VANITAS

Glopejo l’enyor i me’n ric
De la suau esgarrifança

Obro els ulls i l’obliqua llum del sol m’encega. Puc entreveure la noia -borrosa, fa anys que tot ho veig borrós- a l’altra vorera del passeig. Surt del sastre de bracet d’un jove alt amb un trajo que deu ser caríssim. La dona del sastre, de nits, lloga habitacions. El vestit que duu ella no ha de ser barat tampoc. Somriuen. Es besen i el noi desapareix dins d’un cotxe grandiós amb xofer inclòs. El xerric de les rodes escampa una espessa polseguera i el coix que jau a la cantonada tus. Ahir no hi era, no l’havia vist mai. Abans hi havia una senyora amb les cames inflades però els serveis socials se la van endur fa uns dies. La noia se’l mira i en el seu avorriment se li acosta. Xerren un instant, no puc imaginar de què. La noia entra al petit bar que acaba d’obrir mentre un empleat n’apuja la persiana i abaixa el tendal fent girar una manivela. En surt una estona més tard -la planxa i la cafetera eren apagades, suposo- amb un gran entrepà i una beguda fumejant en un got de plàstic de mida extra. “Au, tingui, bon profit” diu alçant la veu perquè els pocs vianants d’aquesta hora l’escoltin i n’admirin el gest. Caritat, en diuen; vanitat, me sembla.

El coix fa esforços per a aixecar-se repenjant-se amb dificultat en les crosses amb l’entrepà a una ma i el cafè, o el brou o el te, a l’altra; entreveig com s’acosta a la calçada, arrossegant els peus; espera el semàfor, que no funciona i està tota l’estona fent pampallugues de color d’ambre; creua amb l’esguard fix en els cotxes que el maleeixen i tenen pressa; els rondina, s’atura, respira i esbufega en arribar a l’altre cantó. Se m’acosta, s’asseu a la meva esquerra, torna a esbufegar, parteix l’entrepà per la meitat i me n’ofereix un tros compartint la beguda la qual, ara sí, sé que és cafè. Com sap que fa tres dies que ningú no em dóna res? No ho sė. Suposo que tots tenim el nostre particular àngel de la guarda...

LES HORES

Les líquides hores s’escolen arrossegant lentament els peus, pesadament, en un silenci que m’esclafa de tant eixordador. No creguis que no he pensat en acabar amb tot però no puc. Només em deixen sol per dormir i aleshores m’ho prenen tot. Només em deixen el pijama oficial, sense botons ni costures, una granota de cap a peus sense un trist forat per pixar. Quan a la nit me’n vénen les ganes me l’he d’abaixar fins a les cuixes i procedir a ‘evacuació. Creu-me que a l’hivern de vegades m’ho he fet a sobre per tal de no desvestir-me ni un centímetre. He tingut sort de no fer cap pneumònia. A l’estiu és diferent, llavors dormo amb calça curta i tot és més senzill si no fós pels insectes -mosques, paneroles, algún ratolí-. Però ja m'he acostumat a la seva companyia i em distreuen, ves...

No sé si pots llegir les cartes. Els llapis són d’una qualitat deficient i el paper que reciclem amb els companys al taller no és mai prou eixut i els mots sovint s’esborronen. He de repetir quatre o més cops cada carta o bé esperar uns dies fins que els fulls siguin ben secs. Impossible a l’hivern. Ja he vist passar les quatre estacions i els canvis d’hora tot i que aquí no ens vė d’una hora de més o de menys. 

Avui ha vingut l’advocat. No el coneixia de res fins que els meus amics em van dir que era el millor. Ara, després de tants mesos, crec que puc dir que a més de la relació professional ens uneix una certa amistat. Diu que he d’estar tranquil i que ens en sortirem perquè no he fet res de tot el que diuen que he fet, res... Demà anem per fi a judici i, com a advocat i com amic, hi tinc dipositada tota la confiança i respiro a cor obert l’esperança que a l’hora de dinar podrem convidar-lo i ho celebrarem. Després, quan serem per fi sols a casa, deixarem enrere tota la tristesa i el món serà de nou nostre...

T’estimo, Elisa

Jordi

FE DE RATES

Comentar i ValorarAfegir als preferitsImprimirM'agrada

“Quan les bruixes
Se m’enduguin
Lluny de tu
De matinada” T.C.M.

Ens gronxàvem en el vaivé de les tardes després d’escola. El teu vestit groc de quadrets blancs com d’estovalles no m’agradava però em feien somriure els teus ulls orientals de color de poma i l’oneig dels teus cabells amunt i avall. Les mames se’ns enduien de les mans i ens regiràvem a mirar-nos. De vegades marranejàvem i esgarrapàvem cinc minuts més. Però sempre te n’anaves amb el darrer compàs de la nit de Sant Joan.
Després de vacances començàrem, de debò, l’escola. El mestre era més gran i ens feia callar contínuament. No t’agradaven els verbs ni els adjectius i adverbis; si de cas, alguna expressió, “no fotis” deies sempre. A mi no em feien el pes els nombres, ni els primers, ni els naturals ni el màxim comú divisor; si de cas, el número Pi, “tres catorze” sempre et deia perquè mai te’n recordaves.
Passaren fogueres i estius en els quals desapareixies i sempre, amb els primers vents i balancejos de les fulles dels plàtans, tornaves. Sempre la mateixa, sempre diferent. Detalls i matissos, ferros a les dents i ulleres noves.

L’any de l’institut vaig pensar que no venies. A la porta d’entrada, sota els porxos, t’esperava. Allargassava el coll i aclucava l’esguard esperant descobrir-te. Una noia arribà en moto, es tragué el casc i de sobte eres davant meu sense ferros ni ulleres ni bata; dents perfectes i texans arrapats, cabells curts, brusa i escot. Et vaig reconèixer pel somrís, el mateix que es gronxava les tardes de la llar d’infants. Mai més res no fou igual. Ja no ens vèiem tant i el matí que vingueres amb l’Eudald vaig voler morir. Mai no t’havia dit que t’estimava. Bé, sí que ho feia quan era sol al llit i jugava a tenir-te. Però no vaig perdre la fe, la fe de les rates quan ensumen el formatge en la ratera i s’hi aboquen sense saber...
Ma germana et va trobar l’altra tarda i em va dir que t’havies deixat amb l’Eudald, que no podíeu concebre... La fe de les rates...

TRES-CENTS Ú

SI ME MOR
QUE LA MAR 
NO M'ASSENYALI

Així es titolarà el meu llibre de poemes.

Ho tenia clar, l'Ernst. 

Passava les hores -després de plegar de la feina, fer-se el sopar, rentar el plat, netejar el pis (massa gran), estirar-se al sofà, quedar clapat i despertar en plena nit- pensant sobre què tractaria el seu pròxim sonet, com s’ho faria per a expresar allò que sentia i emocionar els lectors. Era la seva primera aproximació al sentiment de pèrdua després de quedar vidu. Havia de ser l'últim poema que faria sobre el dolor de la soledat. Ja en tenia els mots, els adjectius i els adverbis: enyor, alè, malastruc, traïció, mort, abandó i eternitat; erm, dissortat, estimada, bella nit... Foscor, final... I perdó.

SI ME MOR
QUE LA MAR
NO M’ASSENYALI

Tres-cents poemes agrupats en emocions, associades a les estacions i el temps que s'escola, indeturable. La primavera, amb els càntics d'amor i erotisme de les primeres conquestes i els corresponents desenganys. L'estiu, ple de força, sexe sobtat, esporàdic i esmunyedís, suor i disbauxa. La tardor, melancòlica visió dels anys que passen monòtons devant dels ulls i la rutina sinuosa de l'avorriment conjugal i les primeres banyes. I l'hivern, fred i colgat de la neu que omple les hores d'un indefinit i infinit pesar figues vora l'estufa de llenya d'imitació, pantalla plana de troncs cruixents i llàgrimes vermelles que s'enfilen i et tanquen els ulls. Potser demà no els obriràs o en l'oblit no coneixeràs els fills...

Tes-cents poemes i ara que feia l'últim s'adonava que no ho havia dit a ningú, mai. Aquella malentesa, maleïda prudència que li feia creure que no valien res, els seus versos. Que ningú no els publicaria i que es perdrien amb ell, si moria... Si moria, escarxofat al balancí, fent veure que fumava en una pipa de plàstic després d'acabar-se d'un glop la darrera copa de moscatell, aquesta vegada amanida amb una mica de lleixiu i matarrates...

DESTROSSES

DESTROSSES

Destrosses les ungles

Contra la paret

Difusa

L'extravagant mur

De condols i negació

Preclara

Que infón flames

Grogues, roges, blaves

En els budells

De la deixadesa.

Desmuntes

Els puzzles enravenants

Confusos

Espurnes de llum

En un àtom gastat

Neutre

Apagant-se en la foscor

De les mantes quadriculades

En l'estómac

De la ignorància.

Descarats

Els brètols pensaments

Xiuxiuegen enganys

Paranys

De roba estesa

Abans de la tempesta

T'amoïnes com sempre

Amb un desig enyorant

L'esperança

EL FILL DEL TAXIDERMISTA

TXAC!! 

L'espetec del guant de làtex en acomodar-lo al canell sempre li produïa un calfred de satisfacció, com l'instant previ a un orgasme. Havia de fer-ho millor, aquest cop. Era molt perfeccionista i la darrera feina no l'havia acabat de convèncer. Aquesta vegada va allargar uns minuts el temps de congelació. Una vegada espellat el cos, amb una mola petita i molt precisa va anar allissant la pell fins a deixar-la lluent. El temps d'immersió del cos espellongat també va ser augmentat un pèl. L'agulla del temporitzador oscil.lava ràpidament i convulsa en una tremolor epil.lèptica. -Ja està, es digué l'Abel-. El tragué de la piscina de guix i el col.locà dempeus damunt el graó més alt del pòdium de fusta massissa que presidia l'estança, en posició bípede i les mans enlaire amb les ungles mirant el sostre, els ullals traient la punta a través d'un somrís de triomf. Encengué els ventiladors. Una vegada eixut el guix el vestí amb la pell prèviament encerada, enganxant-la-li amb cura i afegint-hi pèl amb un pinzell untat amb pega allà on calia. Aquell especimen era el guanyador. Per això l'havia posat al graó més alt. En el dos hi havia la mare. En el tres, empatades, les bessones. El número ú només tenia un ull. Havia perdut l'altre jugant amb els “nunxacos” quan era un nen. Ara, des del primer lloc del pòdium li picava l'ullet. No hi havia cap dubte, el fill del taxidermista, amb el seu ull verd, era el guanyador.

BISTECS

   Potinejo amb la carn. Només tenim un ganivet i el fa servir el pare. No m'agrada el greix i el desgarro amb les dents i em faig mal. A més, és cru, el bistec. Mitja hora ja i encara estic a mitges. Cinc minuts més i estaré salvat, serà l'hora d'anar a escola i el pare això no ho perdona. Son les set. Fa quatre hores que barallo amb el dinar. M'ha dit el pare que avui no me'n sortiria i quan la mestra ha vingut a casa en acabar les classes li ho ha explicat: "no s'aixecarà fins que s'acabi el bistec. Encara que no torni mai més al col.legi. El pare és també així, o blanc o negre, no li agraden les coses a mitges.

   La Sussana ha demanat un entrecot meunier de dos dits de gruix. Jo, per no quedar-me enrere, també. El ganivet no talla be. Mastego i mastego i tot se'm fa bola. La meva xicota, esposa hores d'ara, ha acabat fa estona i el meu sopar ja és fred. Em rendeixo. En paguem el gust i les ganes. Sortim i enfilem cap a l'hotel. Mmmm, que bo que està el cava. Gentilesa de l'hotel per passar-hi la nit de noces. Han trucat quan érem a mitja feina i em disposava al primer cunnilingus de casat. De fet, el primer de mai. "Cava de noces, senyor, convida la casa". L'obrim i ens disposem a continuar la feina. Fico la ma per dintre les calces i la trobo xopa i bategant. Li beso el melic i baixo, a poc a poc, mentre faig lliscar avall la tela. Un jardi ben cuidat i acabat de regar amb cava m'hi espera. És suau i sedós. Acosto els llavis al sexe humit i en xuclo tot el cava. Després tot fa olor de petxina. Xuclo fort i de cop em ve a la memòria el bistec del pare i l'entrecot del sopar i el greix i el no tenir ganivet. La penetrant dolça flaire del seu entrecuix m'embogeix i col.lapsa el meu pensament. M'aixeco com estirat per un tifó inesperat i corro, tot pengim-penjam. No tinc ganivet, altre vegada. Només n'hi havia un per tallar el pastís i se l'ha endut el servei d'habitacions. Agafo les calces de la Sussana que eren a terra, n'esquinço la part de la figa i les hi passo pel cap com un collaret de seda i estrenyo fort i aguanto. Espeternega i fa mans a la tela però és massa cenyida al coll i no la pot agafar. Suo i em cauen les llàgrimes i l'empento el seu cap sobre el llit. Remato la feina amb el coixí mentre la penetro per primer i últim cop com a marit. A la fi resta immòvil, amb les calces al coll i l'esperma eixint del cony com la capa blanca de saliva que li surt de la boca. Vomito i m'assec al terra, vora la porta amb l'esquena recolzada a la paret. He passat vuit hores de casat i he tret el mig entrecot del sopar. Truco al servei...

   Avui, en ser la darrera nit, toca menú especial. Amanida Cèsar i llom de porc amb salsa de roquefort. Fa sis anys que estic aquí i encara no saben que no puc amb la carn. Estava bona l'amanida i m'he permès, avui que puc, una coca-cola i un winston després de quinze anys sense fumar. El sucre ja no em fara mal, la nicotina tempoc. Amb la cullera de plàstic vaig prenent la salsa de formatge fins a deixar el llom eixut. No ens donen ganivets, tampoc forquilles punxegudes. Separo el greix amb la mateixa cullera en un procés meticulós i lent. Agafo el tros de carn amb les mans i començo a menjar per una punta. Sense la salsa sembla un tros de suro. Mastego lentament. No puc empassar-me'n res, i l'escupo als peus del guàrdia. "És l'hora, René". Deu hores sopant i ja quasi és de dia. Els carcellers m'esperen. Em posen en un entarimat de fusta damunt d'una trampella. Quatre d'ells se situen de cara a uns interruptors vermells amb un pilot també vermell encés dessota de cada un d'ells. Han de premer cadascú el seu botó. Tots a l'hora perquè no se pugui saber qui m'ha mort. Falten deu segons diu el rellotge de la paret, posat expressament perquè pugui veure quan de temps tinc encara  i cada avenç de les busques m'eixorda. "Ara", diu el funcionari que mana. S'obre la trampella i sento el crec de les meves cervicals i altre cop tot pengim-penjam.

Després només penso que necessitava un ganivet, com sempre. L'oficial en cap en duu un de ben gros a les mans per tallar la corda però, per a mi, és massa tard.