia veure que dormia, esperava el petó de bona nit i somreia per dintre veient-lo com se n’anava.
   Estirava el cobrellit fins més amunt del cap. Arraulit, serrava les dents i tremolava tot i ser estiu. Als seus set anyets encara li feia por dormir amb els llums apagats. Però ja era gran i per això no el deixaven tenir-los encesos. Feia molt de temps que no el visitaven els monstres ni se li ficaven sota el llit però encara sentia sovint de matinada aquell fred intens entre les cuixes, Com un got d’aigua vessant entre somnis, un torrent esfilagarsant-se cames avall. 
   Ahir va tornar a succeir. Mentre imaginava en Patufet sortint pel forat del cul del bou, tot empastifat de caca pudenta i envoltat d’aquella flaire semblant a la que ell mateix deixava anar després de menjar ous passats per aigua, es va adormir. Es trobá aleshores, de sobte, envoltat de foscor. Un soroll desagradable i repetitiu no deixava de foradar-li els timpans i pensava que acabaria per sortir-li sang de les orelles. El so, bestial, s’assemblava al ronc d’un gat immens que s’haguès ajagut damunt seu, entumint-li les cames.  Així eixordat, tancava fort els ulls per no sentir-hi. Batecs de budells digerint-lo a poc a poc li humitejaven el cos, tot ell,  a fi d’anar-lo molent fins aconseguir-ne una massa més fina cada vegada que pogués ésser absorbida amb prou facilitat.
   Ja no es veia els dits, completament liqüats, i les mans -com munyons arrodonits- començaven a desprendre llefiscoses gotes de pell, sang i carn que es perdien dessota seu. Li vingueren ganes de cridar però no pogué. Degut a la  progressiva degradació els llavis se li havien fet una pasta que els havia soldat en un de sol i no podia obrir-los. Per tant, tampoc no podia dir  fava, ni pésol,  ni cacauet. 
Espantat, no savia què fer. Se sentia com en una peixera d’aigua molt freda que el feia tremolar i carrisquejar les dents. Dugué allò que encara tenia de mans cap a l’entrecuix i se sentí vessar sense fi. Notava com el melic se li omplia d’aquell líquid congelat, com l’esquena es contreia de fred i es tancava la porta del congelador damunt seu. Fred. Angoixa. Por. 
   La peixera esclatà de sobte en mil bocins, mil cristalls de quars esmicolats en un no-res. L’aigua freda s’escampà per tot el llit i en Peret, xop com un hipopòtam, començà a caure sense fre, estirat pels peus per una tremenda força desconeguda. En arribar al terra, rebotà quatre cops, cinc, sis... Fins que aquell petit cos restà immòbil assegut damunt d’un bassal d’aigua tenebrosa. Mirà d’obrir els ulls, a poc a poc. 
   La llum s’atançava vertiginosa. Allò que mig instant abans no era res més que un punt de lluentor al final de la foscor, era ara una circumferència que ocupava gairebé tot l’espai del seu esguard. I no s’aturava. Pensà de cop en un tren, un tren que se l’enduria a trossets fins que s’acabessin les vies, en aquell penya-segat que cau a plom damunt la mar.. Tancà de nou els ulls, enlluernat i encegat per la lluminària, i esperà resignat el cop final... Però el xoc no esdevingué mai. En lloc d’això se sentí bressolat per aquella llum que ara, esmorteïda per les mans de la mare, el comfortava, tranquil.litzant-lo. Obrí les parpelles de bat a bat i  es trobà de cara amb aquell rostre que el mirava, dolçament encuriosit. La mare sostenia encara la llanterna amb una ma, abans que es fes la llum a l’habitació. El pare venia al darrere, esverat.
   -Pere, Pere...!!!- el pare, quan estava enfadat no li deia Peret, sino Pere. De vegades, si ho estava molt, d’emprenyat, li deia Pere-Joan que era el seu nom complert. Pere per la mare i Joan pel pare ja que cap dels dos no havia volgut donar el braç a tòrcer a l’hora de batejar-lo-. Ja t’has tornat a pixar al llit, carambes!!
-Deixa’l estar, Ton. Que no et pixaves mai al llit, tu? Vinga, Peret, aixeca’t que et rentarem. Un bany ben calentonet t’anirà de fàbula. Després de la tempesta d’aquesta nit, la ventada i el fred, no m’estranya que hagis mullat el llit.
El noi, avergonyit encara pero consolat  per l’amor de la mare i els seus dolços mots, només tingué esma, esgotat i mort de fred, per preguntar...   
   -Mare... Sort de la llum... L’aigua del mar semblava freda. Ah, però, de debò que aquesta nit ha plogut..? 
Mentrestant, l’última lluerna de l’estiu plegava les ales i s’encongia  sabent que no tornaria.



Conte sel.leccionat per l'Associació de Relataires en Català (ARC) per formar part del llibre de Contes Infantils "La llum", a benefici de la Marató 2015 
   



   






dissabte, 14 de novembre del 2015

PLOM

                    

Plom

Fa un dia gris. Com el tub de plom que distribueix l’aigua des del dipòsit. Aigua de pluja. La Marta obre una aixeta del lavabo i en surt un líquid rovellat durant uns instants. Després res, s’esgota tot ell en un sec esternut.
A poc a poc, remira les parets groguenques mentre avança pel corredor resseguint-ne la sanefa amb les ungles i deixant anar un somriure conciliador.
A la cuina, es veu ratllant pastanagues per a afegir a l’amanida que tindran per dinar. Amb la nevera plena intentaran ser feliços una mica més. En acabar es frega les mans en el davantal que duu estampat un cor de color vermell amb el nom del seu darrer home. Encara no se n’ha desfet.
S’acosta a la finestra on haurà de recollir la roba estesa i pensa “si caigués...” Pero res no enterbolirà les ànsies d’una vida nova més enllà dels decibels i les presses, de la multitudinària soledat, de la voracitat d’aquesta ciutat enlluernadora.
És per això que obre el moneder, en treu un paper amb un nom escrit en tinta vermella. Pren el telèfon i prem uns números, esperançada.
“Senyor Vidal, em quedo el pis. Hi tindré feina per deixar-lo al meu gust però m’agrada.”
Surt el sol i la Marta somriu de nou.


Celestí Casòliva Morales
Barcelona


Micorelat sel.leccionat per a formar part del llibre recopilatori del V microconcurs de la Microbiblioteca que organitza anualment la biblioteca Esteve Paluzié de Barberå del Vallès.

divendres, 13 de novembre del 2015

ANAR-ME'N



Anar-me'n de tot
Posar els ulls en blanc
I esborrar-te
Escombrar dels núvols
Qualsevol semblança
De polseguera
Treure'm el penjoll
Dels ulls
I esbombar la ceguesa

Que no saps 
Que plou malament
Quan de mala gana 
Somrius apressada?

Imagino ara
Uns ulls de ninetes blanques
Escarraçant-se
Per tenir-me dintre
Pestanyes dient deleroses
No te'n vagis ara
Acarona'm una mica més
Encara

Feixos de llums
Enduent-se
Les últimes hores
Que guaitem plegats
Mentre les cuixes
Encara obertes
Respiren moixes
Sargint espurnes de mel

Em sorprenc oblidant-te
Copsant que cada cop
El teu record
Està més esfilagarsat
Sabent que puc somriure
Mentre escolto, ulls clossos,
Una altra cançó.




















diumenge, 8 de novembre del 2015

EL CRIM

No haig de perdre 
Més temps en aquest lloc. 
Aquest pou glaçat 
Que els teus llavis encenen. 
No haig d'escoltar més 
Aquests menyspreus 
Que em dediques,
Paraules enverinades. 
Cornut i pagar el beure
Se'n diu a casa. 
Tot per a tu i tot ho deixes. 
Però no em deixes 
Gaudir cap enyor. 
Ni fas ni deixes fer. 
Te'n vas 
Però no em deixes moure
Doncs creu-me 
No em sento culpable. 
T'ho vaig donar tot, 
Ho vaig deixar escórrer tot; 
Vaig empènyer el passat 
Per una aigüera 
Esperant ser el teu futur. 
Però em vaig girar 
I ja no hi eres.
I ara em véns a refregar  
El teu amor pels morros 
Dient-me que no és un crim. 
Sé reconèixer 
El regust de la derrota 
Me l'empasso a desgrat de tot. 
El digereixo i l'excreto pels ulls, 
Pel nas, pels porus oberts
I tornes a donar-ne'n més cullerades?  
Digues-me orgullós, 
Tracta'm de pou de rancúnia
Però oblida-m, 
Oblida'm com jo t'oblido, 
Perdona'm com jo et perdono


diumenge, 1 de novembre del 2015

LA MATEIXA CANÇÓ

LA MATEIXA CANÇÓ


  Em van créixer els cabells, mig milímetre cada dia. Em vaig deixar cobrir els rostre per una espessa barba blanca picossejada de clapes pel-roges. No vaig parar compte de la llargària de les ungles fins que et vaig fer sang en acaronar-te les galtes. Fou llavors que em digueres adéu. Un deix de menyspreu eixí enverinat dels teus llavis. Deixares la porta oberta, com per fer-me aixecar a tancar-la. Ja no et vaig tornar a veure. 

   L’endemà, després d’una nit sense somnis, vaig esperar l’autobus allà on sempre. Arribà tard, com sempre. Vaig seure al mateix lloc on ho faig tots els dies des de fa no sé quants anys. El mateix diari, la mateixa ràdio, el mateix paisatge. El mateix bar, el mateix cafè, els mateixos companys. Varem riure com sempre del mateix friqui de l’empresa i la mateixa sirena ens feu fora, ja de nit. 

   Torno a casa. Un badall d’incertesa deixa anar un rot fabricat d’un sol glop de cervesa. Nuesa. El plat de dutxa nou recull l’aigua ensabonada i plena d’un esperma innocu per inútil. Un esperma buit d’espermatòcits, retinguts al cul de sac d’uns conductes cauteritzats i cecs. Encara et repenso sovint darrere la mampara. Em veig com abans, damunt del teu cos de gelatina de pinya sense sucre. Massegant sempre maldestre els teus pits de vainilla i xocolata desfeta. Burxant dintre teu fins estovar-te i fer-te rajar inacabable, traient-ne els dits sucosos i assaborint-hi l’essència dels nostres pecats quan encara em vessava en els teus espasmes. 

   L’endemà després d’una nit negra sense somnis i sense tu, vaig perdre l’autobus sabent que tu te n’hi anaves... El mateix seient, la mateixa son, la mateixa cançó...

   

NOVEMBRE

Intuir que vindràs 
D'entre els morts 
Que ara em vetllen
Que no passaràs de llarg 
En cap de les vesprades
Que encara et dec
I te m'enduràs

Avui
Que ja sóc gran
Ric de la meva
Petitesa.
Enyoro el rosec
Dels teus llavis
Mordiscant-me
Les orelles, el coll,
Les teves mans,
Petiteses.

No sóc jo
Que deixo de ser
Quan sóc per a tu
Ets tu, tal vegada,
Que em regires
Em desfàs
Em despentines.
Som tots dos
Que junts obrim
El cel quan és fosc.

Quan camines lleu carretejant
Una ànima que mira enrere
Perquè no plou damunt teu
Ni damunt meu s'hi posa
La rosada flonja dels teus peus

Nous temps, 
Velles remors
Grans subtileses 
Venent valors.
Fugint amb pressa.
Escampes arreu tothora
Que ara somrius d'amagat
Pels racons.

Saber perdre. 
Saber guanyar.
Saber pujar als arbres.
Saber-ne baixar.

Saber matinar.

Esperar una eruga
Que emprengui el vol
Guaitant la tempesta
De sol a sol i fugir-ne 

Això i no dir res
És sempre el mateix
Fer veure que perds
I estrènyer els llampecs
Deixant que les ungles
Encetin la pell
De tots els odis

Així te m'ofereixes
Vestida d'esglai
Vençuda.
Un borrissol de neu
Cobreix amb afany
Les places
Però no et vull de genolls
Abatuda i corpresa...

Intuir que vindràs 
D'entre els morts 
Que ara em vetllen
Que no passaràs de llarg 
En cap de les vesprades
Que encara et dec
I te m'enduràs

dissabte, 31 d’octubre del 2015

EL PORC


Recupero avui un relat que vaig esborrar un dia perquè...què carai!!!  Aqustes coses passen...o no?


EL PORC

Havia quedat a quarts de cinc per anar a pescar amb en Bernat. A les tres de la matinada el whatsapp treia fum:

- Porquet meu, que em menjaràs la patatona, avui? Saps que m'agrada jugar..

- I tant, puteta meva!  Que me la remenaràs amb les tetes? M'encanta quan ho fas d'aquella manera...

- M'obro de cames i t'espero, porc, que ets un porc...

- Si, ho sóc. Sóc el teu porc.

   En Càndid no s'ho podia creure. Aquella amiga de la seva muller l'estava provocant i ell, home al cap i a la fi, es deixava fer. I la veritat és que no es coneixien. Ella li enviava els whatsapps amb les fotos de les classes de ioga de la Mari, la seva dona, que  no tenia l'aplicació ni la volia i, a poc a poc, es va anar embolicant la troca i les converses es van fer, nit a nit, més picants. La Mari treballava fins a la matinada i ell s'esbargia. Fins a arribar a tenir veritables experiències sexuals via mòbil. Si més no, això era el que es deien entre ells, que vés a saber si era o no era veritat:

 -M'has posat molt catxonda i m'has fet córrer fins a quatre vegades. Vull que pensis en mi i no te'en vagis a dormir amb la cigala dura. Pela-te-la a la meva salut..

 -Ho estic fent, mala pècora.

   Les quatre. El xiscle de l'alarma el despertà sobtadament amb el cant d'un gall pres a la pantalla. En Càndid, que s'havia adormit amb el penis a la mà, despertà sobtadament... 

-Pia, trugeta meva... Bernat....  Collons... La pesca...!!!!! 

Es vestí a correcuita. Havia dormit en pilotes pensant en la Pia, que així es deia la juganera amiga de la seva dona.

Ja tenia tots els estris al cotxe així que baixà rodolant fins el garatge, engegà el motor i prement el gas a fons sortí grinyolant entre una polseguera que ho emboirà tot durant uns instants. Havien quedat de trobar-se directament sota el pont de les òlibes, enllà de la presa, on les aigues eren calmades. 

  En Bernat ja hi era, tot i ser encara de nit. Se saludaren i xerraren una mica del temps i de les espectatives de la pesca. Cap a l'hora  i mitja que feia que tenien parades les canyes i sense el més mínim indici de captura imminent escoltaren un crit a través de la boira. 

-Ieepp!! Què penseu pescar, vós aquí? No n'hi ha de peixos. Potser un estaquirot, pescareu. 

Un avi que passava de camí cap a l'hort, amb l'aixada a l'espatlla i un gos pataner rere seu se'n fotia d'aquell parell de pixapins fora d'òrbita.

-Que no ho saben que des del crim dels porcs varen marxar, els peixos?

-Quin crim? I què hi ténen a veure els porcs amb els peixos?

-Au, vès!! De Can Fanga havíeu de venir, collons!! Escoltin-me, que només ho diré una vegada que si no...tot se sap, aquí...

   "Fa molts i molts anys, un home de la ciutat a qui agradava molt la pesca arribà tot guarnit i amb una canya massa cara per als peixos de poble. Anava sol. Es va estar tot lo sant dia amb la canya parada i res.. De vegades s'enfonsava la boia fent dringar els cascavells i la canya es vinclava com si s'hagués de trencar pel mig. L'home recollia i recollia ràpidament i el pes li feia imaginar la grandària del peix. Quan estava a punt de treure'l la canya rebotia cap amunt i l'ham, desaparegut, es perdia riu avall. L'home, més neguitós com més temps passava, sentia envermellir d'ira el seu rostre pigat. Quan ja s'enfosquia el dia i el crepuscle amarava de blau i roig l'horitzó, una gran estrebada sacsejà la canya gran. L'home hagué de plantar fort els peus al terra sorrenc per recollir el fil sense ser arrossegat. Però fos el què fos allò que estirava tan fort i que amenaçava amb trencar la canya, semblava ben agafat a l'ham. L'aigua feia violents solcs allà on se submergia el fil de niló. El pescador donava i donava fil a fi de cansar la bèstia. Aviat s'esgotaria el fil del rodet i allò estirava cada vegada més furiosament. Quan ja era negra nit i després de més de dues hores de lluita, semblava que el peix ja no tenia més força. L'home, amb el rostre vermell i desencaixat, recollia fil a poc a poc. S'assegué en l'humit sòl del capvespre, esgotat. Continuava fent girar la manivela del carret. Aviat podria veure la cara d'aquell peix tan consagrat. Emergí la boia. Un metre més... Abans que se n'adonés i com si hagués estat esperant el moment, una enorme bèstia eixí d'un salt des del fons del riu. Devia fer mès de dos metres. Una carpa gegantina d'escates daurades i cua d'orca, s'enlairà de l'aigua llefiscosa batent l'aire polsegós. Amb els ulls esbatanats de por, l'home només tingué el temps just, en l'últim alè dels seus dies, de veure en un instant infinit l'animal amb cos de carpa, cua d'orca i cap de...porc."

- I vostè, senyor, vol que ens ho creguem, això?

- Jo no vull ni deixo de voler. Només els aviso. Aquí ja no n'hi ha, de peixos.

En Càndid no es va creure res d'aquella llegenda. En Bernat no deia res però els ulls li lluien d'una forma estranya. Eren les onze i en Bernat proposà de plegar. 

    El ronc d'un motor esvaí el silenci del bosc. Al camí, el 4x4 es deturà vora el baixant que duia al riu. Una dona rossa, rodoneta i de pits espectaculars que botaven amunt i avall mentre baixava cap a ells amb un trot lleuger, se'ls atançà. Tot i que en Bernat no semblava sorprès, ambdós homes creuaren els seus esguards, a l'espectativa. La dona enfilà cap en Càndid, decidida. Només li permeté el temps necesari per a que pogués fixar-se en els seus ulls blaus. Tragué una enorme faca de la butxaca del cul dels  pantalons i amb una força descomunal l'obrí pel ventre tot dient: 

   -Hola!! Porquet meu...!!! Com téns la cigala, avui?

   Seguidament, netejà la navalla amb quatre matolls que llançà a l'aigua. S'acostà al Bernat. El besà als llavis, profundament. Entre els dos, esbotzinaren en Càndid fent-ne boletes de la mida de cigrons petits i els llançaren al riu per a encebar els peixos que n'habitaven aquell tros. Aquells peixos mutants fets de cua de balena ( posseïa els gens de l'orca Ulisses, extrets per la noia quan feia pràctiques al zoo), cos de carpa ( els peixos originaris) i cap de porc (tots els porcs que s'havien embolicat al whatsapp de la Pia).

   -Anem?

   -Va!! Que es fa tard. 
   
   -Saps què? Ja me n'he cansat, del ioga. Han obert un gimnàs nou. Faré Zumba!!!


   En David mirava les fotos de la Gisela fent Zumba. Un avís del Whatsapp el distragué:

   - Hola, Porquet meu, què em faràs avui? Saps que pots fer-me el que et sembli. El meu cul és teu. M'agrada la lleteta calenta lliscant-me pels pits. Te'n vas a dormir amb la cigala dura...???


                                                                      FI

*Aquest relat està basat en fets. Alguns reals, altres imaginats. He rebaixat el to d'alguns diàlegs per respecte als lectors i, per respecte als protagonistes,  n'he canviat els noms originals.

**Tot allò que pogueu imaginar pot ser possible. Fins i tot allò que mai gosaríeu imaginar. Però tot, tot, és dins del vostre inconscient. Volgueu o no volgueu.






   




divendres, 23 d’octubre del 2015

A CORRE-CUITA

Feia vent i l’enramada que aixopluga la font es movia amb la remor de les fulles seques. Coberts amb capes gruixudes els amants omplien les garrafes en el raig lent i fred que eixia cantant del cor de les pedres. Trigaven força en omplir-se i tenien temps de besar-se sota el cobert, arrecerats de la pluja i dels esguards de les àvies tafaneres que passejaven agafades de bracet  sense sortir del camí. Si un dia se’ls feia de nit ho aprofitaven per fer córrer les mans sota els vestits, apressats i maldestres, i l’escalfor els encenia els rostres, envermellint-los. Aquells  petits gemecs deixats anar a corre-cuita espantaven els gats i, a voltes, algun ratolí que collia les últimes engrunes del berenar dels nois, xisclava. El comiat, però, s’acosta...

TOTS ELS VIDRES


Saps que l'herba
Que trepitges
Reneix amb empenta
Si l'espigola una nova
Lluna robada
Saps que cada lluna
Retorna sovint
I m'empaita..

Com una ploma 
Fent-me pessigolles
A les plantes dels peus 
La teva llengua juga...

Que res no et faci por
Ni la nit, ni el jou,
Ni l'obaga, ni el pou..

Que massa llum no t'enlluerni
Si mires de fit a fit l'horitzó
Amb l'esguard esgotat
I l'esperança buida
Si caus d'esquena 
Mentre camines..

Vet aqui l'equinocci
L'equil.libri líquid
Anar i venir sense fi
Llum de nit que romp
Els racons de l'esperit
Jugant a fer tentines
Entre dos cors.

La il.lusió com a força
Mantenir-se viu en el límit
Dels somnis 
Fer tangible ton esperit
La teva imatge robada
I traspassar 
Tots els vidres.

ERES TU

No saber que tot
Eres tu 
I pintar de groc
Les parets.
Empenyorar l'herba 
Verda
I restar dempeus
Mantenint l'equilibri
Lleu
D'un bes..

Escuro l'últim racó
De les golfes
Cercant de genolls
Un gra de sorra
Arrodonit
A les fosques,
Et trobo dins seu
I no hi ha res
Amagat

Que llarga la matinada
Quan l'última imatge
Es difumina 
En una cançó
En un sospir amagat
Que deixa en el temps
Records
Que desapareixen.

Perquè no arriba l'alba
Fins que no obres els ulls...


HIVERN


Hivern
Que véns
Amb les ungles dels peus
Retallades
I els cabells llargs.
Que no duus abric
Per aixoplugar-me
Ni calces per protegir-te.

Es tragué el barret.
Tota aquella nuesa 
M'enlluernà. 
S'atançà melosa 
I em tingué mort 
Amb un sol bes. 
Ara que respiro, 
No hi és.

Et resseguia a peu pla
Tots els ponts
Entre les cuixes
Totes les vies
Que duien al mur
Dels teus pits
Anorreant-me
Sense sentir mai
Soroll

Tan sols

"Tu piel
Partida en dos
Por un suspiro."

dissabte, 10 d’octubre del 2015

PUPIL.LES BLANQUES

Res no és més eteri
Que un instant movent
Desfasadament
Entre dos punts asíncrons
Un xiulet de brossa
Perduda en uns ulls 
D'aigua negra.

Si de cas ho fóra
L'ombra tènue
Del teu cor esbandint-se,
Cridant el meu nom
A batzegades
Abans d'aturar-se,
La llum difusa
Confusa
D'un espasme
Abans de fugir

Raons,
Petites, obscures,
Cues de serp blanca
Que fan dels camins
I les existències
Misteris ajocant-se
Fort
Mentre nosaltres
Passem rodolant

Esvaït el moment
No resta més plena
La memòria
Que un didal d'enyor
Al dit petit.
Un parpelleig constant
Imperceptible
Que desitja tan sols
Reviure't 

Doncs ja seré només
Un roc enmig de la via
Una via morta
Un mort a l'armari
Un armari buit
Un buit que puja
Pels peus de l'ànima
Un ànima negra
Cercant sopluig
Entre els teus pits,
Vorejant l'infern,
Esclatant de besos
Concèntrics
Amb el sol omplint-me
Les blanques pupil.les
Que mai no dormen

dissabte, 3 d’octubre del 2015

PESA'M

Pesa'm
A poc a poc, amb cura
No em deixis caure
En l'abisme del teu melic
Entretenint-me,
Mel.liflu.
Pesa'm
Que no tinc torna
Ni escreix
Per arrodonir.

Sóc entrellum
Mentre la fosca
Em penetra cruixent
Els ossos.
Marinada de vent
Quan els vapors
S'extingeixen
Pells endins 
Pels porus oberts 
Com vasos comunicants
Compartits.

Entumits
Els sentits dels crancs
No saben si van amunt
Per les dreceres dels canvis
O cauen avall pels pendents
De tots els desencisos


A FOC LENT

Forem sempre els tristos 
Els que perdíem les flors. 
Ens cobrien les fulles 
Mortes
Mentre jugavem a no saber res 
Enmig de finestres 
Tancades al sol del migdia.
Tancades les portes, 
Ningú no ens bressolava. 
Esperàvem els matins 
Amb els ulls esfilagarsats 
Com taronges a punt de vessar 
Damunt el llit,
Vents i joncs vinclant-se 
Vençuts en cada glopada.
Un atzar continu que sura 
Flueix i mai no es detura 
Acobla  les coses en un xiuxiueig 
Que espanta i atrau 
Posant disbauxa 
Allà on hi ha cel i mar.
I esclafa les fosques nits 
Dels comiats, 
Albades toves esperant 
Un sol distret i apagat 
Que somriu malgrat tot
Diferent.
Voltes i voltes. 
Com aquella cançó 
Que mai no s'acaba
Que mai no se'n va.
Com aquell foc 
Que dissol encara d'amagat
El record d'un oblit 
Arrencant el bull
A foc lent..

divendres, 2 d’octubre del 2015

SEMPRE

Sempre 
Podràs  dir que vas 
Canviar-me el somriure...
"Nowhere is somewhere 
Into the lost men's mind 
who never walk...
Away"

En cada cabell perdura 
Encara l'essència de l'aire 
D'aquell instant. 
Tan nostre, 
Tan maleïdament efímer 
Sota la cúpula del bosc,
Inabastable.

Res més eteri
Que un instant movent-se
Desfasadament
Entre dos punts asíncrons
En un xiulet de brossa
Inflant-nos els ulls 
D'aigua negra
Eixint sense control.

Les estones es fan
Buits de gebre fosc
Quan les notes dels déus
Desafinen.
Quan els embussos
De les memòries
S'estenen davant nostre 
Per sempre.
Oblit, boira, foscor,
Baves infinites 
Esperant la pròxima
Mort 
La definitiva.

diumenge, 27 de setembre del 2015

BESA'M

Fores plugim mentre el sol
Em rosegava els ossos
Sense treva.
Fores sol quan la neu,
Fugissera, 
Em glaçava el somrís.
Fores somriure quan
De nit
Nevava de veres.

Ara...

Resumeixo en un sospir
Tot el fred de la pluja
Imaginant l'escalf
De les maduixes.
Aixafo tots els cristalls
De les pedres roges
De l'aigua que baixa
Tèrbola

La granulosa esfera de foc
M'omple la gola d'ofecs,
Bullentes engrunes d'oli
Desfent-me per dintre
Sacsejos convulsos
Obrint-me ossos i pell.

Sé, peró, que un dia
Se n'anirà la tempesta
Que un sol lluent de color lila
M'ocuparà els pensaments
Amorosint-me
Fins que pugui caminar sol.

Així que..

Besa'm
Amb les pupil.les, amb les parpelles
Amb les pestanyes i el paladar
Besa'm com vulguis
Fent-me pessigolles
Amb l'alè de les teves galtes.

Besa'm...



dissabte, 19 de setembre del 2015

MALGRAT TOT L'ENYOR

Intuir que la nit s'acaba
Quan la lluna ja no riu
En arribar l'albada.
Saber que l'ombra
Tatuada sense punts
Mai no deixa escletxes
Malgrat tot l'enyor.

Intuir
Que allò que és Incert
Devora allò que és possible 
Quan el pudent oblit 
Se'ns fa càrrec. 
Quan els records 
No són res més
Que tirabuixons 
Entortolligats d'angoixa
Malgrat tot l'enyor.

Prenc de la safata
Desitjos malbaratats,
Concentro la immensitat
En un únic punt negre,
Esprémo l'oblit
Fent-ne suc d'aranja
Fins a podrir-lo,
Condenso la sang
En un clau rovellat
Que em fereix encara
Malgrat tot l'enyor
Que roman perenne
Darrere tots els revolts.

dimarts, 15 de setembre del 2015

MOMENT

Tot és moment
I el moment esdevé foc.
Joc de daus envoltant
La sort.
La mort dels temps
Apaivagats, suspesos,
Malmesos en l'oblit
D'una gota
Perduda entre mil,
Glaçada enmig d'un hivern
Immens que torna, calent,
Que gira i escalfa i reventa
Les veus emmudides.

dimarts, 8 de setembre del 2015

PERMÍS PER DEFUNCIÓ

 Fou prop de nadal que morí el pare. Només de sentir l'esgarip del telèfon un esglai de pressentiment recorregué l'espinada d'en Manel. De seguida sapigué que el pare estava greu. S'atançà amb passos indecisos a la porta del director i trucà tímidament. Sentí com un roig de timidesa li pujava per les galtes i li encenia el rostre. Després de tres trucs i una espera que se li feu incomprensiblement llarga el director, amb una veu greu i prima que no es corresponia amb el seu càrrec, li permeté d'entrar. En sortir, tenia la cara groga i les parpelles caigudes i caminava arrossegant penosament els peus. Quatre dies de permís, no remunerats, és clar. I podia donar gràcies. Que no estaven els temps per perdre hores de feina. I, si no hi estava d'acord, ja savia on era la porta. Hi havia una pedra a l'entrada de l'oficina que, si li donaves una coça -fluixeta,eh!, que no calia massa força- de sota en sortien, com sargantanes descobertes en actituds copulatives, centenars de pretendents que farien la seva feina per la meitat de preu o potser, si n'hi havia molts aquell dia, se'n podrien llogar tres pel preu d'un..

dijous, 3 de setembre del 2015

AQUESTA COÏSSOR

Aquest rau-rau
Que se'm menja,
Aquesta coïssor
Que em despenja
Dels núvols
Rosegant-me les dents.

Aquesta caiguda lliure
Damunt les flonges
Llambordes 
Que esperen la nit.
Aquest incert devenir
Que ja no m'espera.

Les pigues negres
No són res més 
Que records d'una
Ungla trencada
Enmig d'una nit
Que no arriba mai,
Enmig d'uns ulls bords
Sota la vànova encesa.

Uns peus que graten
Translúcides veus
De fugida.

dijous, 6 d’agost del 2015

TOT I RES

Tota la màgia
Ennuegant-me
De sobte

Tot l'esforç
Esvaïnt-se
En el buit
Que tot ho omple.

Tot l'esternut
Del destí
Escampant-se
A deshores
Sota el sol.

Tota la terra
Esbufegant
Terratrèmols d'emocions.
Aturant el seu gir,
Bastint petites
Històries complexes.

Cap indici de remor
Amenaçant
De liqüar l'arena
Del fons dels dies
Sense tempestes.

Cap refugi perdut
Entre muntanyes
En l'enyor d'un celobert
De color blau.

Cap disbauxa
Amagada més enllà
D'aquesta lluna.

dissabte, 1 d’agost del 2015

AVUI

Avui s'acaba la nit
Abans que el dia 
Navegui indecís
Per la voràgine del no.

Avui s'acaba, la nit,
Abans que els mots 
Callin per sempre.
Abans que, buits, 
Ja no sàpiguen dir res.

Avui la nit no respira, 
Presonera 
De la lluna fosca.
Fosca com una engruna
De boca de llop
Enmig d'un badall
Ensopit.

La nit, avui,
Camina òrfena
Amb els peus descalços
Sabent que no tornarà.
Sabent que el dia
Se l'endurà per sempre.

Avui la nit sap que demà
Serà una altra nit
Qui posseïra els meus somnis.




diumenge, 12 de juliol del 2015

MUNTA'M


Munta'm sense escletxes
Sense espais buits
Mou-te sincronitzada
De la manera que saps
Només tu
Esquitxa'm salada suor 
Freda
I no deturis el ritme
Busca la forma 
De fer-me córrer.

Munta'm sense vergonya
Esclafa'm sota el teu cul
Un pèl encara més ràpid
Un pèl encara més fort
Més fort i esbufega suau
Fés-me petar les bombetes
Esprem-me fins espatllar-me

Munta'm i després eixuga't
La cara, els braços, els pits
Les cames, el front, l'oblit.
I ara vés-te'n que t'espero,
Demà, al mateix indret
Ves-te'n que sempre seré
Si vols, la teva fidel
Bicicleta estàtica.

dissabte, 11 de juliol del 2015

SILENCI REMOR ESGLAI

Silenci
Només el zumzeig
Del pet d'una bombolla
D'aire, de gel, de vent,
Rondinant-me les temples.
Només l'avís 
Del frec constant
D'una idea.

Silenci
Només el darrer alè
Del nàufrag sense fusta,
L'hèlix esquerdada 
En plè vol damunt
Les serres nevades
De temps oblidats.

Remor
De noves tempestes
Atançant-se 
Plenes de trons sense
Llamps.
Plenes de fang del desert
Deixat caure damunt 
Les runes.

Remor
De plugim de foc
Desfent les pedres 
Gastades, rodones,
Esblanqueïdes
Com ous de cigonya
Rodolant dessota
El nostre campanar.

Esglai
De veure de nou
Arribar la capa negra 
De la famolenca solitud
Que se m'ha de cruspir
Xuclant-me els ossos
Fins la veritat amagada
Darrere els 
Ulls.

Esglai final
Davant la ceguesa
D'uns ulls de plom
Recremant-me les conques
Plenes de res, 
Blanc de blancs
Com ulls de suro transparent
Pintat de llàgrimes
Negres.