VERMELL

Vermell
Com un hàlit d'ànsia
Fet miques.
Com una tros de tu
Omplint-me els ulls
De borrissol esmolat
Vermell
Com la sal esgranant
Les ferides obertes
Encara
Com un esbufec
Esfilagarsat
Vermell
Com l'aspra vergonya
Que consumeix
Avui
El pòsit d'esperança
Que em donava el teu nom
Vermell

L'IU

L'Iu duia sempre a la butxaca un cervellet de conill marinant-se en esprit de vi dins un potet de vidre. L'àvia li havia regalat pel seu aniversari perquè deia que el protegiria dels malastrucs. Mai no el deixava enlloc ni a ningú, no fos cas que els caigués a terra i es trenqués. Llavors sí que es podria considerar desgraciat, sobretot si ho arribava a saber l'àvia. 

Abans li feia por anar a l'escola perquè hi havia un nen que sempre l'esperava a l'hora de sortir al pati per a atonyinar-lo. L'Iu no savia per què. No li havia fet mai res. Sovint pensava que era perquè ell era petit i esquifit i, aleshores, aquell marrec se n'aprofitava. També hi havia un altre nen, aquest més gran, que sempre li deia ulls de granota, a més de quatre-ulls, això ja era un clàssic, perquè duia ulleres de cul de got.

Però des de que carregava a totes hores aquell cervellet ja no sentia cap temor. Els companys ja no reien d'ell. Ara el convidaven a jugar amb ells, sortien plegats de l'escola, xerraven i s'explicaven acudits...fins i tot compartien secrets quan parlaven de les nenes. 

Aquell cervellet de conill que l'àvia li havia guardat en un potet de vidre per a regalar-li pel seu aniversari semblava, de debò, miraculós i l'Iu era immensament feliç al col.legi nou...

NEDAR D'ESQUENA

Morir als teus llavis

Entreoberts

Mastegar-te el somrís

Que m'encisa

Nedar d'esquena

Copsant sota meu

El tacte lleuger

De les teves cuixes

Obrir el camí misteriós 

Sense pressa ni destorb. 

Beure'm l'anhel 

En un sospir sense vent

Caramel.litzar-te els mugrons 

A punt de creu i xuclar-ne la fi 

Sense poder ensabonar-te

M'esquerdo en un neguit

Que m'empeny per dins

Esborrant-me.

Miro enfora i no véns

Encara pel camí

De sempre.

Estenc el coll amunt

I crido.

Endevinar-te els mots amagats

Somiar que em busques

Enllà del sol, del vent, de la mar

Somiar trobar-nos

Escampant la tempesta

Enllà dels petons estrenats

Somiar que tot és nostre.

Humides metàfores

Que no siguis l'objectiu

Sino tan sols

La conseqüència

Em moro d'encongiment

De tanta pluja amarant

Tot l'enuig i tanta ànsia

De tant voler-te lluent

Al meu llit,  al meu prat

Em moro

I en tindré prou 

Amb un boca a boca profund

Llepant-te l'escuma 

Del cafè en els llavis

Perquè

No saps quant de desig

Esdevé plor en l'espera

Quanta espera, desfici,

Quanta ombra no pren

Els espais buits 

Quants espais ombrívols

M'assetgen

I tot, a la fi, 

Esdevé pluja d'estels

Si puc assaborir

L'acidesa 

D'un bon kiwi a mitjanit.

ENDEVINAR-TE

I trobar 

Que si no hi ets em perdo.

No creguis que sóc 

Un xec en blanc.

No creguis, tampoc,

Que en aquesta hora lleugera

Sabràs llegir-me per sempre.

Que les meves lletres

Són tortes amb els llums

Sempre apagats.

Només ompleno pàgines

De plàstic en blanc i porpra

Només lleus pensaments 

De tu sense roba 

Galopant-me a cops

De vent i gebre

Tenir la bola de vidre

Endevinar-te

Tots els pensaments

Clossos

I tancar els candaus

De les manilles

Del temps.

Redreçar els camins

Avançant de tort.

Mai, mai, 

Recorda, mai,

No podrem arribar

Sense entrebancs.

Aixequem-nos forts, doncs, 

I fem-ne via

Que el dia se'ns fon

A les parpelles.

DESPRÉS DE LA PLUJA

   Esdevingué el silenci després de la pluja. Com un esborrall de guix fracturat en una paret blanca. Com un terrabastall ple de comiat urgent. Com aquelles gotes que s'inflen i esclaten en les llambordes arrodonides de tan de passar feixuc i anar mirant enlaire i no sentir res. Ni el vent, ni la neu ni tan sols la calamarsa dura dels teus crits. 

   Caminar sempre endavant sense paraigües, trobar sopluigs nous i vies fermes. Sentir una nova veu besant-me. Perdre de cop la vergonya i llançar-me sense xarxa al més profund dels teus braços. Encendre de nou el desig i no aturar-nos. Desxifrar-te cada espai lliure, tenir la certesa que em vols teu i en tindrem prou, després, de mirar-nos els ulls. Perquè sento que ets el tren de mitjanit. Que potser no n'hi hagi més, cap més, i demà no vull despertar glaçat en una estació deserta sense bitllet. 

  I, malgrat tot, la confusió omple de por la travessa. Por d'anar enrere esquivant els teus cabells. Por que no et faci treure la boira de cap somriure. Por que les pors se'ns mengin crus i no siguem capaços. Por dels frens que ens lliguen els peus. 

   Viure la nostra banda sonora rere els vidres de l'autobús veient caure, mansa, la pluja que ens bressola mentre el rugit del motor ens adorm sense sentir-ho, abraçats en el caliu d'un somni compartit. 

 I sentir-me tan estrany que no vull arribar-te tard. 

   Veure't com un dibuix que pren forma a poc a poc. De línies que se solidifiquen en un paper blanc per estrenar. I desitjar-te malgrat tot. Sense demà, sense ahir, només ara que els estels somriuen i ens parlen a cau d'orella, xiuxiuejant-nos suau que no ens rendim. Perquè el futur, tot i esquerp, ens pertany.

ARA

I sentir-se tan estrany.

Sentir que em bull la il.lusió i témer-ne el desencís. Devorar la incertesa a cops de sospirs inexplicables. Gosar a poc a poc explicar-te coses senzilles i fer-te-les entendre amb un primer petó. Detenir l'ànsia perquè no caiguem en les presses.

I, malgrat tot, desitjar-te com si no hi hagués demà.

DORMIR

DORMIR

Dormir

Com gats entortolligats

En una abraçada tova

Prémer el ventre

En les teves natges

Acoblar-nos

Amb els ulls tancats

I remar d'esma

Llisquen ulls avall les gotes

D'aquesta pluja mandrosa

Que canta suau la tarda

Entregiro el teu cos mirant-te

Mentre despertes i em somrius.

ES FA TARD

Es fa tard i l'ombra

Difusa d'una altra

Nit fosca s'acosta

D'amagat

Em cobreix les espatlles

Amb el seu alè pudent

I se m'endú discreta

Pels camins de la por

De no trobar-te.

CAP LLEI

Car no sé 

Si un glop de plom  prop teu 

No em deix el cor 

Sens gens de por. 

Si cap llei no pot mai fer 

Del teu cul un bon tros de pa

per al meu jorn.

FOC

Baixa

La febre

Pels forats de la camisa.

Desprèn

Oli de foc

Engrunes de sexe bullent.

Atrapa

El teu cos

Espurnejant de gel

El teu nom.

Avui,

Que t'oblido, llampega.

Un punt de llum negra

Pres en un cabell trencat.

Avui

Que destrio les formes 

Translúcides 

Amagades tan lluny.

Petons

De refugi incert,

De pluja sota una estrella

Que tremola de fred.

Petons

De foc amagat

En les teves cuixes

Tancades.

Petons de carbó

Fumat.

Fumejant

En un frec de la teva pell

Calenta 

Tancar els ulls

I veure'n el tacte suau

En cada tros de porus

Obert.

Delir-me sense

Vergonya,

Desfer-me d'ànsia.

Imaginar

Miralls esberlats

Olor de núvols de sucre

Tentinejant.

Vessant d'esquitllada

Desitjos de l'escalf

Que em prometeres

Ahir,

Sota els llençols

Encara blancs.

.

FIL

No vull que la fosca

Netegi de blaus

L'ànima inquieta

Que beu dels teus ulls

No vull que et fonguis

Sense jo ser-hi

Per escalfar ton desig

 Vull que tan sols el fil

Dels teus pensaments

M'arrossegui a la misèria

Que m'estiris la llengua

Omplint els cabassos

De jocs bruts i passió

Que m'eixuguis les cames

Cada cop que et desprenguis

Que em miris, em besis el pit

Si m'has mullat les costelles

D'aquella mel que m'agrada

PUNTS SUSPENSIUS

LA FRONTISSA

He buscat de nou

El teu somrís

En la pols dels llençols.

Aquells tan blaus

Que no gosàvem tacar. 

M'he adonat,

En la frontissa,

Que ja no volies ser-hi.

DORMIM

Dormim

Els colors del somni

Són cabells despentinats

A contrallum

Humides transparències

Suggerint nueses

Encegadores 

Finestrons oberts

PUNTS SUSPENSIUS

Segueixo la línia 

Dels punts suspensius 

Que tot ho obren

Esglaiant-me 

En aquell paràgraf 

On tot es fa verd. 

On tot l'enuig 

Es desfà dins teu 

En un esclat de memòria

DELIRAR

Solidificar-me

Després de romandre fos

En un plec del teu cos.

D'ésser espurna de cel

En el punt més calent

De les cames obertes

De la febre.

Delirar 

Amb el teu nom al front 

Sense saber quantes hores, 

Quantes escletxes sabràs obrir 

Sense ferir-me. 

Esbrinar la certesa del mal d'ulls

En cada instant de foscor.

Garbellar l'esguard plorós,

Dubtar sense por ni enyor

Fins a veure-hi clar l'embús

I perdre-nos-hi mandrosos..

PEUS DESCALÇOS

La sala emboirada 

Sacseja els vells esperits 

I et veig somriure de nou. 

Un antic regust de mel 

Se solidifica en els llavis oberts 

I t'espero..

Com sempre

Arribes arrossegant 

Els peus descalços, 

Allargues les mans.

Amb les galtes enceses, 

Beses l'aire fugaç 

D'unes parpelles descolorides, 

El dolor d'un sospir.

T'acostes

No goso tossir les flames

D'aquest vent feridor

Que duus darrere

Que et perssegueix

Guiant-me sempre

Pels profunds marges

Dels més foscos racons

Del teu cos encegador.

I em perdo

ÍNTIMA DEMÈNCIA

Arrossegar-me pel temps indomable 

Nedant en piscines de quitrà 

I no avançar més. 

Restar immòbil 

Esperant-te sortir del no-res 

I respirar-te.

Flairar-te en un núvol

De suc de maduixa

Caminar sempre maldestre

Amb les butxaques molles

I tot i així seduir-te

Sense fer res

Íntima demència caòtica

Nítida presència sulfúrica 

Llàstima d'absència càrnica.

Pell i pèls en la gran veu

Dels porcs fent mal d'ulls

Al forn de la nit.

En un esquinç

La boca plou, constant,

Mots d'intensa basarda

Descolorida

Grisos perfums opacs

Amaren d'escuma espessa

L'alè d'un nou rastre.

OLOR D'ANIMAL

Vaig a somiar-te de dia

Que de nit no et trobo

La migdiada és teva

Polsim de sol 

Entre llençols verges

Mandrosa manyaguesa

Bressolant-te..

En la immensa planície, 

Ajagut vora el riu creixent, 

Esmolo les urpes 

Esperant que un instant 

De feblesa et faci recordar 

La meva presència. 

Te m'acosto sigilós

Sota la lluna encesa

Respirant la mudesa

Pregona de la nit

T'encerclo, t'escolto

T'escampo en la nit

L'olor d'animal.

COM UN AIRE LLEU

Com les potes 

D'una desganada pregadéu 

Et fregues les mans 

Abans d'atrapar-me. 

Com si vulguessis dir-me 

Que no te m'acosti encara

Com un aire lleu m'envoltes

Em dus l'espera tova

De les teves manies

Sacseges els remolins

Entremaliats

Dels embolicats rínxols

De la nit

I pressento que...

El què no escrigui avui,

Potser,

No ho escriuré mai

Perquè els voltors 

Volen baixos de matinada

Se't fiquen en un ronc 

I t'ofeguen

El què no et digui avui,

Potser,

No ho sabràs mai

Perquè les lluernes

De seguida s'amaguen

I el joc dels disbarats

S'acaba.