EL BAT DE BEISBOL

Encara podia dir que no. Que no havia estat ell. Li sabia greu per dintre, no per ell sinó pel galifardeu de la pistola de plata que el mantenia tancat qui-sap-on des de feia qui-sap-quan. Quan li manà de treure's la roba i posar-se de quatre grapes, ell que era verge pel darrere, una humida esgarrifança de terror dibuixà en el seu rostre la ganyota del sotmès. Es féu embenar els ulls; no volia que més endavant, quan el record l'assetgés, se li fes present l'estança dels prestatges plens de llibres polsegosos, la taula rodona i la cadira coixa, el gibrell on feia dies que... Sacsejà el cap, fastiguejat. Pregà a la figura negra que s'apressés, que acabés com més aviat millor.  "Ara, ara. Relaxa't." digué la veu darrere del passamuntanyes. Es movia com ballant, amb els braços flexionats i movent el cul com una vedet acabada i tossuda. S'esmunyí un instant davant seu i prengué el bat de beisbol; li ensenyà, abaixant-li un moment la bena, i el feu oscil.lar , ufanós davant seu. 

   Mentrestant la Maria corria travessant en diagonal, desesperada, el camp de blat. Més enllà, el camí vorejava terrós la sèquia que alimentava la masia i els seus cultius, temps enrere. El casalot on havien passat tants estius amb l'àvia Consol, ella i la Magda. En arribar-hi, reposà un instant recolzant-se en l'ampit de la finestra de vidres enfosquits per la pols. Tragué la pistola reglamentària, n'alliberà el fiador i entrà, sigil.losa. "Les golfes", rumià retrocedint trenta anys...

   La porta, estranyament, estava oberta. Tragué el cap. L'home eixarrancat de quatre potes li ensenyava el forat negre, sense voler. Darrere seu la dona del bat de beisbol i mirada encesa es disposava a penetrar-lo pel broc gros. "Magda!!" Cridà l'agent amartellant l’arma. La seva germana es girà, confosa; plegà les cames i es deixà caure. "Va ser ell, Maria, va ser ell". Respongué la Magda entre sanglots...