diumenge, 31 de maig de 2020

TEMPESTA



  El sol irrompé resplendent uns segons després que se n’anés la lluna. El dia aparegué de sobte a través de les escletxes dels finestrons entreoberts darrere les cortines. Enllà de la tempesta hi ha tan sols una planxa d’alumini feta llambregar, la repetició de la ràdionovel.la és a punt d’acabar-se i la noia pateix moltíssim, no sap si el galan podrá dur el vaixell a port. La música esdevé tètrica i la veu s’acomiada fins demà, que ja és avui. “Última hora, són les sis, bon dia!” Baixem al metro després de temps sense fer-ho. L’home de la boca oberta ens mira i riu. Què ens importa? No ens cal seure. Abraçats amb la columna d’agafar-se entremig dels dos ens fem els petons més saborosos, encara amb gust de cafè, tan iguals i tan diferents d’aquells que ens feiem els primers dies.  Avui, però tot me sembla aliè. Vaig trobar la Maria –totes les amants es diuen Maria- en un xat una nit que m’avorria i la dona no m’atenia. Li faig un petó i li toco el cul abans de deixar-la anar a l’oficina i córrer a atrapar el bus que em dugui a la fàbrica.  Em responen uns llavis, ara freds. – “Això ho hem d’acabar, Marcel”, deixa anar la Maria al capdamunt de les escales automàtiques.  Em sembla que no ho he escoltat bé. “Què dius?” “Ja m’has sentit” “Havíem quedat que en sortir de la feina aniríem a dinar al restaurant aquell de la primera vegada, avui fa deu anys, és el nostre aniversari!”  Torno a casa, desesperat, després de la feina.  Què em dirà la meva esposa? Què li diré? No em veig amb cor de demanar perdó. Em farà fora. Li prego que em deixi tornar, que la Maria ja no existeix per a mi. “Saps quin dia és avui?” Rumio i rumio. No sóc capaç de recordar-ho. “Ets un pocavergonya”, diu,  “Avui fem vint anys, fa vint anys que ens vàrem coneixer”. Amb els anys recordes els amors, no els diners; les olors, no les sabates i de cop i volta recordo aquell dia que em va recollir del carrer quan jo tan sols volia un indret on posar les meves caixes, els meus records…

dimarts, 19 de maig de 2020

ÀCARS

ÀCARS

Havíem de romandre a l’aire lliure però els carrers tampoc no eren prou segurs. Les cases, infectades, maldaven per seguir dempeus. Els nous àcars de laboratori deixats anar experimentalment s’havien fet forts i llur multiplicació semblava indeturable. Invisibles, corroïen afanosament els sòcols i les parets mestres. Alguns científics compromesos cercaven d’amagat nous materials amb els quals poder construir edificis antiparàsits i esperaven aconseguir-ho aviat, abans de l’hivern que s’acostava, amenaçador. Mentrestant els estadis, convenientment desinfectats, ens aixoplugaven. S’hi habilitaren zones estanques on ens encabiren per famílies, de vuit en vuit. Agruparen, com qui no vol la cosa, familiars que feia anys que no es feien. Les disputes d’altres temps es reproduiren i la meitat de la població morí en les baralles, estalviant feina als militars els quals aleshores, sense deixar de gratar-se compulsivament en les rodes de premsa, varen fer ploure per ordre del President. El govern i tot el parlament, evacuats en avions militars, ja eren lluny i s’allotjaven a les mansions dels caps grossos de les grans companyies. L’operació neteja i reconstrucció començava…

divendres, 1 de maig de 2020

LLAMBORDES

“Tota aquesta llum que amara el llit ens pertany. Aquesta fresca que de lluny ens acobla és molt més que un sospir de mitja tarda". T.C.

Recordó que m’ho vares escriure una nit que estàvem enrabiats i vaig fugir. El temor que de nou m’enxampessis en una infidelitat m’ennuvolà l’enteniment i no vaig ser capaç de bastir cap disculpa. Enllà de les llambordes humides del carrer de casa esperava trobar sopluig aquella nit de neu. En trepitjar la vorera no vaig saber cap on tirar. El taxi reduí la velocitat precipitadament i un vailet de no gaires anys n’eixí a corre-cuita, m’estirà del braç i m’hi entaforà amb delicadesa.

Una vegada dintre del cotxe uns llavis prims farcits d’unes blanquíssimes i ben arrenglerades dents em sonrigueren. –Què té, senyoreta? Sembla amoïnada. 
No vaig saber què dir, de primeres. El noi em mirava amb uns ulls verds absolutament indesxifrables. No vaig tenir mai la sensació que em despullés sino més aviat els intuía amables, clars, transparents. M’hi vaig rendir i, com vaig poder saber amb el temps, no vaig ser l’unica. –Sembla perduda, senyora- Potser es va pensar que era més gran del que s’havia figurat en un primer moment però el fet es que em va sorprendre que tot d’una em canviés el tractament. –Vol que la dugui a algún lloc? No viu aquí? La puc dur a un hotel, jo li pago, avui. O, si ho prefereix, li puc oferir un quarto a casa. No sé perquè vaig triar que em dugués a ca seu però ja estava fet i no vaig voler semblar una bleda així que vaig pensar –Per què no? 

Una hora després, vaig calcular a cegues ja que amb la foscor no vaig ser capaç d’esbrinar-ho del cert, arribàrem a un carreró estret de portals vells de fusta estellada i, a crits i empentes, m’introduiren en un garatge ampli i humit. Mai més, us ho juro, he tornat a sentir una vergonya i un terror tan grans. Una dotzena de catres arrenglerats i ocupats per noies de la meva edat omplia l’indret més fosc i aterrador que he vist en la meva vida.