Només el zumzeig
Del pet d'una bombolla
D'aire, de gel, de vent,
Rondinant-me les temples.
Només l'avís
Del frec constant
D'una idea.
Silenci
Només el darrer alè
Del nàufrag sense fusta,
L'hèlix esquerdada
En plè vol damunt
Les serres nevades
De temps oblidats.
Remor
De noves tempestes
Atançant-se
Plenes de trons sense
Llamps.
Plenes de fang del desert
Deixat caure damunt
Les runes.
Remor
De plugim de foc
Desfent les pedres
Gastades, rodones,
Esblanqueïdes
Com ous de cigonya
Rodolant dessota
El nostre campanar.
Esglai
De veure de nou
Arribar la capa negra
De la famolenca solitud
Que se m'ha de cruspir
Xuclant-me els ossos
Fins la veritat amagada
Darrere els
Ulls.
Esglai final
Davant la ceguesa
D'uns ulls de plom
Recremant-me les conques
Plenes de res,
Blanc de blancs
Com ulls de suro transparent
Pintat de llàgrimes
Negres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada