dissabte, 31 d’octubre del 2015

EL PORC


Recupero avui un relat que vaig esborrar un dia perquè...què carai!!!  Aqustes coses passen...o no?


EL PORC

Havia quedat a quarts de cinc per anar a pescar amb en Bernat. A les tres de la matinada el whatsapp treia fum:

- Porquet meu, que em menjaràs la patatona, avui? Saps que m'agrada jugar..

- I tant, puteta meva!  Que me la remenaràs amb les tetes? M'encanta quan ho fas d'aquella manera...

- M'obro de cames i t'espero, porc, que ets un porc...

- Si, ho sóc. Sóc el teu porc.

   En Càndid no s'ho podia creure. Aquella amiga de la seva muller l'estava provocant i ell, home al cap i a la fi, es deixava fer. I la veritat és que no es coneixien. Ella li enviava els whatsapps amb les fotos de les classes de ioga de la Mari, la seva dona, que  no tenia l'aplicació ni la volia i, a poc a poc, es va anar embolicant la troca i les converses es van fer, nit a nit, més picants. La Mari treballava fins a la matinada i ell s'esbargia. Fins a arribar a tenir veritables experiències sexuals via mòbil. Si més no, això era el que es deien entre ells, que vés a saber si era o no era veritat:

 -M'has posat molt catxonda i m'has fet córrer fins a quatre vegades. Vull que pensis en mi i no te'en vagis a dormir amb la cigala dura. Pela-te-la a la meva salut..

 -Ho estic fent, mala pècora.

   Les quatre. El xiscle de l'alarma el despertà sobtadament amb el cant d'un gall pres a la pantalla. En Càndid, que s'havia adormit amb el penis a la mà, despertà sobtadament... 

-Pia, trugeta meva... Bernat....  Collons... La pesca...!!!!! 

Es vestí a correcuita. Havia dormit en pilotes pensant en la Pia, que així es deia la juganera amiga de la seva dona.

Ja tenia tots els estris al cotxe així que baixà rodolant fins el garatge, engegà el motor i prement el gas a fons sortí grinyolant entre una polseguera que ho emboirà tot durant uns instants. Havien quedat de trobar-se directament sota el pont de les òlibes, enllà de la presa, on les aigues eren calmades. 

  En Bernat ja hi era, tot i ser encara de nit. Se saludaren i xerraren una mica del temps i de les espectatives de la pesca. Cap a l'hora  i mitja que feia que tenien parades les canyes i sense el més mínim indici de captura imminent escoltaren un crit a través de la boira. 

-Ieepp!! Què penseu pescar, vós aquí? No n'hi ha de peixos. Potser un estaquirot, pescareu. 

Un avi que passava de camí cap a l'hort, amb l'aixada a l'espatlla i un gos pataner rere seu se'n fotia d'aquell parell de pixapins fora d'òrbita.

-Que no ho saben que des del crim dels porcs varen marxar, els peixos?

-Quin crim? I què hi ténen a veure els porcs amb els peixos?

-Au, vès!! De Can Fanga havíeu de venir, collons!! Escoltin-me, que només ho diré una vegada que si no...tot se sap, aquí...

   "Fa molts i molts anys, un home de la ciutat a qui agradava molt la pesca arribà tot guarnit i amb una canya massa cara per als peixos de poble. Anava sol. Es va estar tot lo sant dia amb la canya parada i res.. De vegades s'enfonsava la boia fent dringar els cascavells i la canya es vinclava com si s'hagués de trencar pel mig. L'home recollia i recollia ràpidament i el pes li feia imaginar la grandària del peix. Quan estava a punt de treure'l la canya rebotia cap amunt i l'ham, desaparegut, es perdia riu avall. L'home, més neguitós com més temps passava, sentia envermellir d'ira el seu rostre pigat. Quan ja s'enfosquia el dia i el crepuscle amarava de blau i roig l'horitzó, una gran estrebada sacsejà la canya gran. L'home hagué de plantar fort els peus al terra sorrenc per recollir el fil sense ser arrossegat. Però fos el què fos allò que estirava tan fort i que amenaçava amb trencar la canya, semblava ben agafat a l'ham. L'aigua feia violents solcs allà on se submergia el fil de niló. El pescador donava i donava fil a fi de cansar la bèstia. Aviat s'esgotaria el fil del rodet i allò estirava cada vegada més furiosament. Quan ja era negra nit i després de més de dues hores de lluita, semblava que el peix ja no tenia més força. L'home, amb el rostre vermell i desencaixat, recollia fil a poc a poc. S'assegué en l'humit sòl del capvespre, esgotat. Continuava fent girar la manivela del carret. Aviat podria veure la cara d'aquell peix tan consagrat. Emergí la boia. Un metre més... Abans que se n'adonés i com si hagués estat esperant el moment, una enorme bèstia eixí d'un salt des del fons del riu. Devia fer mès de dos metres. Una carpa gegantina d'escates daurades i cua d'orca, s'enlairà de l'aigua llefiscosa batent l'aire polsegós. Amb els ulls esbatanats de por, l'home només tingué el temps just, en l'últim alè dels seus dies, de veure en un instant infinit l'animal amb cos de carpa, cua d'orca i cap de...porc."

- I vostè, senyor, vol que ens ho creguem, això?

- Jo no vull ni deixo de voler. Només els aviso. Aquí ja no n'hi ha, de peixos.

En Càndid no es va creure res d'aquella llegenda. En Bernat no deia res però els ulls li lluien d'una forma estranya. Eren les onze i en Bernat proposà de plegar. 

    El ronc d'un motor esvaí el silenci del bosc. Al camí, el 4x4 es deturà vora el baixant que duia al riu. Una dona rossa, rodoneta i de pits espectaculars que botaven amunt i avall mentre baixava cap a ells amb un trot lleuger, se'ls atançà. Tot i que en Bernat no semblava sorprès, ambdós homes creuaren els seus esguards, a l'espectativa. La dona enfilà cap en Càndid, decidida. Només li permeté el temps necesari per a que pogués fixar-se en els seus ulls blaus. Tragué una enorme faca de la butxaca del cul dels  pantalons i amb una força descomunal l'obrí pel ventre tot dient: 

   -Hola!! Porquet meu...!!! Com téns la cigala, avui?

   Seguidament, netejà la navalla amb quatre matolls que llançà a l'aigua. S'acostà al Bernat. El besà als llavis, profundament. Entre els dos, esbotzinaren en Càndid fent-ne boletes de la mida de cigrons petits i els llançaren al riu per a encebar els peixos que n'habitaven aquell tros. Aquells peixos mutants fets de cua de balena ( posseïa els gens de l'orca Ulisses, extrets per la noia quan feia pràctiques al zoo), cos de carpa ( els peixos originaris) i cap de porc (tots els porcs que s'havien embolicat al whatsapp de la Pia).

   -Anem?

   -Va!! Que es fa tard. 
   
   -Saps què? Ja me n'he cansat, del ioga. Han obert un gimnàs nou. Faré Zumba!!!


   En David mirava les fotos de la Gisela fent Zumba. Un avís del Whatsapp el distragué:

   - Hola, Porquet meu, què em faràs avui? Saps que pots fer-me el que et sembli. El meu cul és teu. M'agrada la lleteta calenta lliscant-me pels pits. Te'n vas a dormir amb la cigala dura...???


                                                                      FI

*Aquest relat està basat en fets. Alguns reals, altres imaginats. He rebaixat el to d'alguns diàlegs per respecte als lectors i, per respecte als protagonistes,  n'he canviat els noms originals.

**Tot allò que pogueu imaginar pot ser possible. Fins i tot allò que mai gosaríeu imaginar. Però tot, tot, és dins del vostre inconscient. Volgueu o no volgueu.






   




divendres, 23 d’octubre del 2015

A CORRE-CUITA

Feia vent i l’enramada que aixopluga la font es movia amb la remor de les fulles seques. Coberts amb capes gruixudes els amants omplien les garrafes en el raig lent i fred que eixia cantant del cor de les pedres. Trigaven força en omplir-se i tenien temps de besar-se sota el cobert, arrecerats de la pluja i dels esguards de les àvies tafaneres que passejaven agafades de bracet  sense sortir del camí. Si un dia se’ls feia de nit ho aprofitaven per fer córrer les mans sota els vestits, apressats i maldestres, i l’escalfor els encenia els rostres, envermellint-los. Aquells  petits gemecs deixats anar a corre-cuita espantaven els gats i, a voltes, algun ratolí que collia les últimes engrunes del berenar dels nois, xisclava. El comiat, però, s’acosta...

TOTS ELS VIDRES


Saps que l'herba
Que trepitges
Reneix amb empenta
Si l'espigola una nova
Lluna robada
Saps que cada lluna
Retorna sovint
I m'empaita..

Com una ploma 
Fent-me pessigolles
A les plantes dels peus 
La teva llengua juga...

Que res no et faci por
Ni la nit, ni el jou,
Ni l'obaga, ni el pou..

Que massa llum no t'enlluerni
Si mires de fit a fit l'horitzó
Amb l'esguard esgotat
I l'esperança buida
Si caus d'esquena 
Mentre camines..

Vet aqui l'equinocci
L'equil.libri líquid
Anar i venir sense fi
Llum de nit que romp
Els racons de l'esperit
Jugant a fer tentines
Entre dos cors.

La il.lusió com a força
Mantenir-se viu en el límit
Dels somnis 
Fer tangible ton esperit
La teva imatge robada
I traspassar 
Tots els vidres.

ERES TU

No saber que tot
Eres tu 
I pintar de groc
Les parets.
Empenyorar l'herba 
Verda
I restar dempeus
Mantenint l'equilibri
Lleu
D'un bes..

Escuro l'últim racó
De les golfes
Cercant de genolls
Un gra de sorra
Arrodonit
A les fosques,
Et trobo dins seu
I no hi ha res
Amagat

Que llarga la matinada
Quan l'última imatge
Es difumina 
En una cançó
En un sospir amagat
Que deixa en el temps
Records
Que desapareixen.

Perquè no arriba l'alba
Fins que no obres els ulls...


HIVERN


Hivern
Que véns
Amb les ungles dels peus
Retallades
I els cabells llargs.
Que no duus abric
Per aixoplugar-me
Ni calces per protegir-te.

Es tragué el barret.
Tota aquella nuesa 
M'enlluernà. 
S'atançà melosa 
I em tingué mort 
Amb un sol bes. 
Ara que respiro, 
No hi és.

Et resseguia a peu pla
Tots els ponts
Entre les cuixes
Totes les vies
Que duien al mur
Dels teus pits
Anorreant-me
Sense sentir mai
Soroll

Tan sols

"Tu piel
Partida en dos
Por un suspiro."

dissabte, 10 d’octubre del 2015

PUPIL.LES BLANQUES

Res no és més eteri
Que un instant movent
Desfasadament
Entre dos punts asíncrons
Un xiulet de brossa
Perduda en uns ulls 
D'aigua negra.

Si de cas ho fóra
L'ombra tènue
Del teu cor esbandint-se,
Cridant el meu nom
A batzegades
Abans d'aturar-se,
La llum difusa
Confusa
D'un espasme
Abans de fugir

Raons,
Petites, obscures,
Cues de serp blanca
Que fan dels camins
I les existències
Misteris ajocant-se
Fort
Mentre nosaltres
Passem rodolant

Esvaït el moment
No resta més plena
La memòria
Que un didal d'enyor
Al dit petit.
Un parpelleig constant
Imperceptible
Que desitja tan sols
Reviure't 

Doncs ja seré només
Un roc enmig de la via
Una via morta
Un mort a l'armari
Un armari buit
Un buit que puja
Pels peus de l'ànima
Un ànima negra
Cercant sopluig
Entre els teus pits,
Vorejant l'infern,
Esclatant de besos
Concèntrics
Amb el sol omplint-me
Les blanques pupil.les
Que mai no dormen

dissabte, 3 d’octubre del 2015

PESA'M

Pesa'm
A poc a poc, amb cura
No em deixis caure
En l'abisme del teu melic
Entretenint-me,
Mel.liflu.
Pesa'm
Que no tinc torna
Ni escreix
Per arrodonir.

Sóc entrellum
Mentre la fosca
Em penetra cruixent
Els ossos.
Marinada de vent
Quan els vapors
S'extingeixen
Pells endins 
Pels porus oberts 
Com vasos comunicants
Compartits.

Entumits
Els sentits dels crancs
No saben si van amunt
Per les dreceres dels canvis
O cauen avall pels pendents
De tots els desencisos


A FOC LENT

Forem sempre els tristos 
Els que perdíem les flors. 
Ens cobrien les fulles 
Mortes
Mentre jugavem a no saber res 
Enmig de finestres 
Tancades al sol del migdia.
Tancades les portes, 
Ningú no ens bressolava. 
Esperàvem els matins 
Amb els ulls esfilagarsats 
Com taronges a punt de vessar 
Damunt el llit,
Vents i joncs vinclant-se 
Vençuts en cada glopada.
Un atzar continu que sura 
Flueix i mai no es detura 
Acobla  les coses en un xiuxiueig 
Que espanta i atrau 
Posant disbauxa 
Allà on hi ha cel i mar.
I esclafa les fosques nits 
Dels comiats, 
Albades toves esperant 
Un sol distret i apagat 
Que somriu malgrat tot
Diferent.
Voltes i voltes. 
Com aquella cançó 
Que mai no s'acaba
Que mai no se'n va.
Com aquell foc 
Que dissol encara d'amagat
El record d'un oblit 
Arrencant el bull
A foc lent..

divendres, 2 d’octubre del 2015

SEMPRE

Sempre 
Podràs  dir que vas 
Canviar-me el somriure...
"Nowhere is somewhere 
Into the lost men's mind 
who never walk...
Away"

En cada cabell perdura 
Encara l'essència de l'aire 
D'aquell instant. 
Tan nostre, 
Tan maleïdament efímer 
Sota la cúpula del bosc,
Inabastable.

Res més eteri
Que un instant movent-se
Desfasadament
Entre dos punts asíncrons
En un xiulet de brossa
Inflant-nos els ulls 
D'aigua negra
Eixint sense control.

Les estones es fan
Buits de gebre fosc
Quan les notes dels déus
Desafinen.
Quan els embussos
De les memòries
S'estenen davant nostre 
Per sempre.
Oblit, boira, foscor,
Baves infinites 
Esperant la pròxima
Mort 
La definitiva.