dijous, 16 de juny de 2022

PÍNDOLES

La primera gota li espetega al nas, com una verruga de bruixa;
la segona, més densa i més grossa, gairebé li fa un clot a la closca; és la tercera la que forada les seves sabates i li travessa el peu a l'alçada d'allà on comencen els dits. No sent cap mena de dolor; el mateix líquid les gotes del qual ja quasi omplen l'avinguda i els carrers adjacents cauteritza el forat, de la  mida d'una moneda de duro. La Calatxi corre tan de pressa com li ho permet la motxilla de l'esquena i el farcell lligat al coll  que encabeix el nadó rosat que acaba de parir i que no deixa de plorar.  Els cotxes romanen abandonats pels carrers i les autopistes. Tot pareix bullir sota els seus passos i es recorda de Déu, que l'ha deixada sola. Cap de tots els cossos estesos arreu respira; nomes de tant en tant algun es desinfla deixant anar la flaire de la mort amb un esmorteït xiulet.
Quan arriba al cim del turó observa la plana boirosa i sulfúrica i sap que nomes ella i l'infant sobreviuen. Sortosament, Minerva l'ha protegida sota la capa invisible de vellut per a fer-la deessa de la nova generació. Es promet a ella mateixa que no cometrà els mateixos errors dels déus coneguts. Ara no hi ha ningú tret d'ella que en recordi res, d'aquells déus, i el nen, Càlixt, és massa petit. La noia treu de la faldriquera el pot de cigrons que ha fet servir per guardar les píndoles, en desfà dues a la boca i les regurgita a la gola de  l'infant que somriu i fa un rot. Ella s'en menja una. En el pot de pressec guarda les píndoles gamet home, en el de pinya les femenines. Quan arribi l'hora se les prendran, mare i fill, i faran una nova generació de criatures innocents. Quan ells es morin ja s'espavilaran, els altres.