EL GERRO

EL GERRO

La tia Amàlia va regalar als pares un gerro xinès que deia que era irrompible. Mons germans i jo ho vàrem probar manta vegades i encara roman al replà del pis de dalt, escala amunt. El primer dia en Ton el va tirar escales avall.  El gerro va picar a la porta del carrer i desfé el camí pel passamà esclafant-li la closca. Un fil de sang li rajava de l’orella. Exànime i bocabadat, semblava sorprès de morir d’aquella manera. Els pares feien el sopar. En Job baixà al garatge, on el pare desava les eines de bricolatge i prengué el mall, l’arrossegà fins dalt i serrant les dents l’aixecà tant com pogué i el deixà caure amb tota la força sobre el gerro.  El mall rebotí com picant ferro fred , tirà enrere mon germà i li espetegà al rostre, aixafant-li les narius i esquerdant-li el rostre. La mort li esdevingué de cop, mall millor dit.  Els pares feien l’amor apressats damunt l’encimera. Jo no savia què fer. El gerro, mut, em mirava. Baixo a la cuina. La mare xiscla de pler, ulls rodons i boca molla. El pare manxa, tanca els ulls i gemega. El gerro és més lleuger del que sembla. Hi fico la mà com si fos un guant  i l’estampo al clatell del pare. La mare, sorpresa, calla. Li etzibo un directe a la templa. Pujo l’escala. La peana és prou gran i m’hi assec, rígid i fred, al costat del gerro.  

La tia Amàlia tė clau. Descobreix el desgavell i puja al primer pis. Ens mira, gerro i jo, i somriu

Jo també..