NÚVOLS

Prenguérem el sol i ens banyàrem una mica en l'escuma negra d'una platja oblidada. La sorra lluïa verge entre els penya-segats a recer de la vida qüotidiana que s'estenia més enllà de les salvatgess vinyes abandonades. Des de l'aigua, nus enmig d'un bes guaitàvem com els nens jugàven. En Pol i en Joel es colgaven d’arena alternativament mentre l'Ermessenda mirava distreta els núvols asseguda rere el parasol, fent dibuixos en l'aire amb les mans com si resseguís sil.luetes de vent i amb el rostre il.luminat amb un somrís imaginava el tacte de les pells de bronze, com s'anaven escalfant a mesura que els donava forma. Les espurnes en cada cop de cisell, el sòl ple de llimadures.

Arribem tard, ja se sap, el trànsit urbà. Crec que mai no ens hi acostumarem. La nena viu a ciutat des que va marxar a fer belles arts, anys enrere. Se li han fet durícies a les mans de tant colpejar amb la maceta i duu un pedaç a l’ull dret. Una esquirla que, rebel, li va buidar un ull en venjanca pels cops rebuts.

La galeria és freda, conservaciø de materials, en diuen. El bes de l'aigua rinxola les onades de bronze que bressolen els nostres cossos de cintura en amunt, fossos per sempre en aquella abraçada de fa quaranta anys. L'Ermessenda se sent cofoia de les seves obres, sobretot d'quella escultura que imaginava mentre embadalida mirava els núvols i els seus germans jugaven en aquella platja deserta i pensava que no la vèiem rere el parasol. En descobrir-nos se’ns acosta i ens pica l’ullet bo. “Em pensava que no vindríeu...” “Nena, es la inauguracio, el teu somni...”, diu la mare. I l’Ermessenda obre un somrís de bat a bat i ens fonem tots tres en una abracada plena de tot...