AGOST 16
Trobar-te com una espina i fer pinça per arrencar-te. Mai res no és tan terrible com ens pensàvem. Es tracta d’anar passant i integrar-nos en el paisatge. Passar. Passem. I copsem l’acer de la gelosia punyint-nos el coll i provem de superar l’enyor. A contrallum, les papallones es confonen amb llengües a mig besar. Escatim la nit plena de neons i a mig gas ens acostem porucs, plens de gel. No podem pretendre escarbar i no trobar res. Poc a poc tot millora i penso en la flor de lis i el Romanticisme, potser sense que tinguin res a veure. Però el dinosaure sempre hi és i sap com seguir el rastre que deixes anar com el suc d’una poma macada, picossejada pels estornells.
Marxem.
Et desvesteixo. Com un plàtan, faig lliscar els tirants de veta del teu vestit groc i el deixo caure. La fruita madura, quasi desfeta, se m’ofereix, líquida i sobreeixidora. És l’avarícia del somni que ens pertoca. Unes cames que ens acullen quan bada la lluna i ens pren els petons. És un no-t’hi-fixis. Ens put la calor de saber-nos enganxats. Depilació pell a pell, besos per alimentar-nos. Sembla ser que ens avenim i m’entretinc besant l’amplitud de la rosella que em dones, espigolada.
Després, dormim.
Despertem amb mandra i desídia. La desídia que ens empeny a la innocència del no-fer-res. La que no ens deixa obrir els ulls mentre sigui fosc. Despertem i ensalivem el nou dia com si fós de nata mentre el bruit del carrer es va fent intens.. Et miro i, com el fred, el patiment m’entra pels peus, s’expressa en els cabells que se m’ericen i després se’m despengen com les branques d’un desmai. Desmunto els llençols i el desmai esdevé pollancre. Evolució. Capficat en aquella erèctil disbauxa no faig atenció a les libèl.lules verdes que m’envolten llençant la purpurina del frec de les ales damunt del iogurt i fent xerinola sota el mandrós ventilador del sostre.
Sortim. Petó. Adéu.
L’aire d’un retrobament improvisat, em dic, duu sempre gotes de pluja sense eixugar i per això, al capdavall, tot és mullena, gesticulació i turbulència d’un passat al qual li va mancar una mica d’oli, força llum i molta imaginació. Les imatges furtives de jocs inacabats em sorprenien al vespre, regirava els calaixos de la memòria i encetava la reflexió d’allò que no va poder ser. Tu. Que et sorprenies en la repetició de les mateixes carícies, dia rere dia, sense saber que sempre restava un porus de pell per descobrir, un alè per omplir, una paraula mai dita. Ensarronat pel teu somrís mai la lluita fou d’igual a igual.
Deixadesa.
Al vespre xiulo i l’aigua dels meus ulls s’escampa per les finestres, regalima i remulla el teu cos eixarrancat dessota la lleixa grisa. Deixo la llauna de mini tancada. Demà, potser, amb més zel, acabaré de pintar la barana. Els finestrons oberts deixen entrar la fresca del parc i recordo rebregar-nos sota les branques de fulles rosegades per la serp que ens provocava, xiuxiuejant sense vergonya. El festeig de la fogositat i la pujada de bilirrubina de l’orquestra de festa major. De vegades tot és oblit. Fins i tot aquella pedra que no et deixava avançar un dia es dilueix enmig del camí i tot se t’en repixa, prens el cacau amb desinterès mentre un llampec esfondra la nit en expansió posant la guinda del darrer comiat. Eren pocs els moments i jo no defallia. Mantenia sempre l’esperit dels poetes de la cova vermella on per primer cop et vaig viure. De dintre estant, observava la profunditat del sol i amb les butxaques descosides t’esperava de nou. Però les batalles eren teves i la guerra mai no s’esdevingué.
Desfeta.
Res no me n’enduguí de tot allò. Em vares deixar tan sols un llit de cendres entapissant la certesa que m’empenyia riu amunt -embogit salmó desubicat-, uns llavis tacats d’oblit i una manta. Vaig sobrevolar una figa de moro sense lubricitat ni esma, vaig embotellar l’oxigen de l’aigua tractada amb bari i oferir-te’l per quan t’ataqués l’asma. Però malgrat que la pena mai no és tan gran, mai no és tan ampla com el teu somriure els dies que em tornes a veure el dol ja no esdevé color en les hores que tu m’estimes amb l’enorme brevetat d’un sospir segrestat en un bri de vent. Feixuga, la felicitat que un dia s’escolà de sobte escarritxant-ho tot, fang de terracota als ulls, energia difuminant-se en un terró de sucre moré.
Xerrem
I no podem esquivar cada record que ens cremi ni cap mot dit enmig de les flames però sí que podem encara besar-nos en la boirina del foc i oblidar-nos. Rectificar és de savis i si les teules són trencades es faran degotalls. Fugim d’allò que més ens atrau perquè temem que ens atrapi i se’ns faci fosc. Focalitzem l’ambidexteritat en l’extrem d’un tros d’estany que ens ajudi a soldar allò que ja no ens serveix i restem cecs, sols i muts durant un temps. Fins que l’oblit no ens deixa tot és ceguesa i negror.
Serenitat.
Arribo tard, amb la fosca endevinant els meus passos. Arribo, però, i el matí encara ens espera. S’ha esfumat la sargantana que sempre jau a la cantonada i els tomàquets penjats al rebost fan una olor de gana que me fa levitar un instant. L’alba gemega empenyent la nit, que ja és hora. Noves icones surten del mar quan se’ns en va la marea. Nous ensurts i nous desitjos s’escampen removent l’escuma de la platja. Imagino que encenc una cigarreta i en el meu aïllament encaixo tres gots de garnatxa i me’ls prenc un rere l’altre, ja que no hi ets. Espectres riallers surten d’arreu de les parets de paper de ceba. Coits inacabables en la fumera. dels teus ulls. Un petit amor de tan sols un instant és molt més poderós que el més mil.lenari dels odis, més enlluernador que el més calent raig de sol en una tarda d’estiu vora el foc. Ens torrem i recremem i no hi ha prou iode per esvair l’apoteosi que tant ens fa lluir i entregar-nos. Tot grocs d’ocre del meravellós ungüent, ens enganxem i et penetro i cridem, en un aiguabarreix de dolor pel frec dels cossos cremats i plaer per la perfecta unió que aconseguim aconseguir, em sacsejo dintre teu i amb el dit mig faig dringar el botonet que tan m’agrada. Em mires i les pigues del rostre, abans amagades, se’t fan lluminoses i et beso i em beses i em vesso i estires les cames i m’abraces per sentir-me més gran, més endins.
Transmigració
Reconeixem el nou amor tan sols de veure’l i de bell nou un finíssim làser ens travessa el cor. Polim a poc a poc les rebaves i llisquem en una inèrcia de golafreria que primer ens rosseja i ens esvaneix després amb virulència, com si fossim grèvols. Duem a voltes cadenes de goma que s’estiren i s’arronsen i pensem que mai no es trencaran però, un dia, arribes balancejant-te com una ceba tendra, oportuna, I me’n desfaig, de les cadenes i de les gomes. I aquell dia tot ets tu. I el següent. I l’altre i l’altre. I aquí estem. Apregonant en la nit dels somnis i els roncs i en els matins mandrosos i les llargues migdiades en que ens tenim, llefiscosos i feliços...
Eternitat...
Entrades
