dilluns, 25 d’octubre de 2021

DE SOBTE (BLOP)

Micro guanyador del 2n. lloc en el concurs Grau Miró 2021, categoria hiperbreus.

Llavors desaparegueres. De sobte. Com el ressò del tro que no arriba, després del llamp. Havia estat fantàstica, la nostra nit. Rebregant llençols acabats de planxar, entossudits a estimar-nos, fosos en un sol solc enmig de la llum del desesper. Desaparegueres. Blop. Com l’esclat d’una petxina entre les dents. El teu sexe deixà la flaire oblidada en un plec sota el meu cos i l'escuma dels teus cabells fent ganyotes resta penjada de les cortines mentre s'esmuny finestró enllà la teva ombra.
Avui cerco la manera de retrobar-te i el cel escampa la pluja si mai penso en els teus ulls. Mentrestant, recorro els passadissos blancs del centre i els altres bojos riuen, feliços, la nostra història.

divendres, 8 d’octubre de 2021

LA NIT QUE LA LLUM ES FONGUÉ

La nit que es fongué la llum sorprengué les noies en calces. Panxacontents llefiscosos eixien de les cambres amb els calçotets en una ma, les sabates en l'altra i la cartera entre les dents. Segons comprovà la Madame tot el poble es trobava a les fosques. Tan sols l'Eduard romangué a l'habitació amb la Rita, la Petita. Era, de tots dos, l'estrena. La d'ell, obligat pel papà per tal que s'estrenés "como es debido"; ella, per sa mare la qual no podia treballar degut als seus mals i com que el seu home havia desaparegut...
Les noies es reuniren en el vestíbul de la planta baixar ja vestides, com si diguéssim, a esperar. Els homens, d'estampida com un ramat de nyus, es tapaven els caps amb les
tovalloles de netejar-se l'entrecuix, algunes usades.

L'Eduard i la Rita restaren garratibats a l'instant en veure's l'un a l'altre i no ho pensaren: consumaren, diverses vegades, i es prometeren l'eternitat. Ella no li va voler cobrar però ell li insistí, no fos cas que la madame li enviés l'Hèctor, el macarró de la casa.
Hores més tard, ja amb sol, tota la comarca romania sense llum i l'Eduard pensava què podia fer-hi, ell que era electricista (en tenia el títol tot i que mai no havia exercit).
La nit abans, en arribar a l'establiment de bracet amb el papà veié destellar una dent d'or entre els llavis de la madame; recordà d'una de les classes a les quals assistí,  poques, que aquest metall era extremadament conductor del corrent  eléctric. També, que la humitat és una de las més comuns causas de curtcircuits y que les rates es deleixen pels cables. Així que baixà al semisòtan del vell casalot després de deixar fora de combat la Senyora, arrencar-li la dent i cobrir-se  les sabatilles amb bosses de plàstic; trepitjà diversos dels rosegadors estesos i entercs, veié les trampes apresonant-ne uns quants més  i, sota el quadre general de control, alguns fils rosegats. Els empalmà com pogué enmig de la foscor però la llum no venia. Va comprovar els fusibles i no trobà res estrany. Fou en obrir el darrer caixetí que descobrí l'òxid. El netejà bé amb un mocador de paper, en tragué el fusible i ficà la dent de la madame en l'espai buit prément fort. N'aparegué una guspira encegadora, després una altra i una més. Els tubs fluorescents colpejaren les parpelles de n'Eduard. Però la guspira més brillant encengué el seu cor per sempre: la Rita, la Petita, palplantada davant seu amb el seu somrís de color blau i les seves blanques dents...p

LA FORCA DELS ÀNECS

Carda com si fos l'últim clau
Estima com si fos el primer

És quan som fora que escarbem la lluna
Sidecars vermells arrossegant la por
Tenebres esmicolades, capicues
Números repetits en el nombre
Dels fidels.
Banyes entortolligades en llavis tancats
Ous plens de vent ensumant
La forca dels ànecs nedant cap per avall

Entremig de la desídia i els costums
S'entaforen tossuts els malnoms
Les urticàries pregonen avui,
Per sempre més
L'excés de llum de la lluna escarbada