EL BUFET

EL BUFET

A la sala que recordava com a menjador, allà al poble, no hi ha gaire res: quatre parets clivellades d'engrunes de passió i un bufet oblidat. En regiro els calaixos i l'alè de les rates ofega l'estança. Rosegons de pa florit n'encatifen els prestatges. Confús, continuo remirant el moble. La foto cau pel darrere d'un calaix encallat en el temps i la recullo encuriosit. M'aixeco amb un gemec dels genolls i m'observo en l'espill picat de verola amb els vèrtex  esquerdats. Les orelles del pare semblen fer vent al somrís de la mare, vestit blanc i vel de núvia. Sota el bigoti d'ell, els dubtes. En els ulls d'ella, les il·lusions. Després, els nens els menjàrem les hores fins que un dia, arribat sense pensar-lo, ens n'anàrem. Un matí de tardor - sols com abans- en obrir els ulls el mirall de l'albada els pares no es reconegueren i la nit immensa els enxampà enllaçats amb les mans garratibades i el fred que venia d'esquitllentes entaforant-se sota les flassades. 

M’ho vendré tot, tret de la imatge de color de sípia que em tremola en els dits, tret dels temps en que el futur era lluny i el ronc de la dinamo em feia pedalejar més fort quan tornava de nit pels camins.

L'IL·LUSIONISTA

En Gerard mai no concedia cap mena de treva a la improvisació. De que les actuacions acabessin bé en depenia la vida. Feia temps que havia deixat estar els grillons en mans i peus amb els quals obtingué ressò internacional. Acabà essent una actuació rutinària, el més perillós en aquesta professió.

Centenars de vegades, després, havia sortit il·lès del tanc ple d'aigua en el qual havia de fer veure que s'ofegava lligat amb aquella camisa de força i emmanillat a consciència.

En Gerard s'avorria amb aquells trucs tan senzills i es posava en el lloc del públic i pensava que ell mateix tampoc no pagaria un ral per veure'l, a hores d'ara. Així que rumià un nou repte: ell, virtuós del desllorigament, fondria dos parells de manilles i un nou prototipus de camisa de força mentre creuava una corda fluixa entre les torres bessones. Preparà l'actuació sense pressa, revisant milers de vegades cada detall. Li va costar trobar llocs en els quals poder assajar sense que ningú el descobrís. Sortosament el país era molt gran i a les muntanyes hi havia espais on poder simular la seva gesta. El dia s'acostava entre nervis i esperança. Se sentia capaç de gronxar-se en un esqueix de vent. Quan els passavolants miressin amunt tot posant les mans fent visera xiularien, admirant-lo.

Aquest matí la ciutat somriu plena de sol i el vesper de persones amunt i avall de la zona brunzeix esperant l'impossible.

En Gerard, a mig recorregut de la corda fluixa, mira avall i veu les boques i els ulls oberts de la multitud. Desempallegar-se de les manilles ha estat bufar i fer ampolles; la camisa de força ha costat una mica més. El més complicat està essent el funambulisme, sense la perxa per a equilibrar-se, però de moment ho està tirant endavant. Ara, fixe l'esguard en l'altre cantó, prenent com a referència l'antena de comunicacions de l'altra torre, no veu acostar-se l'avió. L'endemà ningú no parlarà d'ell, el virtuós il·lusionista que s'atreví amb la corda fluixa...

EL RONC DELS AVIONS

En Franklin D. arronsa les espatlles i arrufa el nas en veure caure el goril.la., inicia la cursa vers l'altra cantó del carrer, dins del cordó policial, i sent la tremor del sòl en el moment de l'impacte. Cau a terra sota la cinta i es posa dempeus aterrit, amb la suor regalimant pel seu rostre. Bufa alleujat. El cos del goril.la, immòvil, respira encara. Un miracle després d'una caiguda de gairebé quatre-cents metres. El ronc dels avions ressona brunzint cel amunt. En Franklin demana l'autorització. S'acosta al monstre i en sent l'alè humit i calent. Amb el fonendoscopi, ridícul de petit, pren els batecs del gegantí cor que s'apaga. Amb l'últim sanglot en certifica la mort. La noia, al costat seu, s'abraça al polze del rei Kong i plora sense consol...

DE SOBTE (BLOP)

Micro guanyador del 2n. lloc en el concurs Grau Miró 2021, categoria hiperbreus.

Llavors desaparegueres. De sobte. Com el ressò del tro que no arriba, després del llamp. Havia estat fantàstica, la nostra nit. Rebregant llençols acabats de planxar, entossudits a estimar-nos, fosos en un sol solc enmig de la llum del desesper. Desaparegueres. Blop. Com l’esclat d’una petxina entre les dents. El teu sexe deixà la flaire oblidada en un plec sota el meu cos i l'escuma dels teus cabells fent ganyotes resta penjada de les cortines mentre s'esmuny finestró enllà la teva ombra.
Avui cerco la manera de retrobar-te i el cel escampa la pluja si mai penso en els teus ulls. Mentrestant, recorro els passadissos blancs del centre i els altres bojos riuen, feliços, la nostra història.

LA NIT QUE LA LLUM ES FONGUÉ

La nit que es fongué la llum sorprengué les noies en calces. Panxacontents llefiscosos eixien de les cambres amb els calçotets en una ma, les sabates en l'altra i la cartera entre les dents. Segons comprovà la Madame tot el poble es trobava a les fosques. Tan sols l'Eduard romangué a l'habitació amb la Rita, la Petita. Era, de tots dos, l'estrena. La d'ell, obligat pel papà per tal que s'estrenés "como es debido"; ella, per sa mare la qual no podia treballar degut als seus mals i com que el seu home havia desaparegut...
Les noies es reuniren en el vestíbul de la planta baixar ja vestides, com si diguéssim, a esperar. Els homens, d'estampida com un ramat de nyus, es tapaven els caps amb les
tovalloles de netejar-se l'entrecuix, algunes usades.

L'Eduard i la Rita restaren garratibats a l'instant en veure's l'un a l'altre i no ho pensaren: consumaren, diverses vegades, i es prometeren l'eternitat. Ella no li va voler cobrar però ell li insistí, no fos cas que la madame li enviés l'Hèctor, el macarró de la casa.
Hores més tard, ja amb sol, tota la comarca romania sense llum i l'Eduard pensava què podia fer-hi, ell que era electricista (en tenia el títol tot i que mai no havia exercit).
La nit abans, en arribar a l'establiment de bracet amb el papà veié destellar una dent d'or entre els llavis de la madame; recordà d'una de les classes a les quals assistí,  poques, que aquest metall era extremadament conductor del corrent  eléctric. També, que la humitat és una de las més comuns causas de curtcircuits y que les rates es deleixen pels cables. Així que baixà al semisòtan del vell casalot després de deixar fora de combat la Senyora, arrencar-li la dent i cobrir-se  les sabatilles amb bosses de plàstic; trepitjà diversos dels rosegadors estesos i entercs, veié les trampes apresonant-ne uns quants més  i, sota el quadre general de control, alguns fils rosegats. Els empalmà com pogué enmig de la foscor però la llum no venia. Va comprovar els fusibles i no trobà res estrany. Fou en obrir el darrer caixetí que descobrí l'òxid. El netejà bé amb un mocador de paper, en tragué el fusible i ficà la dent de la madame en l'espai buit prément fort. N'aparegué una guspira encegadora, després una altra i una més. Els tubs fluorescents colpejaren les parpelles de n'Eduard. Però la guspira més brillant encengué el seu cor per sempre: la Rita, la Petita, palplantada davant seu amb el seu somrís de color blau i les seves blanques dents...p

LA FORCA DELS ÀNECS

Carda com si fos l'últim clau
Estima com si fos el primer

És quan som fora que escarbem la lluna
Sidecars vermells arrossegant la por
Tenebres esmicolades, capicues
Números repetits en el nombre
Dels fidels.
Banyes entortolligades en llavis tancats
Ous plens de vent ensumant
La forca dels ànecs nedant cap per avall

Entremig de la desídia i els costums
S'entaforen tossuts els malnoms
Les urticàries pregonen avui,
Per sempre més
L'excés de llum de la lluna escarbada

VIATGE D'HIVERN

   Microrelat guanyador del mes d'abril i finalista anual del Microconcurs de La Microbiblioteca, Biblioteca Esteve Paluzié, de Barberà del Vallès.

   Ha pres la maleta i se n'ha anat. No tornarà, diu. D'en Pere, tres anys sense saber-ne res. El camí, polsegós, li deixa pedretes dins les espardenyes. Les betes s'afluixen cada pocs metres, ja no les fan com abans. En un farcell penjat a l'esquena, una única muda; dins la senalla, un pa gran, secallones i formatges. La fruita, la prendrà dels horts; l'aigua, de les fonts i l'esperança, del sol. Aquest hivern, però, no llueix gaire. Tot és boira i aigua freda, absència. Malgrat tot, camina, sempre endavant; pujant i baixant muntanyes travessa rius i rieres; els pobles, malalts i cianòtics, escampen la por per les xemeneies i el dol s'esmuny pel runam. Se senten els xiscles dels aligots de les banderes de les esglésies i dels ajuntaments. Mossens gormands i alcaldes grassos; sotanes amples i ulleres negres.

No sap si darrere la muntanya de pics de neu el sol francès cremarà més, quan sigui estiu, tampoc no sap si podrà arribar-hi. Quan en baixa troba els voltors entretinguts vora la carena. Entre gralls eixordadors els últims cadàvers sense ulls la saluden. "Per sort, ja han passat per aquí", pensa. 


En Lluc, absent, llegeix el diari de l'àvia i el balancí gemega de records en el tombar de cada full, en la llàgrima eixuta de cada pàgina...

S'adorm.