L'ARMARI

Hi ha un tram de les nits -l’interval entre l'adéu de la mare i l'arribada del pare- al misteri del qual mai no s’acostuma. Quan sent la sirena de la fàbrica vella s'aixeca, fa un petó a la mare -que se'n va-,  tanca la porta i en treu la clau. Aleshores i a corre-cuita va a l'habitació dels pares, s’entafora dins del llit ample, calent encara, i espera que arribi el papa. Si apaga el llum veu passar pel sostre les ràfegues dels fars dels cotxes en la nit, entre l'ombra dels llistons de la persiana, com pugen per la paret i moren damunt del seu cap. De vegades un xerric anuncia l'estrèpit d'un xoc que mai no es produeix. És llavors que palpa l'interruptor de pera que penja del capdamunt del capçal, el pren entre l’índex i el cor i, amb el polze, n'enfonsa el botó dins la carcassa. En aquest moment prenen cos totes les coses: les tauletes de nit, el Sant Crist de fusta estellat pels anys (ja li tenia la besàvia) i al qual li manquen els peus, el tocador i l'armari, l'envernissat del qual presta lluentor a les sanefes de les portes que amb el temps s’ha après de memòria.  Petites llàgrimes cap per avall  dins d'unes altres de més grans fins arribar a la més gran de totes, la que fa la corba al capdamunt de cada porta i recolza la punta en el punt més baix, gairebé besant el terra. Aquesta ha estat durant molt de temps -això pensa ell en l'eternitat de la infantesa, malgrat que tan sols han estat uns mesos- la seva aventura de cada nit. A la primeria passava molta por però ara ja no. Sap que pot dormir tranquil, que de seguida arribarà el papa. Avui, però, percep un degoteig als peus del llit, a les palpentes pren la pera, parà bé l'oïda i s'aixeca tremolant de por i de febre. Un bassalet  d'aigua lleugerament salada creix a poc a poc dessota de cada llàgrima de les portes de l’armari. Llavors sent rugir la moto del papa i el fre d'un cotxe i endevina que avui s’acaba l'aventura abans d'hora. Que, de fet, s'acaba per sempre...