LLUM A LA FOSCOR

La noia jau en un balancí de vímet que fa oscil.lar lentament, endavant-enrere, mentre em mira opacament amb aquells ulls mig tancats, com si fos lluny, com mira la gent que no és de fiar. M’ho explica tot:

   Eren sis i la nau cruix sota el vent. La navalla  estripa la pell. Estirada i lligada de mans i peus, tota oberta, sent les mans esquinçant la samarreta, fent baixar els pantalons; sent el llefiscós alè en el pubis obert. L'enorme estri metàlic penetrant-la. Amb les nafres cremant-li les entranyes se sent buidar i se li'n va la consciència, sense esma per percebre la fredor de l'aigua i el salobre gust de les tenebres. En tocar fons, els ulls rodons de l'escórpora l'observen sense cap parpelleig, confosos mentre una estrella de mar fuig arrossegant els braços i el pop l'esquitxa de negre. L'últim respir és ple d'enyorança dels vius. 

Per posar llum a la foscor he llogat un vestit de neoprè a la botigueta de la platja; he contractat un petit veler que m'acosti a la zona de la desaparició. El patró és com el de les pel.lícules, home sec i malcarat, no li agraden els forasters. Mar endins ens aturem. Tira l'àncora i em diu -és aquí-. Em submergeixo. No em costa gaire arribar als coralls. En un cantó vora les roques hi ha el cos, esbudellat. Les morenes n'agafen pessics i se'n van remenant la cua. Ara tinc fred. Miro i trobo un estrip al neoprè, merda de corall. Mentre provo d'apedaçar-lo el fred s'escampa cames avall i ventre amunt i em sento els batecs accelerats. L'enrenou m'ha fet perdre molt de temps i em costa agafar aire. L'oxigen no m'arriba als pulmons i perdo el món de vista. Veig els nostres cossos ajaguts al fons marí, agafats de les mans. Em sento lleuger, transparent i incorpori pujant a la superfície estirant la noia. Però no ens aturem en arribar-hi. Els núvols de cotó amaren l'estratosfera. L'Elsa seu en un balancí de vímet -endavant, enrere- mentre m'assec en una butaca sense potes suspesa en un núvol de sucre i faig la primera pregunta...