PETXINES

PETXINES

“Les petxines blaves et fan el destí. Amb les vermelles, te’l fas tu”, diu l’oracle. De blaves en trobo a cada pas. Fan unes perles magnífiques que amb el sol es desfan de seguida.
Lluny, endevino una lluentor metàl.lica, l’estructura rovellada d’un submarí. En arribar-hi tafanejo pels ulls de bou. Milions de closques s’amunteguen a dins. M’enfilo per una escala lateral i salto dins la nau. Veig, astorat, tres  esquelets humans jaient  amb les barres desencaixades. Devien buscar la clau. La que, deien, obre les fonts que deixen lliures els dolls d’aigua de les muntanyes, omplint de nou les lleres i els mars. La que busco fa tant de temps. Tot això em fa pensar. Sembla que la succió provocada pel velocíssim pas del cometa Huxley vaporitzà tota l’aigua del mar. Ara tot són muntanyes de sal i vaixells escampats.

   Un dels esquelets es desmanega. La calavera em mira, sorpresa. Un lleu reflex surt de la boca oberta. M’hi atanso. Una petxina vermella en rellisca deixant anar un robí gran com un ou. “Les petxines no fan robins”, penso. Duu engarsada una cadena d’or. En l’altre extrem una clau de diamant amb una etiqueta penjada: “Fonts”, hi diu amb lletra de cal.ligrafia...