dijous, 31 de desembre de 2020

LLUM A LA FOSCOR

La noia jau en un balancí de vímet que fa oscil.lar lentament, endavant-enrere, mentre em mira opacament amb aquells ulls mig tancats, com si fos lluny, com mira la gent que no és de fiar. M’ho explica tot:
   Eren sis i la nau cruix sota el vent. La navalla  estripa la pell. Estirada i lligada de mans i peus, tota oberta, sent les mans esquinçant la samarreta, fent baixar els pantalons; sent el llefiscós alè en el pubis obert. L'enorme estri metàlic penetrant-la. Amb les nafres cremant-li les entranyes se sent buidar i se li'n va la consciència, sense esma per percebre la fredor de l'aigua i el salobre gust de les tenebres. En tocar fons, els ulls rodons de l'escórpora l'observen sense cap parpelleig, confosos mentre una estrella de mar fuig arrossegant els braços i el pop l'esquitxa de negre. L'últim respir és ple d'enyorança dels vius. 

Per posar llum a la foscor he llogat un vestit de neoprè a la botigueta de la platja; he contractat un petit veler que m'acosti a la zona de la desaparició. El patró és com el de les pel.lícules, home sec i malcarat, no li agraden els forasters. Mar endins ens aturem. Tira l'àncora i em diu -és aquí-. Em submergeixo. No em costa gaire arribar als coralls. En un cantó vora les roques hi ha el cos, esbudellat. Les morenes n'agafen pessics i se'n van remenant la cua. Ara tinc fred. Miro i trobo un estrip al neoprè, merda de corall. Mentre provo d'apedaçar-lo el fred s'escampa cames avall i ventre amunt i em sento els batecs accelerats. L'enrenou m'ha fet perdre molt de temps i em costa agafar aire. L'oxigen no m'arriba als pulmons i perdo el món de vista. Veig els nostres cossos ajaguts al fons marí, agafats de les mans. Em sento lleuger, transparent i incorpori pujant a la superfície estirant la noia. Però no ens aturem en arribar-hi. Els núvols de cotó amaren l'estratosfera. L'Elsa seu en un balancí de vímet -endavant, enrere- mentre m'assec en una butaca sense potes suspesa en un núvol de sucre i faig la primera pregunta...

dilluns, 14 de desembre de 2020

MARES

Queleeet! -el crit de gralla de la mama m’eixorda- no te deixes res? -No, mama, no. -Vés amb compte amb aquella donota i, si aneu a ca seu, vigila. Que allà tot cruix i xucla. -Sí, mama, sí.
La mama, sempre amb aquelles pors. La Nina m'espera al cafè i fem unes cerveses. Xerrem, riem i també ens petonegem. "Va, anem a casa, que hi ha sopar- fa la Nina amb uns ulls com picarols i aquells foradets a les galtones- els pares seran fora tot el pont a collir fredolics, il.lusos". De sopar, no n'hi havia gaire. Tot era vi, cafè i rom. Mentre menjàvem la truita vaig començar a sentir fluixes les cames. La Nina, després del cinquè rom, va al lavabo. Torna gairebé nua, amb aquelles calcetes blanques i els mugrons fent banya. Miquel, que no véns? M'aixeco del sofà fent veure que no passa res. M’hi atanso i els besos i les carícies pugen d'intensitat però allò no va amunt. I no és només allò, el braços també.  De sobte, el telèfon. "Nina, me l'acostes?" Despenjo i la veu de la mama: "Queel, que t'has deixat la bateria externa, coi de noi!" I és que ho vaig deixant estar i mai no me poso una pila prou potent i és clar després sempre faig figa...  

dimarts, 1 de desembre de 2020

DOLORS

DOLORS

   Surto uns instants a respirar l’aire net del capvespre. Aquest estiu les marietes no han vingut, tot són tàbacs i mosquits tigre però ja em va bé, n’estic força immunitzat. Els pescadors arriben de matinada, quan clareja. Hom diria que s’avorreixen, asseguts a les pedres amb aquell posat seriós. Fa uns dies la noia vingué amb un d’ells, un home prim que l’agafava de la mà perquè no rellisqués i caigués a l’aigua. La vaig sorprendre mirant-me de fit a fit, envermellit el rostre. No en deu tenir més de catorze. La vaig mirar fixament. Quina bellesa: cabellera morena a mitja esquena, ulls grossos i verds, cara de poma i nas i boca de perdiu. Pits naixents sota la brusa i cametes de carquinyoli. “Ai -penso- si sabessis com t’estimaria..!” 
No ho entenc encara, no ho puc entendre pas, per què vé, ara, cada dia. Tota sola. Per què m'acarona dolça l'esquena, me fa dos petons a les galtes i un als llavis i tot plegat se'n va. Per què gairebé mai no parla i quan ho fa sempre sanglota entre sospirs. "Ai, si sabessis -xiuxiueja- com t'estimaria..." La veig allunyar-se entre la broma del capvespre, em capfico dins l'aigua i nedo sense aturar-me. M'haig de mantenir àgil si no la vull perdre, les carpes no avisen i de vegades s'atansen sense soroll amb aquells morros inflats i les espinoses aletes esteses -són molt grans, aquí, eixes bestioles-. 
Han passat l’hivern i la primavera, glaçat ell, ella ventosa. L’estiu mandreja cofoi entre muntanyes i corriols. La Dolors no ha tornat, ni sola ni acompanyada. Qui ha aparegut ha estat un xicot que fa saltar  pedretes a l’aigua i xiula i canta el nom de la meva estimada, cofoi. Algun dia vindran plegats i, si em trobaven, ella li explicaria com m’hauria estimat si amb aquells petons -galtes i llavis- m’hagués fet tornar blau. El seu príncep blau...























dijous, 12 de novembre de 2020

IOGUR DE XOCOLATA

Quan se va fer de nit, eixí de la fossa. Saltà per damunt del mur esgarrintxant-se els pantalons. Una fiblada de fred li llambregà cames avall. El riu, negre com una anguila, no convidava, però no trobà cap altra opció. Nedà contra la corrent sabent que més avall hi havia el  salt de prop de trenta metres, però  només aconseguí fer-ho en cercles concèntrics cada vegada més petits fins que es mossegà els dits dels peus, fet tot ell un lluç d'argent que es rosegava la cua i era engolit pel desguàs de la cisterna de la piscifactoria.
Perdé tot coneixement. La llum del tùnel xiuxiuejava de lluny embadalint-lo.

Despertà dins d'una cullera d'acer, a punt de ser engolit pel marrec de la casa mentre la mare estenia la roba i el pare mirava el futbol.
Banyat de iogur de xocolata sentí la bafarada de la boca sense dents i caigué damunt la taula gràcies a la maldestra maniobra del petit infant amb el cobert. Saltà de la taula vers una mort segura i picà de cap en una roca al capdavall del salt d’aigua. L’Irene li acaronàva la barba tot dient “Benvingut. Has dormit 37 dies. Els soldats varen fugir abans de disparar però et vas desmaiar de la impressió.Hem guanyat!"

dimecres, 14 d’octubre de 2020

VEÏNS

VEÏNS

En Benet  surt de casa ben d'hora, quan comença a clarejar i la rosada remulla l'herba dels jardins dels veïns. Fa temps que no pot dormir més enllà de les cinc. S'aixeca, renta el plat del sopar, treu els llençols i els posa a airejar als estenedors del pati. Fa cafè i encén un caliquenyo. Després surt a pixar fora, regant les males herbes que es fan vora el desguàs de les pluges. Mentre estira els braços i badalla observa els xalets. Fa temps que envolten casa seva, l'última de les que varen fer per les mines. Sap que un dia el faran fora malgrat no hagi volgut vendre mai -encara rai que els jutjats són plens i els plets naufraguen entre paperassa i desídia-. Ningú no sap que la Maria fa anys que reposa sota les herbes, marcada per una creu diminuta que només ell sabria trobar. Aquests veïns nous mai no la varen conèixer, d'estirats que són, i els que varen vendre se n'anaren quan encara vivia. Va morir, la Maria, d'un xarrampió que agafà de gran. Ell espera traspassar abans de veure le caseta feta xalet, amb marrecs de serrells rossos corrent pel jardí mentre els pares jauen en les gandules de la piscina comunitària que hi faran un cop la urbanització sigui tancada.

dilluns, 22 de juny de 2020

ASSAIGS


Ens vèiem els caps de semana quan érem lliures d’anar i venir. Ara, que no en som, només  ens podem trobar per la pantalla del mòbil. Et veig la cara quan despenges -tota plena, tota llum- i t’envio un bes de llegums acabades de sopar. Els coixins del sofà m’acotxen i t’escolto amb el mans lliures mentre em ressegueixo la pell imaginant que ets tu qui m’acaricia. La teu veu  és diferent a través de les ones i me la faig càlida com quan ens abracem en la presència aquella que ens aixopluga de tots els mals. Tal vegada no comprenem del tot la virtualitat però res no ens amaga d’estimar-nos i així ens despullem de tota vergonya malgrat que  sabem que algú en aquest entrellat de xarxes ens endevina nus i s’excita d’amagat dels nostres sentiments. Parlem de desig i d’esperança i ens fem tot allò que no ens hem atrevit a fer-nos cos a cos. I tot això que assagem a distància ens dóna esperança pel dia que ens retrobarem. Xiuxiuegem mots pornogràfics i ens copsem l’enrojolament dels rostres i els riures nerviosos que ens abraonen cap el final de l’acte amorós, entortolligat pels cels en els quals naveguen les notes dels nostres orgasmes sense fingir. Sento a través del micròfon la teva respiració relaxant-se en acabar i els teus braços surten per la pantalla atraient-me, llavis contra llavis, humitat sense bacteris, contacte sense virus. Tan sols l’alè de xocolata de la teva boca donant-me el ressopó i les meves mans prenent el teu rostre amarat de suor i de cotó fluix…

dimecres, 10 de juny de 2020

EL VELL CAMALEÓ

EL VELL CAMALEÓ

El vell camaleó camina com si les pedres li cremessin els peus. De color gris farina es camufla en el fons bullent de la roca nua del mur, camí de l'escola. En arribar saluda la riallera puput -Encara no hi ha ningú- diu ella amb un nerviós  escataineig- però ja ho tenim tot a punt-. Avança el dia i tots van traient el cap, a una hora o una altra: La guineu esmunyedissa, el llop incansable, els imprevisibles escurçons i els escandalosos orangutans. Els bens i els rucs fan cua, mansois i educats i, en acabar, surten xerrant alegres i sorollosos camí del vermut  del migdia, del granissat de la tarda o el xocolata amb xurros, els més grans. El dia ha estat la gran festa. Els voltors s'ho miren, de moment,  des de la distància, amatents a qualsevol daltabaix. 

A les vuit del vespre tots saben, amunt o avall, els resultats. Els voltors semblen els més contents si no comptem el vell camaleó, sempre discret.

A la televisió una parella de presentadors expliquen formatges i aliances. El vell camaleó treu la llengua als adversaris i s'encén una pipa de vapor de menta per deixar de fumar mentre el verd maragda tenyeix el seu cos amagadís i el cava vessa, abundant...

diumenge, 31 de maig de 2020

TEMPESTA



  El sol irrompé resplendent uns segons després que se n’anés la lluna. El dia aparegué de sobte a través de les escletxes dels finestrons entreoberts darrere les cortines. Enllà de la tempesta hi ha tan sols una planxa d’alumini feta llambregar, la repetició de la ràdionovel.la és a punt d’acabar-se i la noia pateix moltíssim, no sap si el galan podrá dur el vaixell a port. La música esdevé tètrica i la veu s’acomiada fins demà, que ja és avui. “Última hora, són les sis, bon dia!” Baixem al metro després de temps sense fer-ho. L’home de la boca oberta ens mira i riu. Què ens importa? No ens cal seure. Abraçats amb la columna d’agafar-se entremig dels dos ens fem els petons més saborosos, encara amb gust de cafè, tan iguals i tan diferents d’aquells que ens feiem els primers dies.  Avui, però tot me sembla aliè. Vaig trobar la Maria –totes les amants es diuen Maria- en un xat una nit que m’avorria i la dona no m’atenia. Li faig un petó i li toco el cul abans de deixar-la anar a l’oficina i córrer a atrapar el bus que em dugui a la fàbrica.  Em responen uns llavis, ara freds. – “Això ho hem d’acabar, Marcel”, deixa anar la Maria al capdamunt de les escales automàtiques.  Em sembla que no ho he escoltat bé. “Què dius?” “Ja m’has sentit” “Havíem quedat que en sortir de la feina aniríem a dinar al restaurant aquell de la primera vegada, avui fa deu anys, és el nostre aniversari!”  Torno a casa, desesperat, després de la feina.  Què em dirà la meva esposa? Què li diré? No em veig amb cor de demanar perdó. Em farà fora. Li prego que em deixi tornar, que la Maria ja no existeix per a mi. “Saps quin dia és avui?” Rumio i rumio. No sóc capaç de recordar-ho. “Ets un pocavergonya”, diu,  “Avui fem vint anys, fa vint anys que ens vàrem coneixer”. Amb els anys recordes els amors, no els diners; les olors, no les sabates i de cop i volta recordo aquell dia que em va recollir del carrer quan jo tan sols volia un indret on posar les meves caixes, els meus records…

dimarts, 19 de maig de 2020

ÀCARS

ÀCARS

Havíem de romandre a l’aire lliure però els carrers tampoc no eren prou segurs. Les cases, infectades, maldaven per seguir dempeus. Els nous àcars de laboratori deixats anar experimentalment s’havien fet forts i llur multiplicació semblava indeturable. Invisibles, corroïen afanosament els sòcols i les parets mestres. Alguns científics compromesos cercaven d’amagat nous materials amb els quals poder construir edificis antiparàsits i esperaven aconseguir-ho aviat, abans de l’hivern que s’acostava, amenaçador. Mentrestant els estadis, convenientment desinfectats, ens aixoplugaven. S’hi habilitaren zones estanques on ens encabiren per famílies, de vuit en vuit. Agruparen, com qui no vol la cosa, familiars que feia anys que no es feien. Les disputes d’altres temps es reproduiren i la meitat de la població morí en les baralles, estalviant feina als militars els quals aleshores, sense deixar de gratar-se compulsivament en les rodes de premsa, varen fer ploure per ordre del President. El govern i tot el parlament, evacuats en avions militars, ja eren lluny i s’allotjaven a les mansions dels caps grossos de les grans companyies. L’operació neteja i reconstrucció començava…

divendres, 1 de maig de 2020

LLAMBORDES

“Tota aquesta llum que amara el llit ens pertany. Aquesta fresca que de lluny ens acobla és molt més que un sospir de mitja tarda". T.C.

Recordó que m’ho vares escriure una nit que estàvem enrabiats i vaig fugir. El temor que de nou m’enxampessis en una infidelitat m’ennuvolà l’enteniment i no vaig ser capaç de bastir cap disculpa. Enllà de les llambordes humides del carrer de casa esperava trobar sopluig aquella nit de neu. En trepitjar la vorera no vaig saber cap on tirar. El taxi reduí la velocitat precipitadament i un vailet de no gaires anys n’eixí a corre-cuita, m’estirà del braç i m’hi entaforà amb delicadesa.

Una vegada dintre del cotxe uns llavis prims farcits d’unes blanquíssimes i ben arrenglerades dents em sonrigueren. –Què té, senyoreta? Sembla amoïnada. 
No vaig saber què dir, de primeres. El noi em mirava amb uns ulls verds absolutament indesxifrables. No vaig tenir mai la sensació que em despullés sino més aviat els intuía amables, clars, transparents. M’hi vaig rendir i, com vaig poder saber amb el temps, no vaig ser l’unica. –Sembla perduda, senyora- Potser es va pensar que era més gran del que s’havia figurat en un primer moment però el fet es que em va sorprendre que tot d’una em canviés el tractament. –Vol que la dugui a algún lloc? No viu aquí? La puc dur a un hotel, jo li pago, avui. O, si ho prefereix, li puc oferir un quarto a casa. No sé perquè vaig triar que em dugués a ca seu però ja estava fet i no vaig voler semblar una bleda així que vaig pensar –Per què no? 

Una hora després, vaig calcular a cegues ja que amb la foscor no vaig ser capaç d’esbrinar-ho del cert, arribàrem a un carreró estret de portals vells de fusta estellada i, a crits i empentes, m’introduiren en un garatge ampli i humit. Mai més, us ho juro, he tornat a sentir una vergonya i un terror tan grans. Una dotzena de catres arrenglerats i ocupats per noies de la meva edat omplia l’indret més fosc i aterrador que he vist en la meva vida.

                                                      

dimarts, 31 de març de 2020

ESTACIONS

ESTACIONS

  Feia molt de fred a l’estació dels ferrocarrils. Mentre t’esperava, en Grew es bufava les mans i l’alè s’escampava escales amunt. Recordava la teva veu càlida i acollidora però no sabia com eres. Caminava andana amunt i avall donant cops de peu al terra endurit pels pas del temps i de la gent. Hores després el cap d’estació se li atansà amb un somriure empàtic -No ha vingut, oi?- No- mussità el noi. -Haig de tancar- féu. Amb les mans a les butxaques, en Grew se n’anà en l’últim tren i arribà amb el temps just per agafar l’autocar que l’havia de dur al poble. “Aquestes noies de la capital...” Pensava de tornada. En arribar, digué un hola esmorteït a la família i se n’anà al llit. -No tinc gana. Mai més no tornaria a quedar amb cap desconeguda. Ningú no sabia que l’endemà nevaria. Cap al vespre, després de la feina, s’estirà al sofà i la llum s’esvaí. Tot el poble a les fosques mentre la neu xiuxiuejava defora les cases. L’escalfor de l’estufa de llenya endormiscava en Grew quan un so estrident l’aixecà de cop. Prengué el telèfon a corre-cuita. -On eres ahir, que et vaig estar esperant tanta estona a l’estació del metro?, digueres amb aquella veu que tant l’encisava...

COLORS

COLORS

  Acaba el torn al migdia. Vuit hores esperant la sirena. Aquella mateixa que toca de matinada tan bon punt tanca els ulls ara es fa de pregar. No s’entreté per tornar a casa i fer-nos el dinar. Nosaltres ja hi som i l’esperem fent els deures. Mentre dinem ella surt al pati, amb el martell gros trenca el gel del safareig i renta, fregant i rebregant els nostres segons jerseis. Tenim  sort de tenir-ne dos cada un (heretats dels fills de la modista que quan els queden petits ens els dóna), hi ha nens que només en ténen un i el duen tots els dies. Després de dinar tornem a escola els nens i a la fàbrica la mare, a fer unes quantes hores extres, inacabables i mal pagades. Ens retrobarem a l’hora de sopar, cigrons i una coca-cola per tots  cinc i els dies especials un tros de carn que mai no sabrem d’on surt. Tot es ben gris i emboirat: el carrer, l’escola, la fàbrica, l’esgléssia; el cine, no ho sabem i la piscina, blau de mar i inabastable. En ben sopat mirem el televisor en blanc i negre mentre estudiem i fem els deures i ella cus  o pela pèsols. Els caps de setmana podem jugar al carrer tot el sant dia.  Els diumenges no ens deixen jugar amb alguns nens després de missa però ho fem d’amagat, ja sabem que no és per ells sino que les seves mares no ho volen, no sé per què...Suposo que témen que els enconanem la pobresa. 
   La mare sempre em deia que quan ho veiés tot negre agafés l’escombra, recollís la roba, estripés els diaris i en fés una foguera al pati. Avui ho he fet. He netejat totel pis. La bugada estesa ja és eixuta i plego la roba a poc a poc. Acabo de seguida perquè la meva roba és minça i lleugera. He fet quatre feixos amb els diaris d’en Daniel que encara romanien per aquí per allà en qualsevol estança i, enmig del menjador, n’he fet una foguera. Això sí, després d’enretirar-ne el televisor i el sofà nous que vaig comprar quan se’n va anar. La fumera era verda. L’esperança, malgrat les parets s’han fet negres de fum, també...


diumenge, 2 de febrer de 2020

NICASSI


El Toni acompanya la mare al dentista. No li agrada la classe de dibuix i se n’escapoleix amb l’excusa que la mare no vagi sola a la capital. Avui, però, la mare li ha dit que ja s’han acabat les extraccions i ara cal esperar que li facin les dents noves. Així que no ha tingut més remei que anar a classe. La mestra li dóna una làmina amb tot de flors pintades -roses, gladiols, nenúfars en una bassa d’aigua verdosa, margarides i fins i tot una orquídia- perquè miri d dibuixar-ne una. En Toni esbufega, pren el llapis i s’asseu al pupitre. El company de seient ja dibuixa. En Nicass en sap molt i se’n riu d’ell. En Toni no li fa cas i prova de dibuixar la margarida, que li sembla la més fàcil, amb tan poca traça que els pètals li surten assimètrics i el cor amb forma de cèl.lula malaltissa, que de ciències sí que en sap, totalment irregular. Pinta el centre de color groc i els pètals de lila (n’ha vistes, no sap on, d’aquest color). El Nicass fa estona que ha acabat i s’avorreix. -Toni, què fots? No n’hi ha de margarides morades! -Tu què saps, estúpid! I en Nicass li pren el full amb la margalida, el rebrega i se’l fica a la butxaca. Dissortadament sona la sirena i tots s’aixequen d’una revolada. -Nois, nois, els dibuixos a la taula!!,- demana la mestra.

L’Antòn i la Susagna són a Londres. Han pujat al London Eye i ara fan via cap a la Tate Modern. Després de molt de temps s’han pogut permetre aquest viatge, ells que treballen com rucs a les fàbriques del poble. En una de les sales es presenta una exposició del reconegut pintor Pau Nicass que els fa molta il.lusió de visitar. Hi ha poca gent, avui. L’entrada a la sala és una petita porta decorada amb escafandres. Entren. Presidint la paret més ampla veuen el quadre estrella de l’exposició: un oli de tres per quatre metres amb una sola figura semiabstracta que sembla representar una margarida morada damunt d’un puputre obert.

Collons, amb l’art! Diu en Toni i de sobte sent una aguda fiblada al queixal del seny...

dimecres, 22 de gener de 2020

LA NOIA QUE ANAVA A L'INREVÉS

LA NOIA QUE GIRAVA A L'INREVÉS

   El pare de la nena que giravoltava a l’inrevés s’eixuga una fugissera llàgrima d’aquelles que no ténen sal mentre malda per engolir el iogur. L’Elisa l’ha vingut a veure després d’un parell d’anys i el peix, malhumorada. -No tinc temps, jo- remuga la noia. L’home prova d’empassar en silenci i el iogur li fa bola. Se la mira i la veu córrer carrer amunt amb la barra de pa presa amb les dues mans damunt la neu que no ha deixat de caure des de la matinada. Avui la durà al teatre i amb la Mercè la veuran actuar, cofois. L’obra comença a les sis i és el primer festival de Nadal de la xicarrona. La pastoreta balla al compàs de les altres i en el moment de fer mitja volta ella volta cap a l’esquerra mentre els altres van a la dreta. Se n’adona i llavors giravolta cap a l’altra banda però no aconsegueix posar-se a la fila i queda desplaçada. S’agafa de bracet del Lluís, que la redreça i entre els dos reprenen la dansa. La nena que ballava a deshora  peix son pare i el darrer iogur s’escola boca endins sense que, pare i filla, sàpiguen que no n’hi haurà més...

dimecres, 8 de gener de 2020

B

Camina maldestre pel voral de la carretera. Duu l’olor dels purins encastat als narius i el fred arrapat als peus. El baf de l’alba ix espès per l’escletxa tremolosa de la boca entre els  llavis porpres. La topada ha estat esgarrifosa i no pensava sortir-se’n. Ha perdut les sabates entre la  ferralla i arrossega una cama però segueix avançant. Es mira les mans i no sap perquè no sent dolor si l’esquerra no hi és, el braç acaba en un monyó cauteritzat i no sagna. Millor, pensa, millor que no faci mal. El bosc, espès i aclaparador, l’atrau i en descobrir el caminoi s’hi acosta i conclou que potser en fara més via per arribar qui sap on. Veu llums a l’altra banda del riu així que no ho dubta i se n’hi en va. Per fi arriba al poblet amagat entre els turons, cases petites amb teulades de dues aigües i xemeneies fumejants. Entra en un bar, l’únic, que ja té la persiana mig abaixada. Els pocs clients, amb les galtes vermelles i les panxes contentes, se’l miren i es guaiten entre ells, estranyats. L’havien enterrat al matí perquè el cotxe de l’amo havia topat amb el d’aquell noi que ara els observa i pensa que la seva vida B, de zombi, serà millor, tal vegada, que la primera.