BORINOTS

Vuitanta anys acabats de fer. Mossèn Corbella fa anar la batuta amunt i avall enèrgicament i elèctrica, posseït per una mena de rampells rítmics un pèl desgavellats. La Maria, minyona des de fa anys, dorm eixarrancada al seu costat del llit, encetada i dispersa -ja no està per gaire floritures- però el capellà fa temps que es fa baixar d'Andorra les remeses de pastilles i cada setmana sembla més jove. De vegades la demana el dimecres i tot. I quan això passa el clergue s'aixeca espitós i fa anar l'escolania a cop de bastó. Mentre la ma dreta fa giragonses sense detur, amb l'esquerra es cobreix l'orella per tal de garvellar millor els tons i les corxees. Tanca els ulls i sembla dormir enmig de tot. Inesperadament es detura i resta immòbil, obre uns ulls esbatanats i llença aquell crit agut i profund "Borinots", exclama, "sento borinots". Se gira d'esquena, agafa una regla de fusta del prestatge sota el Crist, se m'acosta i amb tota la força dels seus anys l'estavella sobre els ronyons de la meva infantesa. M'atança aquella ma arrugada i blanca i la li beso obedient. Sóc l'escollit, avui. Seguim...