PARAIGÜES

Dins del laberint tot li paregué neblinós. Avançava d’esma resseguint amb les ungles els dibuixos de les parets pintades de verd: els cors imperfectes amb inicials de noms guixats en negre, com il·lusions abocades a finals precipitats. Tots els camins la portaven a la placeta central a la qual tothom anava a parar indefugiblement. Enmig, la font circular ara buida coronada pel dofí argentat que escopia aquell raig d’aigua i que, enguany, romania eixut degut als decrets de sequera.  Hi havia peixets que nedaven en l’aire nebulós de l’interior de la font. L’evolució havia fet la seva feina d’adaptació al medi. Per alguna raó però, no pensaven a sortir-ne i provar d’anar més enllà, com si el tel d’un brou impenetrable els impedís de fer-ho. L’Anna els parlà, convençuda
–Com és que no marxeu d’aquí?
–I per què hauríem de fer-ho. Som feliços aquí. Un dia l’aigua tornarà. Podem marxar o quedar-nos però aquí sabem què ens espera. Fora, el món és massa brut.
–Però, tanmateix, no preferiu veure altres indrets i descobrir com podria ser de diferent, fora d’aquesta peixera, la vida?– preguntà l’Anna.
 –No nena, no– refutà la carpa vermella– aquí estem ben tranquils. A més, tots aquests paraigües de tots aquests colors que cobreixen tots els móns ens diuen que l’aigua, un dia, vindrà. L’Anna aixecà l’esguard, recordà l’Alícia del conte, serrà les dents i dansà dessota els paraigües. Pensà un moment que potser sí, tal vegada demà, el cel esclataria en trons i llamps i s’omplirien les fonts i els rius. Només temia, però, la ira de Zeus i  la magnitud de la tragèdia. Quan s’adonà d’on era no sabia per on continuar; el laberint és tancà entorn d’ella amagant totes les sortides. Se li acudí, de repent, que potser aquells paraigües, si t’hi penjaves…

DESIG

Aquest desig no és casual. És, potser, una aposta per allò que ens defineix. Per aquella cançó que parla sense embuts de la nostra coneixença, del desenvolupament cec i constant del destí que ens afalaga. No és tampoc, tan sols, la ferma constatació que l'un sense l'altre no podem acabar d'existir si no podem esser complerts, complementaris en l'execució d'una fi que ens atrau i ens remou, complexa i atabalada.

   Aquest desig, si així se'n pot dir, no és tampoc una cambra buida, ni una tauleta de nit sense llum, ni un llit sense capçal, ni una vànova estampada, acrílica i desfilada. No espero, no esperis tampoc, que sigui el regust del galop d'un glop de cervesa freda ni l'olor del vi que vam demanar i que no volíem.

   Aquest desig, digues-ne com vulguis, només pot ser l'espatarrant supervivència d'una generació que se'n va, desorientada i confosa; el final d'una nit esgarrapada al temps i a l'espai; el renec del temps perdut mentre ens pensàvem que érem infeliços; els daus amb contrapès, les cartes marcades, l'inhòspit futur que mai no esdevindrà.
No s'hi val de pensar que no ho sabíem si sempre ho hem endevinat. Si sempre, molt endins de la consciència, hem viscut esperant-nos, mastegant el sabor d'una abraçada que poc a poc ens confonguí, els cossos i el cor bategant alhora.
   Perquè el futur cada dia és més petit i l'enyor més gran. Perquè el que ens resta per fer cada instant costa més i la feixugesa de l'indeterminat s'arrossega veloç com un escurçó enmig del bosc, com les tenebres de la lluna nova de la vella quaresma, com l'ensurt  d'una espelma que hem d'encendre de repent, quan les persones se'n van.
Perquè hi ha desitjos que es van coent a foc lent com l'escudella de l'àvia i es consumeixen depressa com el tortell del diumenge i ens deixen el nas ennatat i el cos feixuc i deixat anar, al teu costat,  amb el voraviu de les meves cuixes un pèl descosit i tots dos esbufegant la plenitud del temps i l'espai en un instant inabastable i gairebé fet per sempre.

Tots aquests pensaments em venen quan no sé on pares, quan el misteri de la roba sota el llit roman en els teus ulls quasi blaus i les teves ungles despintades. Quan, sabent-ho, esdevinc vampir i desitjo la teva sang i els teus gemecs...