diumenge, 18 de febrer de 2018

L'ÀVIA NÚRIA

Saber del cert que una aranya es menjarà la mosca. Intuir que les formigues es cruspiran el cadàver de l'aranya". T.C.M.

   I persistir. 

   Ho deia l’àvia quan de vegades i d’amagat em bressolava a la falda, asseguda al silló. Els pares no ho volien perquè deien que em malcriava. La recordo com una foto en blanc i negre, girant a sípia, en un marc rodó penjat d’una de les parets de les golfes, oblidada i difuminada a cavall del temps, la permanent immòvil de laca i tint casolà. Un dia va caure i es va trencar la clavícula. No va fer ni un crit. Al taxi camí de l’hospital dormia. Sempre parlava dels jueus de la pasqua i es referia als  hipòcrites i mentiders, prejudicis antics i olor d’orina sota el llit. Quan els pares treballaven de nits dormia amb ella i explicava que una vegada hi havia un rei que tenia el cul vermell. Jo imaginava aquell cul reial com si s’hagués cremat a l’estufa de serradures. Després feiem el parenostre i sempre em quedava clapat a mig dir.

   L’àvia va tenir dos fills dels quals l’avi només en va conéixer un, una vegada que va tornar de permís del front republicà i va aprofitar per a fer el segon, a qui mai va veure. No va tornar més. L’àvia es va posar a servir al graner, la botiga de llegums cuits de davant de casa. L’home era un fatxenda sense escrúpols i n’estava molt de l’àvia des de l’escola. Un dia se li va acostar una mica massa i l’àvia Núria li va plantar una bufa que encara li cou dins el nínxol, al paio. Després d’allò entrà a treballar a la fàbrica i la veïna de la fonda es feia càrrec dels nens en sortir de l’escola i fins que l’àvia tornava. Més de vint anys anant a peu a la fäbrica, quatre quilòmetres d’anar i quatre de tornar. Fer el sopar, endreçar la casa, estar per les criatures i a dormir, sempre amb el conte i el parenostre. La mare, si fa no fa, va repetir l’experiència. Sense guerra però amb un marit tarambana i quatre fills. Trenta-nou anys de fàbrica, fil i borrigues...

Diuen que la fortalesa té nom de dona...

EL GERRO

EL GERRO

La tia Amàlia va regalar als pares un gerro xinès que deia que era irrompible. Mons germans i jo ho vàrem probar manta vegades i encara roman al replà del pis de dalt, escala amunt. El primer dia en Ton el va tirar escales avall.  El gerro va picar a la porta del carrer i desfé el camí pel passamà esclafant-li la closca. Un fil de sang li rajava de l’orella. Exànime i bocabadat, semblava sorprès de morir d’aquella manera. Els pares feien el sopar. En Job baixà al garatge, on el pare desava les eines de bricolatge i prengué el mall, l’arrossegà fins dalt i serrant les dents l’aixecà tant com pogué i el deixà caure amb tota la força sobre el gerro.  El mall rebotí com picant ferro fred , tirà enrere mon germà i li espetegà al rostre, aixafant-li les narius i esquerdant-li el rostre. La mort li esdevingué de cop, mall millor dit.  Els pares feien l’amor apressats damunt l’encimera. Jo no savia què fer. El gerro, mut, em mirava. Baixo a la cuina. La mare xiscla de pler, ulls rodons i boca molla. El pare manxa, tanca els ulls i gemega. El gerro és més lleuger del que sembla. Hi fico la mà com si fos un guant  i l’estampo al clatell del pare. La mare, sorpresa, calla. Li etzibo un directe a la templa. Pujo l’escala. La peana és prou gran i m’hi assec, rígid i fred, al costat del gerro.  

La tia Amàlia tė clau. Descobreix el desgavell i puja al primer pis. Ens mira, gerro i jo, i somriu

Jo també..