LES VEÏNES (Versió curta)

Les noves veïnes semblen agradables, tan educades. Avui pujava la més jove.  Ahir la més gran va arribar de matinada tota contenta. Vaig guaitar-la per l'espiell en sentir la fressa dels seus  passos al replà. Somreia. Vaig fer els ulls grossos.
M'he ficat al llit aviat, avui, perquè anit no vaig dormir, tant de nyec-nyec a l'altre cantó de la paret. Els hauré de dir alguna cosa. Aniré a demanar sucre. El grall del timbre fereix l’oïda. La veïna triga molt a obrir i ho fa tota escabellada coberta amb una tovallola. Començo a parlar estirant el cap per mirar què hi ha rebedor enllà. "Que té sucre, veïna? Que se m'ha acabat i és tant tard..." "Sí, i tant". Quan torna amb el sucrer ple li comento allò de l'altre nit amb la seva filla i els gemecs. "La meva filla? No ho és pas, és la meva parella". La jove surt i se li ha arrapa a les espatlles preguntant  “què passa, que no tornes?”. "La veïna, que és una bona escorniflaire”.
Tanquen la porta de cop i resto dreta defora pensant què deu voler dir això d’escorniflaire. Agafo el Diec i diu que significa tafaner. Ja m'ho deia en Robert, pobret meu, que no n'he de fer res dels altres. Però ja és tard, Déu nos en guard, d'un ja està fet.

PARAIGÜES

Dins del laberint tot li paregué neblinós. Avançava d’esma resseguint amb les ungles els dibuixos de les parets pintades de verd: els cors imperfectes amb inicials de noms guixats en negre, com il·lusions abocades a finals precipitats. Tots els camins la portaven a la placeta central a la qual tothom anava a parar indefugiblement. Enmig, la font circular ara buida coronada pel dofí argentat que escopia aquell raig d’aigua i que, enguany, romania eixut degut als decrets de sequera.  Hi havia peixets que nedaven en l’aire nebulós de l’interior de la font. L’evolució havia fet la seva feina d’adaptació al medi. Per alguna raó però, no pensaven a sortir-ne i provar d’anar més enllà, com si el tel d’un brou impenetrable els impedís de fer-ho. L’Anna els parlà, convençuda
–Com és que no marxeu d’aquí?
–I per què hauríem de fer-ho. Som feliços aquí. Un dia l’aigua tornarà. Podem marxar o quedar-nos però aquí sabem què ens espera. Fora, el món és massa brut.
–Però, tanmateix, no preferiu veure altres indrets i descobrir com podria ser de diferent, fora d’aquesta peixera, la vida?– preguntà l’Anna.
 –No nena, no– refutà la carpa vermella– aquí estem ben tranquils. A més, tots aquests paraigües de tots aquests colors que cobreixen tots els móns ens diuen que l’aigua, un dia, vindrà. L’Anna aixecà l’esguard, recordà l’Alícia del conte, serrà les dents i dansà dessota els paraigües. Pensà un moment que potser sí, tal vegada demà, el cel esclataria en trons i llamps i s’omplirien les fonts i els rius. Només temia, però, la ira de Zeus i  la magnitud de la tragèdia. Quan s’adonà d’on era no sabia per on continuar; el laberint és tancà entorn d’ella amagant totes les sortides. Se li acudí, de repent, que potser aquells paraigües, si t’hi penjaves…

DESIG

Aquest desig no és casual. És, potser, una aposta per allò que ens defineix. Per aquella cançó que parla sense embuts de la nostra coneixença, del desenvolupament cec i constant del destí que ens afalaga. No és tampoc, tan sols, la ferma constatació que l'un sense l'altre no podem acabar d'existir si no podem esser complerts, complementaris en l'execució d'una fi que ens atrau i ens remou, complexa i atabalada.

   Aquest desig, si així se'n pot dir, no és tampoc una cambra buida, ni una tauleta de nit sense llum, ni un llit sense capçal, ni una vànova estampada, acrílica i desfilada. No espero, no esperis tampoc, que sigui el regust del galop d'un glop de cervesa freda ni l'olor del vi que vam demanar i que no volíem.

   Aquest desig, digues-ne com vulguis, només pot ser l'espatarrant supervivència d'una generació que se'n va, desorientada i confosa; el final d'una nit esgarrapada al temps i a l'espai; el renec del temps perdut mentre ens pensàvem que érem infeliços; els daus amb contrapès, les cartes marcades, l'inhòspit futur que mai no esdevindrà.
No s'hi val de pensar que no ho sabíem si sempre ho hem endevinat. Si sempre, molt endins de la consciència, hem viscut esperant-nos, mastegant el sabor d'una abraçada que poc a poc ens confonguí, els cossos i el cor bategant alhora.
   Perquè el futur cada dia és més petit i l'enyor més gran. Perquè el que ens resta per fer cada instant costa més i la feixugesa de l'indeterminat s'arrossega veloç com un escurçó enmig del bosc, com les tenebres de la lluna nova de la vella quaresma, com l'ensurt  d'una espelma que hem d'encendre de repent, quan les persones se'n van.
Perquè hi ha desitjos que es van coent a foc lent com l'escudella de l'àvia i es consumeixen depressa com el tortell del diumenge i ens deixen el nas ennatat i el cos feixuc i deixat anar, al teu costat,  amb el voraviu de les meves cuixes un pèl descosit i tots dos esbufegant la plenitud del temps i l'espai en un instant inabastable i gairebé fet per sempre.

Tots aquests pensaments em venen quan no sé on pares, quan el misteri de la roba sota el llit roman en els teus ulls quasi blaus i les teves ungles despintades. Quan, sabent-ho, esdevinc vampir i desitjo la teva sang i els teus gemecs...

FOC I BRASA

Ho eres tot
La vida, la mort;
El foc i la brasa;
l'estiu i la boira esborronadora
El dia que vas arribar, feixuga
Somorta
Ulls grossos i llavis negres
Cadàver.
Revifares
El color del teu rostre
Envermellí, calent
El teu cos lax florí
En nova primavera
Els teus mots mutaren
De mort a esperança
Exhuberància
M'estrenyies amb força
Abraçades humides
I un ble dels teus cabells
Ballava entre esbufecs
Suaves, suàvem
Lliscàvem en fondes
Plegàries
Demanàvem que l'eternitat
Ens acollís
Benèvola.
Surem encara, pregant
Que la boira s'esvaeixi
I el dia ens enfonsi
En les nostres misèries.

BLAUS DARRERE ELS TEUS ULLS

Blaus darrere el vermell dels teus ulls
Colibrís de becs escapçats dansant
En les nostres tombes, pregones,
Marcs daurats empolvorats de blanc
Desencís, escrupulosa mentida roent
Covant el primer escarafall..

No sé perquè et dic això si sé que no
M'escoltes, que no em vols voler
Que el fibló del teu desig t'empeny
A recordar-me, cabut, la primera nit,
No sé perquè.
Fores la meva vida com seràs
La meva mort, absent melodia
De l'urna dels nostres pecats.