dijous, 8 de desembre de 2022

TERRA D'ESCUDELLA

La Carmeta s'aixeca ben d'hora. Els nanos sempre vénen quan hi ha escudella. Mentre renta les verdures deixa lliscar l'esguard per la finestra que mira al turó de les ànimes, aquell on enforcaven els bandolers i cremaven les bruixes, ho deien els morts i ara ella ho explica als néts. Avui no hi ha el gat negre a l'ampit de la finestra de la veïna i ho troba molt estrany.
El gat negre hi és sempre, l'últim de la seva gatinada. Viu perquè el masover no el va veure la nit que s'endugué els seus germans dins d'aquell sac d'arpillera per a tirar-los al riu. La veïna de la Carmeta sentia de nit els miols i el tragué del clot on havia caigut tot vagant pel bosc proper i l'adoptà.
Avui, però, no hi és i la Carmeta hi veu un mal averany. El telèfon crida histèricament en el moment de ficar les verdures dins l'olla. S'atabala perquè no recorda on l'ha deixat i recorre totes les habitacions abans de tornar cap a la cuina i descobrir-lo damunt la lleixa dels pots de llegums.
-Casumdena, em faig gran- remuga. La seva jova, la Marieta: que no podran venir a dinar, que al seu home se li ha girat feina i plegarà tard. -Guardi'ns l'escudella, però, que passarem al vespre i ens l'endurem. La Carmeta fica la botifarra i la pilota al brou junt amb les patates i el gra, sempre al final perquè no es desfacin.
Es posa un got de vermut, unes cloïsses i uns talls de fuet, s'asseu a la taula de la cuina i sospira.
S'aixeca passada una estona, apaga el foc, pren l'escorredor i el posa a l'aigüera. L'olla pesa un munt i l'àvia ja no té la força d'anys enrere. Tot i això l'aixeca i l'aboca al colador. Mira mentrestant per la finestra recordant l'absència del gat de la veïna. Veu, alleujada, que ha tornat i jau rentant-se les seves parts amb deler i dedicació, al lloc habitual. Quan acaba d’escórrer el caldo s'adona, sorpresa, que no ha posat cap altra olla dessota l'escorredor. I es pregunta per què? mentre mira amb estupor com el líquid fumejant s'escola desguàs avall i la pilota riu.

dilluns, 24 d’octubre de 2022

CAROLINA FIGATOVA (V.O.)

La Caterina Figatova i l'Ernst Schafeck s'amistançaren definitivament damunt la ubiqua i perenne neu del pati del corral mentre la pluja de plom feia tremolar els porxos de la plaça de la vila.

L'Ernst era llavors un comandament intermedi de la "Blaue Division" destinat al front de Leningrad i ella una humil pagesa de la província que el proveïa de verdures, llegums i de tota mena de bestiar de granja per les tropes que ell dirigia.

S'havien conegut el dia que ell esbotzà la porta de la petita masia fusell en mà i li requisà amenaçadorament tot allò de la granja que es pogués menjar. Des de llavors tots els primers de mes un comboi  alemany arribava i, mentre ells feien l'amor -per dir-ho d'alguna manera-  al paller, els soldats li buidaven el rebost.

La Figatova -pensava ara ella que mai li havia escaigut tant el malnom- s'havia embolicat amb el major nazi més per por que no per gust. Els soldats d'en Schafeck eren vinguts de molt lluny, de la Espanya franquista i autàrquica de l'aligot i el braç enlaire que havia guanyat la guerra i imposava la "una grande y libre". Eren aquests homenets baixets i rústics, a més d'ignorants i fatxendes, però duien a sobre una mala llet esfereïdora fruit de la seva incultura i de l'abstinència sexual que de vell antuvi i sota el jou immisericordiós de l'església catòlica, apostòlica i romana havien de preservar. Però quan sortien fora es deixaven anar i llavors... Molts d'ells venien rebotats de la guerra del '36 i n'havien fet un modus vivendi i això els feia aterradorament imprevisibles.

La noia se sentia raonablement segura sota el paraigües de l'alemany i n'apreciava la seva protecció.

En Klaus, marit de la Caterina, lluitava pels sòviets al front d'Stalingrad i feia mesos que no en sabia res, d'ell. Les últimes notícies deien que l' exèrcit soviètic començava a guanyar terreny i ja feien retrocedir les tropes del Reich. Probablement la guerra s'acabaria aviat.

Ella sabia, malgrat no voler pensar-hi, que si algun dia els seus homes es trobaven hauria de decidir amb quin dels dos es volia estar. I no veia gens clar a hores d'ara quin preferia que sobrevivís.  Si en Klaus, innocentot i matusser, però que coneixia bé les feines del camp i les feia de gust i encara se l'estimava o n'Ernst, alt i ben plantat i que li xiuxiuejava mots mel·líflus a cau d'orella i a qui segur que algú -alguna, mai no li havia esmentat- esperava a Munic o a Frankfurt o vés a saber on, encara no li havia tret d'on venia.

De vegades, oh paradoxa, ella desitjava d'amagat que la guerra no s'acabés mai per no haver de decidir. Aixecava els punys al cel i cridava "Ai, mare, què farem quan tot això s'acabi? Però mai ningú no li responia.

Tan bon punt hagué decidit amb qui volia passar la resta de la vida va treure del forn el pa de pessic i prenent els motlles amb les lletres del seu nom es disposà a decorar-lo. En Shafeck, malgrat la canosa tofa que bullia sota la gorra de plat sempre li havia semblat molt atractiu però en Klauss...

En Klauss era perfecte..!

A la fi els alemanys van haver de plegar veles i marxar i l'Ernst la visità per acomiadar-se i la va voler compensar amb un sobre ple de bitllets de marcs els quals ella refusà.

En Klaus morí en plena celebració en caure del carro de combat mentre ballava, inflat de vodka, damunt la torreta del tanc.

L'Ernst fou mort en la retirada a mans d'un dels homes baixets, gelós del seu embolic amb la Figatova...

I ara, mare, digueu-me -deia la vídua- què faré jo, si vós tampoc no hi sou..?

AQUAREL·LA

AQUAREL.LA

Et difumines
Rere el turquesa de la pintura
Que et lleva el somriure
T'evapores
Com neu fent-se fum
Rere uns llavis de mentida

Ves
Troba un rastre nou
Que et desveli
Sense fi els prejudicis
Et prometran
El més brillant
Tros de lluna
Abans de passejar-te
Per la més fonda mar
Rumia,
Torna després, si vols,
Lliure
De tots el secrets.

PERFORMANCE

PERFORMANCE

Aquell dia no vaig poder seure. La línia 2 anava plena de gom a gom. A la tele havien anunciat que al vestíbul de l'estació del Clot hi hauria una performance especial de no se savia què a no se savia tampoc quina hora. El metro habia obert aquell dimarts a les cinc. Des de la sortida del primer convoi la capacitat dels trens havia estat ultrapassada. Les autoritats de TMB havien hagut de posat vigilància especial en totes les estacions de la línia 2 ja que tot eren empentes, crits, caos i confusió.
Com que començo a treballar molt d'hora vaig tenir la sort de poder entrar en el primer tren. La desgràcia era que, tal com anava la cosa potser no en podria sortir.

A Sant Antoni, la segona parada, ja anavem com sardines. La gent feia esforços titànics per treure els mòbils de les butxaques, cosa imprudentíssima ja que es corria el risc de que et caigués a terra i fos trepitjat per la multitud. Bé, en el fons això era un avantatge. Avui no hi hauria tuits. Ni d'amor, ni de política, ni futbol, res...qui volgués dir alguna cosa ho hauria de fer parlant...

Vam arribar al Clot i, com era previsible, no ens van deixar sortir fin passada una bona estona. L'andana es mantenia buida pels efectius de vigilància a fi de que la gent que sortia pogues fer-ho abans de deixar passar la que havia d'agafar el metro. Aquests esperaven a l'escala, deixant lliures les escales mecàniques les quals estranyament funcionaven, per la gent que sortia.
Un cop al vestíbul un cordó policial mantenia obert un estret passadís entre la massa de persones que s'hi amuntegaven. Vaig passar entre elles i vaig sortir al carrer. A la Meridiana el trànsit estava col.lapsat per la extraordinària quentitat de gent. Vaig arribar a la feina, caminant. El dia va passar amb una relativa tranquil.litat, nomès alterada de tant en tant pels comentaris dels companys que anaven arribant, tots a deshora.

Van arribar les dotze de la nit. Tots els carrers al voltant del Clot seguien, ara,tancats al trànsit completament. Semblava ser que l'acte, el misteriós acte, havia estat traslladat a una plaça propera on s'hi havia montat a correcuita una tarima, com les que fan servir els músics de festa major. També, i degut al ressò que havia provocat tot allò, s'havien iinstal.lat pantalles gegants de televisió a diversos indrets de la ciutat. La més gran de totes al Camp Nou, però també a l'estadi Lluís Companys i a Pl. Cataluny i Espanya.

El metro ja era a punt de tancar i encara no havia passat res...La gent, alguna de la qual feia 14 o 15 hores que esperaven estava famolenca i assedegada. L’agressivitat es podia tallar com mantega amb ganivet ardent.

De sobte, el passadís entre la gent es comença a eixamplar. Quatre Mossos a banda i banda apartaven la gent i feien espai. Darrere d'ells l'alcaldessa, amb un somrís d'orella a orella, saludava la gent. La majoria, degut a la llarga espera, l'insultava. Alguns, pocs, la saludaven, contents.

A continuació venia un home. D'uns 65 anys. Vestia un uniforme de color blau, amb gorra de plat a joc. Lentament avançaven entre la munió de persones amuntegades al carrer. Finalment arrivaren a la tarima i saludaren la multitud.

Digué l'alcalde: "Avui és una data històrica pel transport de la nostra estimada ciutat. Aquest home, mite vivent del ferrocarril metropolità al qual s'ha dedicat en cos i ànima els darrers 50 anys, avui us vol dedicar unes paraules".

Mig geperut, l'home agafà el micro i digué:" Us pregunteu qui sóc? Sóc, tan sols , l'ultim maquinista”

dissabte, 8 d’octubre de 2022

SOMNIS ENLLÀ

La Carolina Figatova i l'Ernst Shafeck es van amistançar a la frontera, sobre la perenne i ubiqua neu glaçada i a cobert de la pluja de plom, sota els porxos de la plaça de la vila. En Shafeck era un comandament mitjà de la Blaue Div. i la Figatova una pagesa de l'àrea de Leningrad que el proveïa  de verdures, llegums i animals de granja per la tropa. Ho feia per força, que no per gust, però nedava entre dues aigües; podia ser presa per uns o altres segons bufés el vent i només la protecció de l'Ernst la mantenia lleument segura. Els soldats venien de lluny, de “La España una, grande y libre” de l'aligot i el braç enlaire i  malgrat que eren molt baixets, gastaven una mala llet i una tal manca de dones i d'escrúpols que els feia perillosament previsibles. S’atansà a l'Ernst més per por que no per atracció. El seu home lluitava, si encara era viu, al front soviètic i no en sabia res, d'ell, només que si un dia es trobaven tots dos tan sols un n'havia de quedar i no veia clar, ara per ara, quin preferia que sobrevisqués. El seu home era treballador i sabia fer anar les eines del camp, en coneixia els ritmes i els temps, si havia de nevar o si tindrien estiu enguany o tampoc. Ai, què farem, mare?- preguntava, aixecant els punys al cel. Però ningú no li responia. Varen acabar-se els combats; l'Ernst, quan hagués recollit el campament, hauria de marxar; l'Òleg, si era viu, aviat tornaria. La mama ja no era com abans: li feien figa les cames, les coses li queien de les mans i sovint tenia el cap emboirat i no  recordava fets recents... Què faré, mare, si l'un se'n va i l'altre no torna? Què faré, mare, si vos no sabeu qui sóc ni on guardeu les claus? Què faré, mare, si els pensaments se'm perden somnis enllà..?

dijous, 16 de juny de 2022

PÍNDOLES

La primera gota li espetega al nas, com una verruga de bruixa;
la segona, més densa i més grossa, gairebé li fa un clot a la closca; és la tercera la que forada les seves sabates i li travessa el peu a l'alçada d'allà on comencen els dits. No sent cap mena de dolor; el mateix líquid les gotes del qual ja quasi omplen l'avinguda i els carrers adjacents cauteritza el forat, de la  mida d'una moneda de duro. La Calatxi corre tan de pressa com li ho permet la motxilla de l'esquena i el farcell lligat al coll  que encabeix el nadó rosat que acaba de parir i que no deixa de plorar.  Els cotxes romanen abandonats pels carrers i les autopistes. Tot pareix bullir sota els seus passos i es recorda de Déu, que l'ha deixada sola. Cap de tots els cossos estesos arreu respira; nomes de tant en tant algun es desinfla deixant anar la flaire de la mort amb un esmorteït xiulet.
Quan arriba al cim del turó observa la plana boirosa i sulfúrica i sap que nomes ella i l'infant sobreviuen. Sortosament, Minerva l'ha protegida sota la capa invisible de vellut per a fer-la deessa de la nova generació. Es promet a ella mateixa que no cometrà els mateixos errors dels déus coneguts. Ara no hi ha ningú tret d'ella que en recordi res, d'aquells déus, i el nen, Càlixt, és massa petit. La noia treu de la faldriquera el pot de cigrons que ha fet servir per guardar les píndoles, en desfà dues a la boca i les regurgita a la gola de  l'infant que somriu i fa un rot. Ella s'en menja una. En el pot de pressec guarda les píndoles gamet home, en el de pinya les femenines. Quan arribi l'hora se les prendran, mare i fill, i faran una nova generació de criatures innocents. Quan ells es morin ja s'espavilaran, els altres.





dijous, 12 de maig de 2022

LA CONXORXA DELS CONILLS

"I ningú no sabia distingir qui era l'home i qui el marrà", Orwell.

"Sóc un porquet d'atura", -Babe, el porquet valent-.

Amb la mà de morter a la dreta i l'animal l'esquerra, en Napoleó s'ajusta el monocle i tanca l'altre ull per a apuntar millor i deixar caure tota la força al clatell del conill.  Avui en menjaran. Recull el puro que penja mig apagat al cantell del marbre i pren la copa de cava per segellar l'ofrena a l'ex-amo. Per fi. Ara són iguals, homes i porcs, porcs i homes.
Mentrestant en Babe, aliè a tots, rosega els darrers brins d'herba de la menjadora i pensa en els seus companys. Se n'han endut uns quants a la casa gran i quan això succeeix sap que no els tornarà a veure. Sap, també, que a ell mai no se l'enduran doncs malgrat haver estat criat pels conills no en té l'aspecte. S'assembla més a en Napoleó, de qui diuen que és fill. De matinada li ha semblat sentir la mare conilla xiuxiuejar amb els seus altres fills tot dient-los que l'hora s'acosta, que ho tenen tot arreglat amb el mascle cabró. El porquet rosegador, que no té amics després de la traició dels bens i els gossos d'atura, sap que si en són capaços haurà de triar bàndol...

dijous, 21 d’abril de 2022

PLEGO

No penso treballar mai més- es digue l'impressor mentre premia el botó verd de la guillotina.

UNA JORNADA MÉS

Treballa dur cada dia i, de nits, s'esmerça en respondre les cartes que rep i que no pot contestar quan és a la feina. Les té enamorades i totes li ponen, fins i tot molts galls. És un heroi per a moltes persones. Si sabessin com li costa sovint de satisfer els encàrrecs dels clients, tan exigents tots ells. La única que no està gaire contenta és la seva esposa doncs quan ell plega , de vegades molt tard, li costa poc d'enredar-se amb els companys per fer una -unes- cerveses. Ella ho sap, li ho consent i l'espera desperta amb la il·lusió de tenir junts una estona per xerrar i explicar-se com els ha anat el dia. Fins i tot per a abraçar-se i fer l'amor com abans, quan eren més joves. Encara ho són, quaranta i tants no són masses, però la cardamenta no lluu com abans. I és que ell arriba molt cansat i l'estrès sovint no li permet separar feina i plaer. Com enveja les persones que quan pleguen són capaços de desconnectar de seguida! Però no pot. No se sentiria prou professional si no contestés les cartes encara que tan sols fos per a oferir les seves disculpes a les seguidores incondicionals que tantes molèsties es prenen.  Per altra banda totes les potingues que s'ha de prendre per a obtenir un rendiment òptim l'estan afeblint i ja no és aquell treballador incansable de fa uns pocs anys. Ara, quan són al llit amb la dona, la besa, l'acarona suaument i li treu les calces amb delicadesa, això sí, però furga i forfolla apressat dins les seves cuixes i amb un curt vaivé desganat acaba l'estona d'amor i de sexe. La Maria es gira d'esquena i somica. Potser demà... Però demà, a primera hora, en Biel tornarà a prendre els batuts i les píndoles i farà els estiraments i la meditació per a facilitar la concentració i sortirà a corre-cuita  cap l'estudi on les noies l'esperen eixarrancades per rodar unes escenes més... Es posarà el primer condó del dia i començarà una jornada més, un dia menys...

dijous, 14 d’abril de 2022

LA NOIA DE LA NETEJA

LA NOIA DE LA NETEJA 

“Algú em va dir que encara m'estimaves" Carla Bruni.

Però el destí restava escrit en el full del cluc dels teus ulls i l'Artur no va saber llegir-lo. Arribares de bon matí, aquell dia, i el suau murmuri de l'aire acompanyava el vol de les teves faldilles sota la llinda de la porta en entrar. Et descalçares i un tomàquet minúscul a les mitges deixava escapar la punta esmolada d'una ungla. Riguéreu. El te era dolç i el toc de les gotes de rom afegia riallades espasmòdiques a la conversa. El primer bes tingué gust de melassa i el frec dels vestits deixats anar moria damunt del parquet en una flonja carícia. Digueres que volies, desitjaves, cavalcar-lo i s'estirà enmig del llit penis enlaire mentre et masegava els pits i l'esguard se li fonia sostre enllà. El capçal fou, a la fi, l'amagatall perfecte de la teva venjança. L'Artur mai no pogué imaginar la sensació de la fulla enfonsant-se-li al cor quan una potent ejaculació t'esquitxava el rostre mentre somreies amb una ganyota de satisfacció i de fàstic.  La noia de la neteja venia a les tres...

dissabte, 9 d’abril de 2022

DEL FOC A LES BRASES

Vaig fugir de miracle. Als diaris els fascinen els escàndols,  la morbositat. Només vàrem conviure un parell de mesos però tothom m'inclou en les seves malifetes. La segrestadora de nens era agradable quan li convenia i amb mi va desplegar totes les seves arts.  Quan me’n vaig adonar, els meus pensaments es van conxorxar per a escapar-me.
En aquells dies corrien per la ciutat uns homes-anunci que oferien feina ben pagada al Pirineu de Lleida i vaig veure-hi l'oportunitat. Vaig parlar amb un d'ells el qual m'informà d’allò que calia fer. Sortia una expedició el proper diumenge. La diligència ens dugué fins a Sort i des d'allà, eines a coll, calia caminar fins al campament de l'empresa uns quants dies. Tot d'homes foscos malvivíem en els pavellons i tot era treballar i dormir fins que l'oportunisme em facilità la vida. El capatàs  va saber dels rumors que xerraven de mi a la capital i, com a vell jugador, se n'aprofità per a fer-me càrrec de confiança com a vigilant de les obres i, sobretot, de les timbes que organitzà d'ençà que la primera mesada fou a les butxaques dels obrers. La carretera avançava de pressa  i aviat estaria a punt per arribar a Capdella, on construiríem la Central. Establert el campament definitiu en un pla prop del poble començàrem les obres. Alguns dels pagesos dels voltants boicotejaven el ritme de treball, protestant per les expropiacions que els havien pres part dels conreus. Com a vigilant, havia d’escarmentar-los. La pega fou que, gaudint del coneixement del terreny, de les armes escaients i del factor sorpresa, una nit sense lluna s’esmunyiren dins el meu barracó i, amb les dalles esmolades m’atacaren salvatgement. Avui resto en un asil de Ripoll, sense cames, esperant el cop de falç definitiu.

dimecres, 30 de març de 2022

QUAN ARRIBI L'HORA

La darrera trempera
Vindrà
Quan tu em visitis
Esdentegada
Dama
Vestida de negre

Perdré l'esguard al sostre
De la teva carícia
Les cames
Se'm faran toves
Mentre em  burxes i em forfolles
Les entranyes

L'ona expansiva dels pets
Que no sabré retenir
Emmerdarà
Ton rostre eixut
I esdentegat
I omplirà les paperines
De la mortalla

Doncs tot i aixó
I així i tot
Te m'enduràs
Sota el vestit
Quan sigui l'hora

dijous, 10 de març de 2022

LA CÀPSULA



La càpsula és estreta i crema degut a la fricció exterior. Mentre puja pensa en els companys que deixa. Ja no hi pot fer res que no sigui mirar amunt i somiar veure de nou les estrelles. Per seguretat no hi ha finestres i tot és foscor allà dintre. És un viatge curt i pensa sortir-se'n sense gaire trasbals tot i que sap que haurà de patir algunes seqüeles. Estava avesat a jugar-se la vida a diari però no a que la vida es fongués al voltant seu, tan de pressa, tan sorprenentment de pressa.. Tot i que puja a una velocitat de pocs metres per minut la sensació és d'ingravidesa i l'angoixa corprèn els seus pensaments. "Com serà la vida, ara? Retrobaré els meus com els vaig deixar?" No deixa de fer-se preguntes. No sap si al poble tot serà com abans. Quan l'habitacle es deté carrisquejant a batzegades, sent moltes veus a fora de gent que s'apressa a obrir-lo. Després de més de quaranta dies atrapat al fons de la galeria esfondrada, el sol del dia que crema la superfície terrestre l'encega malgrat les ulleres negres que li han fet arribar. "Les estrelles s'hauran d'esperar", pensa en sortir...

dilluns, 7 de març de 2022

LLUNA ROBADA

Petit i humil homenatge al Pau, que s'ha enlairat vers les estrelles deixant-nos una mica més orfes. No deixis de volar, Pau Riba.

L'home que s'endugué la lluna roman adormidet en un racó polsegós del planeta Mart. Havia dit que s'enfilaria damunt dels murs escrostonats del cementiri i quan la lluna d'agost lluís en la seva plenitud la robaria, la ficaria dins d'un farcell en un cistell de vímet i se l'emportaria, deixant la nit a les fosques. I així ho féu. L'amagà a la masia durant un temps fins que un dia que estava sol l'entaforà dins un sac de xarpellera, prengué el camí dels horts fins al poble i es dirigí a cal taxista a qui digué d'antuvi que no tenia diners però que el viatge que li proposava era únic. "Porta'm a Mart". Mig adormit, l'altre feu barrina amb l’índex a la templa mentre pensava dur-lo a Sant Boi. El taxista se sorprengué en veure com, sense prémer l'accelerador, prenien velocitat i en arribar a l'alçada de la síquia s'elevaven damunt dels camps. En un no-res veren passar els meteorits fregant el cotxe  i la Terra allà baix clivellada de núvols esquinçats. En copsar la vermellor calenta de Mart el xofer tingué por i llançà passatger i sac per la finestra tot disculpant-se de l'home estàtic que queia a poc a poc fent servir la vella lluna com a paracaigudes i el sac d'amortidor.


Les nits són fosques des d'aleshores i governs, NASA, russos i xinesos proven  de parlar amb l'extaxista -tant se val que no sigui ni diumenge ni dijous-, el qual resta aïllat en una habitació del psiquiàtric i jura una vegada i sempre que aquell cantant que s'endugué la lluna roman adormit en un raconet de Mart, camí del cel dels poetes..





dimarts, 1 de març de 2022

LA CAFETERIA DEL XAMFRÀ

Des de jove en  Bardagí somia que un dia se'n sortirà. Ha sortit de bon matí a passejar el Quisqui. Ha saludat tothom que se l'ha trobat "Bon dia". “Bon dia" li responien i feia un somriure d'orella a orella.
A la cafeteria nova del xamfrà no hi ha entrat mai. "Admetem mascotes", diu el rètol enganxat al vidre. Amb recança accedeix a l'establiment sense perdre el somrís. Se sent content. Demana un cafè amb llet i un xuixo de crema que fa patxoca, darrere la mampara de l'expositor. "Seran dos amb quaranta- diu la noia morena del taulell- bon profit". "Moltes gràcies, queda't el canvi" -respon cofoi.

Arriba a casa a l'hora de dinar i troba la nota a la nevera: "Téns trinxat i lluç en papillota al forn". En llegir la nota, l'alegria l'emociona. No ho esperava de la Maria, tant que li costava! "Caram, quin dia!"
Com que ella no arribarà fins al vespre, en Bardagí fa una becaina. El somni, cabut, repetit i insistent es fa gran entre els llençols. Mai hauria imaginat que el pogués fer trempar i menys a la seva edat, tot i que avui es va omplint de raons. Si continua així potser reviuran records, amb la Maria.

S'aixeca a mitja tarda, quan comença a fosquejar. Les patates estan pelades en un bol amb aigua i sal. Només li cal posar-les a coure i anar fregint els filets de pit de pollastre (això sí que ho sap fer). La Maria arriba en punt, a les vuit. "Ostres, m'he descuidat el pa", diu ella. "No pateixis, hi baixo en un moment", contesta. Pren l'abric, el barret, el gos i la xavalla i surt en una revolada. Farà un passeig ràpid i tornarà abans no s'esvaeixi el perfecte transcurs  d'aquest jorn que sembla pintat. A la cafeteria del  xamfrà ha vist que també hi venen pa. "Un de mig, si us plau". La noia, morena també, no sembla la mateixa del matí. "En seguida, señor. Sesenta céntimos". En Bardagí, confós, torna a casa d'esma, amb el somrís congelat al rostre de cera que li ha quedat, amb la trempera somorta i pensant que el somni continuarà fent-li la guitza...

dijous, 10 de febrer de 2022

LES CAPUTXES BLANQUES




CAPUTXES

En Li cava fons, gairebé tant com els rebesavis que construïren el ferrocarril a cops de fuet, pa i agua. La terra és dura, riu amunt, i les diminutes mans se li omplen de durícies i nafres. La bruixa ha estat cremada d'amagatotis en un magatzem del petit polígon industrial. Els encaputxats varen arribar de matinada arrossegant una ànima en pena amb els peus nus per damunt de la grava dels carrers sense asfaltar. Les cadenes dels canells i els turmells, encara closes com si temessin que es pogués escapar, xerricaven udols de mort. Tots els xinesos propietaris de les naus havien abaixat les persianes en descobrir-los. Un d'aquells estranys personatges es tragué el cucurutxo del cap i observà les naus sospesant el perill d'ésser descoberts. Metre i mig d'alçada, morè i prim com una agulla de cap, semblava mentida que fos el manaia d'aquella tropa, de la qual el més petit feia gairebé dos metres. En Li tancà els ulls pregant als seus déus però no el varen  sentir. El mig-metro assenyalà el seu portal:

Merda, pensà en Li en un dels mots catalans que sabia.

En Li cava profund, quasi tant com els rebesavis del ferrocarril...



dissabte, 1 de gener de 2022

TRES SEGONS (Versió curta)


   La victòria no se'ns pot escapar. Ho tenim a tocar. És el darrer minut de la pròrroga i l'èxtasi s'acosta. Som més bones que aquesta colla de cregudes superbes.
  La jugadora més ferma de l'equip rival recull la bimba i  corre amenaçadorament i ràpida vers la porteria de l'Àngela, la nostra portera suplent.  Resten tres segons perquè s'acabi. L'Àngela s'arromanga, clava els peus a terra i flexiona els genolls fixant l'esguard amb aquella intrèpida calma que la fa mantenir-se tranquil·la en les situacions més difícils. Amb gèlida mirada cerca els ulls d'aquella rival que gosa encarar-la. L'observa agafar la pilota amb les dues mans i com abans de trepitjar la ratlla vola damunt la línia tirant enrere el braç.  L'Àngela mou els braços amunt i avall frenèticament per mirar de despistar-la. Però no es belluga encara, aguantarà fins l'últim moment.  Quan ho fa sent espetegar el genoll dret i abans d'adonar-se'n rodola per terra cargolant-se de dolor.

   Però l’altra noia  ja no és a temps de deturar el seu vol. Tampoc no ho faria. Estan acostumades a guanyar. Ho han fet sempre, des de primària. A la secundària les forces s'han igualat força però encara mai no hem aconseguit guanyar-les i ara érem a punt de fer-ho. Nou anys. Sis de primària i tres de secundària. Sempre jugant les finals i sempre perdent. I ara que ho teníem...

   A la banqueta, tanco els ulls, els cobreixo amb les dues mans i compto mentalment, tres, dos, un... La botzina ressona eixordadorament, les meves companyes s'aixequen totes alhora en una mateixa revolada. Xisclen i riuen i corren cap a l'Àngela que, estesa al terra, plora de dolor. Totes se li abracen i jo allà, asseguda al banc de fusta dels perdedors, com una bleda.   La nostra rival  resta també al parquet, plorant de ràbia i de frustració i maleint la  pròpia relliscada en el moment de fer el llançament.  La pilota rodola mansament per la línia de fons abans de sortir fora, a dos centímetres de l'empat..


1Ó151849

L'individu 1Ó151849 és el més ràpid de tots. La cursa ha anat tota l'estona molt ajustada però en el darrer moment ha sabut desempallegar-se  dels seus oponents, dignes adversaris tots ells, sacsejant enèrgicament i vibràtil l'única extremitat inferior. L'individu, del qual no repetiré el nom però que ara es fa dir Jordi, sempre ha estat capdavanter en totes les proves en les quals ha pres part.
Aquest matí s'ha aixecat molt aviat, s'ha calçat els mitjons tèrmics (ara té dues cames)i ha enfilat la muntanya pel camí de glaç. Ha après a controlar la respiració i exhala ritmics núvols de fred en cada alenar. Trepitja fort i segur amb les vambes de claus noves. En tornar somriu satisfet de l'entrenament. Demà és la marató i sap que segurament tornarà a guanyar. Un soparet lleuger, un petó a la Maria -tan pacient i compresiva ella- i a descansar. Com sempre els dies previs a una cursa avui dormirà a l'habitació dels convidats, hi descansa millor i no es distreu.
Els amics l'esperem a la línia 'arribada. Ja hi som tots, fins i tot alguna antiga novieta. Qui no ha arribat encara és la Maria.
El monitor emet una línia verda contínua acompanyada d'un xiulet persistent. És el tret de sortida.La Maria s'acomiada d'en Jordi mentre el veiem arribar. Duu una etiqueta al turmell penjada d'una brida. Avui torna a ser l'individu 1Ó151849, en Jordi...