ÀCARS

ÀCARS

Havíem de romandre a l’aire lliure però els carrers tampoc no eren prou segurs. Les cases, infectades, maldaven per seguir dempeus. Els nous àcars de laboratori deixats anar experimentalment s’havien fet forts i llur multiplicació semblava indeturable. Invisibles, corroïen afanosament els sòcols i les parets mestres. Alguns científics compromesos cercaven d’amagat nous materials amb els quals poder construir edificis antiparàsits i esperaven aconseguir-ho aviat, abans de l’hivern que s’acostava, amenaçador. Mentrestant els estadis, convenientment desinfectats, ens aixoplugaven. S’hi habilitaren zones estanques on ens encabiren per famílies, de vuit en vuit. Agruparen, com qui no vol la cosa, familiars que feia anys que no es feien. Les disputes d’altres temps es reproduiren i la meitat de la població morí en les baralles, estalviant feina als militars els quals aleshores, sense deixar de gratar-se compulsivament en les rodes de premsa, varen fer ploure per ordre del President. El govern i tot el parlament, evacuats en avions militars, ja eren lluny i s’allotjaven a les mansions dels caps grossos de les grans companyies. L’operació neteja i reconstrucció començava…

LLAMBORDES

“Tota aquesta llum que amara el llit ens pertany. Aquesta fresca que de lluny ens acobla és molt més que un sospir de mitja tarda". T.C.

Recordó que m’ho vares escriure una nit que estàvem enrabiats i vaig fugir. El temor que de nou m’enxampessis en una infidelitat m’ennuvolà l’enteniment i no vaig ser capaç de bastir cap disculpa. Enllà de les llambordes humides del carrer de casa esperava trobar sopluig aquella nit de neu. En trepitjar la vorera no vaig saber cap on tirar. El taxi reduí la velocitat precipitadament i un vailet de no gaires anys n’eixí a corre-cuita, m’estirà del braç i m’hi entaforà amb delicadesa.

Una vegada dintre del cotxe uns llavis prims farcits d’unes blanquíssimes i ben arrenglerades dents em sonrigueren. –Què té, senyoreta? Sembla amoïnada. 

No vaig saber què dir, de primeres. El noi em mirava amb uns ulls verds absolutament indesxifrables. No vaig tenir mai la sensació que em despullés sino més aviat els intuía amables, clars, transparents. M’hi vaig rendir i, com vaig poder saber amb el temps, no vaig ser l’unica. –Sembla perduda, senyora- Potser es va pensar que era més gran del que s’havia figurat en un primer moment però el fet es que em va sorprendre que tot d’una em canviés el tractament. –Vol que la dugui a algún lloc? No viu aquí? La puc dur a un hotel, jo li pago, avui. O, si ho prefereix, li puc oferir un quarto a casa. No sé perquè vaig triar que em dugués a ca seu però ja estava fet i no vaig voler semblar una bleda així que vaig pensar –Per què no? 

Una hora després, vaig calcular a cegues ja que amb la foscor no vaig ser capaç d’esbrinar-ho del cert, arribàrem a un carreró estret de portals vells de fusta estellada i, a crits i empentes, m’introduiren en un garatge ampli i humit. Mai més, us ho juro, he tornat a sentir una vergonya i un terror tan grans. Una dotzena de catres arrenglerats i ocupats per noies de la meva edat omplia l’indret més fosc i aterrador que he vist en la meva vida.

                                                      

ESTACIONS

ESTACIONS

  Feia molt de fred a l’estació dels ferrocarrils. Mentre t’esperava, en Grew es bufava les mans i l’alè s’escampava escales amunt. Recordava la teva veu càlida i acollidora però no sabia com eres. Caminava andana amunt i avall donant cops de peu al terra endurit pels pas del temps i de la gent. Hores després el cap d’estació se li atansà amb un somriure empàtic -No ha vingut, oi?- No- mussità el noi. -Haig de tancar- féu. Amb les mans a les butxaques, en Grew se n’anà en l’últim tren i arribà amb el temps just per agafar l’autocar que l’havia de dur al poble. “Aquestes noies de la capital...” Pensava de tornada. En arribar, digué un hola esmorteït a la família i se n’anà al llit. -No tinc gana. Mai més no tornaria a quedar amb cap desconeguda. Ningú no sabia que l’endemà nevaria. Cap al vespre, després de la feina, s’estirà al sofà i la llum s’esvaí. Tot el poble a les fosques mentre la neu xiuxiuejava defora les cases. L’escalfor de l’estufa de llenya endormiscava en Grew quan un so estrident l’aixecà de cop. Prengué el telèfon a corre-cuita. -On eres ahir, que et vaig estar esperant tanta estona a l’estació del metro?, digueres amb aquella veu que tant l’encisava...

COLORS

COLORS

  Acaba el torn al migdia. Vuit hores esperant la sirena. Aquella mateixa que toca de matinada tan bon punt tanca els ulls ara es fa de pregar. No s’entreté per tornar a casa i fer-nos el dinar. Nosaltres ja hi som i l’esperem fent els deures. Mentre dinem ella surt al pati, amb el martell gros trenca el gel del safareig i renta, fregant i rebregant els nostres segons jerseis. Tenim  sort de tenir-ne dos cada un (heretats dels fills de la modista que quan els queden petits ens els dóna), hi ha nens que només en ténen un i el duen tots els dies. Després de dinar tornem a escola els nens i a la fàbrica la mare, a fer unes quantes hores extres, inacabables i mal pagades. Ens retrobarem a l’hora de sopar, cigrons i una coca-cola per tots  cinc i els dies especials un tros de carn que mai no sabrem d’on surt. Tot es ben gris i emboirat: el carrer, l’escola, la fàbrica, l’esgléssia; el cine, no ho sabem i la piscina, blau de mar i inabastable. En ben sopat mirem el televisor en blanc i negre mentre estudiem i fem els deures i ella cus  o pela pèsols. Els caps de setmana podem jugar al carrer tot el sant dia.  Els diumenges no ens deixen jugar amb alguns nens després de missa però ho fem d’amagat, ja sabem que no és per ells sino que les seves mares no ho volen, no sé per què...Suposo que témen que els enconanem la pobresa. 

   La mare sempre em deia que quan ho veiés tot negre agafés l’escombra, recollís la roba, estripés els diaris i en fés una foguera al pati. Avui ho he fet. He netejat totel pis. La bugada estesa ja és eixuta i plego la roba a poc a poc. Acabo de seguida perquè la meva roba és minça i lleugera. He fet quatre feixos amb els diaris d’en Daniel que encara romanien per aquí per allà en qualsevol estança i, enmig del menjador, n’he fet una foguera. Això sí, després d’enretirar-ne el televisor i el sofà nous que vaig comprar quan se’n va anar. La fumera era verda. L’esperança, malgrat les parets s’han fet negres de fum, també...

NICASSI

El Toni acompanya la mare al dentista. No li agrada la classe de dibuix i se n’escapoleix amb l’excusa que la mare no vagi sola a la capital. Avui, però, la mare li ha dit que ja s’han acabat les extraccions i ara cal esperar que li facin les dents noves. Així que no ha tingut més remei que anar a classe. La mestra li dóna una làmina amb tot de flors pintades -roses, gladiols, nenúfars en una bassa d’aigua verdosa, margarides i fins i tot una orquídia- perquè miri d dibuixar-ne una. En Toni esbufega, pren el llapis i s’asseu al pupitre. El company de seient ja dibuixa. En Nicass en sap molt i se’n riu d’ell. En Toni no li fa cas i prova de dibuixar la margarida, que li sembla la més fàcil, amb tan poca traça que els pètals li surten assimètrics i el cor amb forma de cèl.lula malaltissa, que de ciències sí que en sap, totalment irregular. Pinta el centre de color groc i els pètals de lila (n’ha vistes, no sap on, d’aquest color). El Nicass fa estona que ha acabat i s’avorreix. -Toni, què fots? No n’hi ha de margarides morades! -Tu què saps, estúpid! I en Nicass li pren el full amb la margalida, el rebrega i se’l fica a la butxaca. Dissortadament sona la sirena i tots s’aixequen d’una revolada. -Nois, nois, els dibuixos a la taula!!,- demana la mestra.

L’Antòn i la Susagna són a Londres. Han pujat al London Eye i ara fan via cap a la Tate Modern. Després de molt de temps s’han pogut permetre aquest viatge, ells que treballen com rucs a les fàbriques del poble. En una de les sales es presenta una exposició del reconegut pintor Pau Nicass que els fa molta il.lusió de visitar. Hi ha poca gent, avui. L’entrada a la sala és una petita porta decorada amb escafandres. Entren. Presidint la paret més ampla veuen el quadre estrella de l’exposició: un oli de tres per quatre metres amb una sola figura semiabstracta que sembla representar una margarida morada damunt d’un puputre obert.

Collons, amb l’art! Diu en Toni i de sobte sent una aguda fiblada al queixal del seny...

LA NOIA QUE ANAVA A L'INREVÉS

LA NOIA QUE GIRAVA A L'INREVÉS

   El pare de la nena que giravoltava a l’inrevés s’eixuga una fugissera llàgrima d’aquelles que no ténen sal mentre malda per engolir el iogur. L’Elisa l’ha vingut a veure després d’un parell d’anys i el peix, malhumorada. -No tinc temps, jo- remuga la noia. L’home prova d’empassar en silenci i el iogur li fa bola. Se la mira i la veu córrer carrer amunt amb la barra de pa presa amb les dues mans damunt la neu que no ha deixat de caure des de la matinada. Avui la durà al teatre i amb la Mercè la veuran actuar, cofois. L’obra comença a les sis i és el primer festival de Nadal de la xicarrona. La pastoreta balla al compàs de les altres i en el moment de fer mitja volta ella volta cap a l’esquerra mentre els altres van a la dreta. Se n’adona i llavors giravolta cap a l’altra banda però no aconsegueix posar-se a la fila i queda desplaçada. S’agafa de bracet del Lluís, que la redreça i entre els dos reprenen la dansa. La nena que ballava a deshora  peix son pare i el darrer iogur s’escola boca endins sense que, pare i filla, sàpiguen que no n’hi haurà més...

B

Camina maldestre pel voral de la carretera. Duu l’olor dels purins encastat als narius i el fred arrapat als peus. El baf de l’alba ix espès per l’escletxa tremolosa de la boca entre els  llavis porpres. La topada ha estat esgarrifosa i no pensava sortir-se’n. Ha perdut les sabates entre la  ferralla i arrossega una cama però segueix avançant. Es mira les mans i no sap perquè no sent dolor si l’esquerra no hi és, el braç acaba en un monyó cauteritzat i no sagna. Millor, pensa, millor que no faci mal. El bosc, espès i aclaparador, l’atrau i en descobrir el caminoi s’hi acosta i conclou que potser en fara més via per arribar qui sap on. Veu llums a l’altra banda del riu així que no ho dubta i se n’hi en va. Per fi arriba al poblet amagat entre els turons, cases petites amb teulades de dues aigües i xemeneies fumejants. Entra en un bar, l’únic, que ja té la persiana mig abaixada. Els pocs clients, amb les galtes vermelles i les panxes contentes, se’l miren i es guaiten entre ells, estranyats. L’havien enterrat al matí perquè el cotxe de l’amo havia topat amb el d’aquell noi que ara els observa i pensa que la seva vida B, de zombi, serà millor, tal vegada, que la primera.