DEL FOC A LES BRASES

Vaig fugir de miracle. Als diaris els fascinen els escàndols,  la morbositat. Només vàrem conviure un parell de mesos però tothom m'inclou en les seves malifetes. La segrestadora de nens era agradable quan li convenia i amb mi va desplegar totes les seves arts.  Quan me’n vaig adonar, els meus pensaments es van conxorxar per a escapar-me.
En aquells dies corrien per la ciutat uns homes-anunci que oferien feina ben pagada al Pirineu de Lleida i vaig veure-hi l'oportunitat. Vaig parlar amb un d'ells el qual m'informà d’allò que calia fer. Sortia una expedició el proper diumenge. La diligència ens dugué fins a Sort i des d'allà, eines a coll, calia caminar fins al campament de l'empresa uns quants dies. Tot d'homes foscos malvivíem en els pavellons i tot era treballar i dormir fins que l'oportunisme em facilità la vida. El capatàs  va saber dels rumors que xerraven de mi a la capital i, com a vell jugador, se n'aprofità per a fer-me càrrec de confiança com a vigilant de les obres i, sobretot, de les timbes que organitzà d'ençà que la primera mesada fou a les butxaques dels obrers. La carretera avançava de pressa  i aviat estaria a punt per arribar a Capdella, on construiríem la Central. Establert el campament definitiu en un pla prop del poble començàrem les obres. Alguns dels pagesos dels voltants boicotejaven el ritme de treball, protestant per les expropiacions que els havien pres part dels conreus. Com a vigilant, havia d’escarmentar-los. La pega fou que, gaudint del coneixement del terreny, de les armes escaients i del factor sorpresa, una nit sense lluna s’esmunyiren dins el meu barracó i, amb les dalles esmolades m’atacaren salvatgement. Avui resto en un asil de Ripoll, sense cames, esperant el cop de falç definitiu.