dilluns, 28 de gener de 2019

SECRETS DE NIT

La Colometa semblava voler volar.  Aixecava i bategava les ales i la presó se li feia suportable i era aleshores que cantava. La tinta negra dels mots que duia escrits a la pell aspra parlava d'esports i de teatre. Els plecs de les potetes eren rectes, drets i reposaven les puntes en una taula vermella de troncs tallats per la meitat longitudinalment. Era vella i esquerdada. La triangularitat del cap contenia un ull negre que ens mirava fixament i parpellejava de tant en tant si el miraves molta estona seguida. En Rogeret obria les manetes atansant-les a l'ocell i el prenia, de nits, manso i fràgil. Se l'enduia a les golfes sense fer soroll i jugaven a fer d'altres. El nen doblegava endins una orella i l'ocell piulava: "Van Gogh, Van Gogh..." agudament i cridanera. Després, a son torn, es desdoblegava i refeia tots els plecs per a esdevenir...."papallona, papallona..",  xisclava en Roger.

Ara l'un i ara l'altre esdevenien Picasso, libèl.lula, Dalí o mussol fins que clarejava i la llum treia el nas per les escletxes del teulat. Llavors el noi agafava amb suavitat l'ocell de paper i fent-li silenci amb el dit als llavis baixava a poc a poc per 'escala. Col.locava recte el quadre del corredor, hi retornava l'ocell i l'hi dipositava fins l'endemà a la nit. Ara, descalç, tornava al llit i s'hi acotxava somrient del seu secret.

dijous, 17 de gener de 2019

NÚVOLS

Prenguérem el sol i ens banyàrem una mica en l'escuma negra d'una platja oblidada. La sorra lluïa verge entre els penya-segats a recer de la vida qüotidiana que s'estenia més enllà de les salvatgess vinyes abandonades. Des de l'aigua, nus enmig d'un bes guaitàvem com els nens jugàven. En Pol i en Joel es colgaven d’arena alternativament mentre l'Ermessenda mirava distreta els núvols asseguda rere el parasol, fent dibuixos en l'aire amb les mans com si resseguís sil.luetes de vent i amb el rostre il.luminat amb un somrís imaginava el tacte de les pells de bronze, com s'anaven escalfant a mesura que els donava forma. Les espurnes en cada cop de cisell, el sòl ple de llimadures.

Arribem tard, ja se sap, el trànsit urbà. Crec que mai no ens hi acostumarem. La nena viu a ciutat des que va marxar a fer belles arts, anys enrere. Se li han fet durícies a les mans de tant colpejar amb la maceta i duu un pedaç a l’ull dret. Una esquirla que, rebel, li va buidar un ull en venjanca pels cops rebuts.

La galeria és freda, conservaciø de materials, en diuen. El bes de l'aigua rinxola les onades de bronze que bressolen els nostres cossos de cintura en amunt, fossos per sempre en aquella abraçada de fa quaranta anys. L'Ermessenda se sent cofoia de les seves obres, sobretot d'quella escultura que imaginava mentre embadalida mirava els núvols i els seus germans jugaven en aquella platja deserta i pensava que no la vèiem rere el parasol. En descobrir-nos se’ns acosta i ens pica l’ullet bo. “Em pensava que no vindríeu...” “Nena, es la inauguracio, el teu somni...”, diu la mare. I l’Ermessenda obre un somrís de bat a bat i ens fonem tots tres en una abracada plena de tot...