LA NOIA DE LA NETEJA

LA NOIA DE LA NETEJA 

“Algú em va dir que encara m'estimaves" Carla Bruni.

Però el destí restava escrit en el full del cluc dels teus ulls i l'Artur no va saber llegir-lo. Arribares de bon matí, aquell dia, i el suau murmuri de l'aire acompanyava el vol de les teves faldilles sota la llinda de la porta en entrar. Et descalçares i un tomàquet minúscul a les mitges deixava escapar la punta esmolada d'una ungla. Riguéreu. El te era dolç i el toc de les gotes de rom afegia riallades espasmòdiques a la conversa. El primer bes tingué gust de melassa i el frec dels vestits deixats anar moria damunt del parquet en una flonja carícia. Digueres que volies, desitjaves, cavalcar-lo i s'estirà enmig del llit penis enlaire mentre et masegava els pits i l'esguard se li fonia sostre enllà. El capçal fou, a la fi, l'amagatall perfecte de la teva venjança. L'Artur mai no pogué imaginar la sensació de la fulla enfonsant-se-li al cor quan una potent ejaculació t'esquitxava el rostre mentre somreies amb una ganyota de satisfacció i de fàstic.  La noia de la neteja venia a les tres...

DEL FOC A LES BRASES

Vaig fugir de miracle. Als diaris els fascinen els escàndols,  la morbositat. Només vàrem conviure un parell de mesos però tothom m'inclou en les seves malifetes. La segrestadora de nens era agradable quan li convenia i amb mi va desplegar totes les seves arts.  Quan me’n vaig adonar, els meus pensaments es van conxorxar per a escapar-me.
En aquells dies corrien per la ciutat uns homes-anunci que oferien feina ben pagada al Pirineu de Lleida i vaig veure-hi l'oportunitat. Vaig parlar amb un d'ells el qual m'informà d’allò que calia fer. Sortia una expedició el proper diumenge. La diligència ens dugué fins a Sort i des d'allà, eines a coll, calia caminar fins al campament de l'empresa uns quants dies. Tot d'homes foscos malvivíem en els pavellons i tot era treballar i dormir fins que l'oportunisme em facilità la vida. El capatàs  va saber dels rumors que xerraven de mi a la capital i, com a vell jugador, se n'aprofità per a fer-me càrrec de confiança com a vigilant de les obres i, sobretot, de les timbes que organitzà d'ençà que la primera mesada fou a les butxaques dels obrers. La carretera avançava de pressa  i aviat estaria a punt per arribar a Capdella, on construiríem la Central. Establert el campament definitiu en un pla prop del poble començàrem les obres. Alguns dels pagesos dels voltants boicotejaven el ritme de treball, protestant per les expropiacions que els havien pres part dels conreus. Com a vigilant, havia d’escarmentar-los. La pega fou que, gaudint del coneixement del terreny, de les armes escaients i del factor sorpresa, una nit sense lluna s’esmunyiren dins el meu barracó i, amb les dalles esmolades m’atacaren salvatgement. Avui resto en un asil de Ripoll, sense cames, esperant el cop de falç definitiu.

QUAN ARRIBI L'HORA

La darrera trempera
Vindrà
Quan tu em visitis
Esdentegada
Dama
Vestida de negre

Perdré l'esguard al sostre
De la teva carícia
Les cames
Se'm faran toves
Mentre em  burxes i em forfolles
Les entranyes

L'ona expansiva dels pets
Que no sabré retenir
Emmerdarà
Ton rostre eixut
I esdentegat
I omplirà les paperines
De la mortalla

Doncs tot i aixó
I així i tot
Te m'enduràs
Sota el vestit
Quan sigui l'hora

LA CÀPSULA

La càpsula és estreta i crema degut a la fricció exterior. Mentre puja pensa en els companys que deixa. Ja no hi pot fer res que no sigui mirar amunt i somiar veure de nou les estrelles. Per seguretat no hi ha finestres i tot és foscor allà dintre. És un viatge curt i pensa sortir-se'n sense gaire trasbals tot i que sap que haurà de patir algunes seqüeles. Estava avesat a jugar-se la vida a diari però no a que la vida es fongués al voltant seu, tan de pressa, tan sorprenentment de pressa.. Tot i que puja a una velocitat de pocs metres per minut la sensació és d'ingravidesa i l'angoixa corprèn els seus pensaments. "Com serà la vida, ara? Retrobaré els meus com els vaig deixar?" No deixa de fer-se preguntes. No sap si al poble tot serà com abans. Quan l'habitacle es deté carrisquejant a batzegades, sent moltes veus a fora de gent que s'apressa a obrir-lo. Després de més de quaranta dies atrapat al fons de la galeria esfondrada, el sol del dia que crema la superfície terrestre l'encega malgrat les ulleres negres que li han fet arribar. "Les estrelles s'hauran d'esperar", pensa en sortir...

LLUNA ROBADA

Petit i humil homenatge al Pau, que s'ha enlairat vers les estrelles deixant-nos una mica més orfes. No deixis de volar, Pau Riba.

L'home que s'endugué la lluna roman adormidet en un racó polsegós del planeta Mart. Havia dit que s'enfilaria damunt dels murs escrostonats del cementiri i quan la lluna d'agost lluís en la seva plenitud la robaria, la ficaria dins d'un farcell en un cistell de vímet i se l'emportaria, deixant la nit a les fosques. I així ho féu. L'amagà a la masia durant un temps fins que un dia que estava sol l'entaforà dins un sac de xarpellera, prengué el camí dels horts fins al poble i es dirigí a cal taxista a qui digué d'antuvi que no tenia diners però que el viatge que li proposava era únic. "Porta'm a Mart". Mig adormit, l'altre feu barrina amb l’índex a la templa mentre pensava dur-lo a Sant Boi. El taxista se sorprengué en veure com, sense prémer l'accelerador, prenien velocitat i en arribar a l'alçada de la síquia s'elevaven damunt dels camps. En un no-res veren passar els meteorits fregant el cotxe  i la Terra allà baix clivellada de núvols esquinçats. En copsar la vermellor calenta de Mart el xofer tingué por i llançà passatger i sac per la finestra tot disculpant-se de l'home estàtic que queia a poc a poc fent servir la vella lluna com a paracaigudes i el sac d'amortidor.

Les nits són fosques des d'aleshores i governs, NASA, russos i xinesos proven  de parlar amb l'extaxista -tant se val que no sigui ni diumenge ni dijous-, el qual resta aïllat en una habitació del psiquiàtric i jura una vegada i sempre que aquell cantant que s'endugué la lluna roman adormit en un raconet de Mart, camí del cel dels poetes..

LA CAFETERIA DEL XAMFRÀ

Des de jove en  Bardagí somia que un dia se'n sortirà. Ha sortit de bon matí a passejar el Quisqui. Ha saludat tothom que se l'ha trobat "Bon dia". “Bon dia" li responien i feia un somriure d'orella a orella.
A la cafeteria nova del xamfrà no hi ha entrat mai. "Admetem mascotes", diu el rètol enganxat al vidre. Amb recança accedeix a l'establiment sense perdre el somrís. Se sent content. Demana un cafè amb llet i un xuixo de crema que fa patxoca, darrere la mampara de l'expositor. "Seran dos amb quaranta- diu la noia morena del taulell- bon profit". "Moltes gràcies, queda't el canvi" -respon cofoi.

Arriba a casa a l'hora de dinar i troba la nota a la nevera: "Téns trinxat i lluç en papillota al forn". En llegir la nota, l'alegria l'emociona. No ho esperava de la Maria, tant que li costava! "Caram, quin dia!"
Com que ella no arribarà fins al vespre, en Bardagí fa una becaina. El somni, cabut, repetit i insistent es fa gran entre els llençols. Mai hauria imaginat que el pogués fer trempar i menys a la seva edat, tot i que avui es va omplint de raons. Si continua així potser reviuran records, amb la Maria.

S'aixeca a mitja tarda, quan comença a fosquejar. Les patates estan pelades en un bol amb aigua i sal. Només li cal posar-les a coure i anar fregint els filets de pit de pollastre (això sí que ho sap fer). La Maria arriba en punt, a les vuit. "Ostres, m'he descuidat el pa", diu ella. "No pateixis, hi baixo en un moment", contesta. Pren l'abric, el barret, el gos i la xavalla i surt en una revolada. Farà un passeig ràpid i tornarà abans no s'esvaeixi el perfecte transcurs  d'aquest jorn que sembla pintat. A la cafeteria del  xamfrà ha vist que també hi venen pa. "Un de mig, si us plau". La noia, morena també, no sembla la mateixa del matí. "En seguida, señor. Sesenta céntimos". En Bardagí, confós, torna a casa d'esma, amb el somrís congelat al rostre de cera que li ha quedat, amb la trempera somorta i pensant que el somni continuarà fent-li la guitza...

LES CAPUTXES BLANQUES

CAPUTXES

En Li cava fons, gairebé tant com els rebesavis que construïren el ferrocarril a cops de fuet, pa i agua. La terra és dura, riu amunt, i les diminutes mans se li omplen de durícies i nafres. La bruixa ha estat cremada d'amagatotis en un magatzem del petit polígon industrial. Els encaputxats varen arribar de matinada arrossegant una ànima en pena amb els peus nus per damunt de la grava dels carrers sense asfaltar. Les cadenes dels canells i els turmells, encara closes com si temessin que es pogués escapar, xerricaven udols de mort. Tots els xinesos propietaris de les naus havien abaixat les persianes en descobrir-los. Un d'aquells estranys personatges es tragué el cucurutxo del cap i observà les naus sospesant el perill d'ésser descoberts. Metre i mig d'alçada, morè i prim com una agulla de cap, semblava mentida que fos el manaia d'aquella tropa, de la qual el més petit feia gairebé dos metres. En Li tancà els ulls pregant als seus déus però no el varen  sentir. El mig-metro assenyalà el seu portal:

Merda, pensà en Li en un dels mots catalans que sabia.

En Li cava profund, quasi tant com els rebesavis del ferrocarril...