CAPVESPRE

Al capvespre, quan la febre creix i el llit és suat, arriba l’hora de les tremors. És força usual mantenir el llit diversos dies sense canviar, més del que us penseu. Se’m fa tota una bola a la gola i un tap als pulmons. Però no m’he de preocupar, diuen. Avui ha vingut la Sònia, la meva ex. M’ha fet dos petons de Judes i m’ha desitjat que em recuperi aviat. Fins hi tot he sentit que segueix tenint les mans fredes quan ha pres les meves i, amb una llàgrima?, me les ha besades. Sė exactament quant de temps fa que sóc aquí, vint dies i vuit hores. El meu cervell s’ha transformat en una mena de rellotge que compta cada segon com si fos l’últim. Abans era sord, de tant de treballar a la fàbrica sense protecció, quins temps! I tenia un ull gandul. I la gota em feia la punyeta. Ara no sento cap mena de dolor físic però sentiments en tinc, encara.

A la tarda ha passat el metge, pur formulisme. “Coma irreversible”. Diuen que és com si estigués mort però no saben que els sento parlar, que veig ballar les infermeres davant meu quan vénen de festa i es canvien pensant que no me les miro. La Maite m’ha fet un petó als morros. Li he picat l’ullet. El crit encara el senten a recepció