LES VEÏNES (Versió curta)

Les noves veïnes semblen agradables, tan educades. Avui pujava la més jove.  Ahir la més gran va arribar de matinada tota contenta. Vaig guaitar-la per l'espiell en sentir la fressa dels seus  passos al replà. Somreia. Vaig fer els ulls grossos.
M'he ficat al llit aviat, avui, perquè anit no vaig dormir, tant de nyec-nyec a l'altre cantó de la paret. Els hauré de dir alguna cosa. Aniré a demanar sucre. El grall del timbre fereix l’oïda. La veïna triga molt a obrir i ho fa tota escabellada coberta amb una tovallola. Començo a parlar estirant el cap per mirar què hi ha rebedor enllà. "Que té sucre, veïna? Que se m'ha acabat i és tant tard..." "Sí, i tant". Quan torna amb el sucrer ple li comento allò de l'altre nit amb la seva filla i els gemecs. "La meva filla? No ho és pas, és la meva parella". La jove surt i se li ha arrapa a les espatlles preguntant  “què passa, que no tornes?”. "La veïna, que és una bona escorniflaire”.
Tanquen la porta de cop i resto dreta defora pensant què deu voler dir això d’escorniflaire. Agafo el Diec i diu que significa tafaner. Ja m'ho deia en Robert, pobret meu, que no n'he de fer res dels altres. Però ja és tard, Déu nos en guard, d'un ja està fet.