L'ÀVIA TANOCA

Aquell nadal l'àvia va comprar un bastó i per Sant Esteve, enllestits els canelons, se'n va anar. Deia que la meva dona tenia el cor corcat de fel i que no podia, làvia, continuar vivint amb nosaltres. Dos dies després vàrem rebre una trucada a casa -sempre ens hem negat a que uns telèfons mòbils ens controlessin la vida- en la qual una veu aspra de fumador i amb olor a cigaló de conyac, la podíem percebre enllà de l'auricular, ens informava d'una altra trucada que ells havien rebut - número amagat i veu encoixinada tot i que semblava una dona- en la qual tremolosament i a correcuita els deien que una senyora jaia, estebornida o morta, cingle avall del camí ral. S'hi atansaren tots els urbans i l'ambulància. "Els bombers arribaran en mitja hora, que vénen de la capital", digué el caporal, "no cal que vinguin, vostès, restin a casa, de guàrdia". En resum, que en arribar al lloc on se suposava que hi havia l'àvia, ella no hi era. Només el bastó i un tros de paper higiènic emmerdat. Unes lletres difuminades pel fred lluíen sota la femta, apressades i mal endreçades. "Som al bar", podia llegir-s'hi. Devien ser els malfactors, deduíren els policies. "La femta és fresca", rumiaven els sanitaris. "Maria, anem-hi, que han trobat el bastó", dic a la meva esposa quan en aquell moment precís el riiiing del telèfon ens sobresalta, esfereïdor. "Innocents, innocents" diu l'àvia amb aquell riure de garsa que feia quan estava contenta. "Maria, com téns el cor avui, corcat de fel o com suro recremat? Ai, quin mal negoci el del meu Lluís!" I un escataineig de gallina vella recrema auricular enllà...