CAROLINA FIGATOVA (V.O.)

La Caterina Figatova i l'Ernst Schafeck s'amistançaren definitivament damunt la ubiqua i perenne neu del pati del corral mentre la pluja de plom feia tremolar els porxos de la plaça de la vila.

L'Ernst era llavors un comandament intermedi de la "Blaue Division" destinat al front de Leningrad i ella una humil pagesa de la província que el proveïa de verdures, llegums i de tota mena de bestiar de granja per les tropes que ell dirigia.

S'havien conegut el dia que ell esbotzà la porta de la petita masia fusell en mà i li requisà amenaçadorament tot allò de la granja que es pogués menjar. Des de llavors tots els primers de mes un comboi  alemany arribava i, mentre ells feien l'amor -per dir-ho d'alguna manera-  al paller, els soldats li buidaven el rebost.

La Figatova -pensava ara ella que mai li havia escaigut tant el malnom- s'havia embolicat amb el major nazi més per por que no per gust. Els soldats d'en Schafeck eren vinguts de molt lluny, de la Espanya franquista i autàrquica de l'aligot i el braç enlaire que havia guanyat la guerra i imposava la "una grande y libre". Eren aquests homenets baixets i rústics, a més d'ignorants i fatxendes, però duien a sobre una mala llet esfereïdora fruit de la seva incultura i de l'abstinència sexual que de vell antuvi i sota el jou immisericordiós de l'església catòlica, apostòlica i romana havien de preservar. Però quan sortien fora es deixaven anar i llavors... Molts d'ells venien rebotats de la guerra del '36 i n'havien fet un modus vivendi i això els feia aterradorament imprevisibles.

La noia se sentia raonablement segura sota el paraigües de l'alemany i n'apreciava la seva protecció.

En Klaus, marit de la Caterina, lluitava pels sòviets al front d'Stalingrad i feia mesos que no en sabia res, d'ell. Les últimes notícies deien que l' exèrcit soviètic començava a guanyar terreny i ja feien retrocedir les tropes del Reich. Probablement la guerra s'acabaria aviat.

Ella sabia, malgrat no voler pensar-hi, que si algun dia els seus homes es trobaven hauria de decidir amb quin dels dos es volia estar. I no veia gens clar a hores d'ara quin preferia que sobrevivís.  Si en Klaus, innocentot i matusser, però que coneixia bé les feines del camp i les feia de gust i encara se l'estimava o n'Ernst, alt i ben plantat i que li xiuxiuejava mots mel·líflus a cau d'orella i a qui segur que algú -alguna, mai no li havia esmentat- esperava a Munic o a Frankfurt o vés a saber on, encara no li havia tret d'on venia.

De vegades, oh paradoxa, ella desitjava d'amagat que la guerra no s'acabés mai per no haver de decidir. Aixecava els punys al cel i cridava "Ai, mare, què farem quan tot això s'acabi? Però mai ningú no li responia.

Tan bon punt hagué decidit amb qui volia passar la resta de la vida va treure del forn el pa de pessic i prenent els motlles amb les lletres del seu nom es disposà a decorar-lo. En Shafeck, malgrat la canosa tofa que bullia sota la gorra de plat sempre li havia semblat molt atractiu però en Klauss...

En Klauss era perfecte..!

A la fi els alemanys van haver de plegar veles i marxar i l'Ernst la visità per acomiadar-se i la va voler compensar amb un sobre ple de bitllets de marcs els quals ella refusà.

En Klaus morí en plena celebració en caure del carro de combat mentre ballava, inflat de vodka, damunt la torreta del tanc.

L'Ernst fou mort en la retirada a mans d'un dels homes baixets, gelós del seu embolic amb la Figatova...

I ara, mare, digueu-me -deia la vídua- què faré jo, si vós tampoc no hi sou..?